Fuga lenta

És molt frustrant encadenar lectures decebedores. Veure que no combregues amb llibres que havies triat amb il·lusió. Sentir una decepció rere l’altra. Aquests fracassos dolen quan la literatura es viu gairebé com una vida paral·lela. És com la sequera golejadora dels davanters de raça. Per això, quan al final la pilota acaba entrant –en aquest cas la complicitat amb la lletra escrita- l’alegria és potent com el crit de ràbia del futbolista de torn.
El meu gol l’he marcat amb Fuga lenta de Juan Martínez de las Rivas. O, més ben dit, l’ha marcat ell, que és qui té tot el mèrit. El partit encara no ha acabat, però de moment el joc és magnífic, i els gols van caient amb facilitat a la porteria contrària. El joc de Martínez de las Rivas és elegant, sense floritures, gairebé silent, però d’una efectivitat no exempta de bellesa. Com el futbol de la selecció francesa del 82: Giresse, Tigana, Platini.
De moment ho deixem aquí, però d’aquesta novel·la n’haurem de parlar més a fons.

A Casanoves

Escric aquestes ratlles assegut a les restes d’un mur de la vella –i bella- casa de Casanoves. Amb l’ordinador a la falda, dec dibuixar una estampa ben curiosa.
A les nou del matí he acompanyat l’À. a l’escola. L’he acomiadat a les escales –aquelles escales que tantes vegades havia pujat jo de nen- i he sentit una mica el vertigen i la fugacitat del temps. He xerrat una mica amb altres pares i he anat a casa a buscar l’ordinador. Sembla mentida però ja no sé escriure a mà.
M’he arribat fins a Casanoves i he vist que havien netejat els arbustos i lianes que l’envaïen. Ara, les parets que queden dretes semblen encara més indefenses, més vulnerables al pas dels anys. He continuat cap amunt i he agafat el caminet, que amb l’À. vam batejar com el camí dels llops, fins a Can Serra de l’Arca. Aquest corriol, estret, pla i amigable, s’endinsa pel mig del bosc, però en un punt els arbres s’esclarissen i apareix, de cop, la imatge imponent de la carena del pla de la Calma i el Tagamanent, amb tots els seus vessants frondosos que baixen fins a la riera d'Avencó. Moltes vegades he pensat que seria gairebé impossible de trobar algú que s'amagués en aquestes fondalades. I, indefectiblement, acabo recordant algunes històries de la darrera guerra civil que he sentit explicar de primera mà. Som els darrers que podem recollir aquests testimonis directes; a les generacions futures només els quedaran els llibres i les seves visions moltes vegades esbiaixades.
He seguit caminant fins arribar a Can Serra. M’havien dit que estaven arreglant la casa, però el que he vist m’ha sorprès enormement. El que devia ser l’antic estable o paller de la masia s’ha convertit en una casa preciosa. No estic acostumat a veure construccions com aquesta per aquí. Darrerament, quan hi ha diners el que s’acostuma a construir són baluernes mastodòntiques de gust dubtós. La nova casa de Can Serra, per contra, és simple i no gaire gran. Té una teulada a dues aigües i combina la pedra vermella del país amb fusta fosca i teula vella. Hi impera el silenci i les vistes són espectaculars. Un somni.
He estat una estona tafanejant sense atrevir-me a entrar-hi. Un paleta -un nano jove nordafricà- m’ha mirat de reüll i m'ha saludat amb un accent de la Plana de Vic. Amb la gorra de palla i la motxilla a l’esquena dec tenir un cert aire de Labordeta. Em falta posar-me a xerrar amb la gent. M’he quedat amb les ganes de fer-li algunes preguntes al manobre. Sobre què pensaven fer amb les runes de la casa gran, on encara es poden veure les delicioses arcades de la façana. I sobre el tresor amagat –l’arca- que segons la llegenda popular s’amaga en algun lloc d’aquesta casa.
Però me n’he anat sense dir-li res i he desfet camí fins a Casanoves. Em sorprèn que els camps que envolten el mas no estiguin cultivats. Potser encara no és l’època (m’adono del meu lamentable desconeixement sobre aquestes qüestions).
Reflexiono sobre el que he fet avui –llevar els nanos, esmorzar amb ells, acompanyar-los al col·legi, caminar per aquestes terres nostres, escriure- i el que faig altres dies i no se m’acut millor definició de contrast i desequilibri. Això d’aquest matí seria alguna cosa aproximada a la felicitat. He recordat aquell escrit de Queviures (Que sempre sigui així).
Veig des d’aquest pedrís les restes del rellotge de sol de la casa. I m'ha vingut al cap la llegenda d’un altre rellotge de sol d'Aiguafreda, el de Can Sors: És l'hora de ser feliç, diu. He pensat també en aquella altra legenda de què parla sempre en Trapiello referent a les hores: Totes fereixen, l’última mata (em sembla recordar que es així). El primer lema em sembla massa naïf i alegroi, el segon excessivament lúgubre, del tot leopardià. I penso en què escriuria jo. Potser alguna cosa com: No ens deixis escapar. Aprofita’ns per marcar el teu camí.

Vicky latrina Barcelona

Celebrem la Mercè amb aquest article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Vicky latrina Barcelona

La revista Forbes, especialitzada en tot tipus de rànquings, ha situat Barcelona en el tercer lloc de la llista de ciutats més felices del món, després de Rio de Janeiro i Sidney. La publicació assenyala factors com ara el clima, l’estil de vida, l’escola pública, els èxits de l’omnipresent Barça i, sorprenentment, l’accessibilitat a l’habitatge com a punts forts de la ciutat.
Aquesta visió d’una Barcelona líder en felicitat xoca de ple amb la imatge de degradació d’una part de la ciutat que, dia rere dia, ens ofereixen els mitjans de comunicació. Sexe de pagament a la via pública, consum de drogues en parcs infantils, presència creixent de persones sense sostre al carrer, miccions desinhibides en qualsevol cantonada... dibuixen una altra cara de la ciutat mediterrània i amable que busquen tants turistes i que publiciten pel·lícules ensucrades i plenes de tòpics. A banda de les Vickies i les Cristines, als carrers de Ciutat Vella hi corren altres noies estrangeres, de pell negra, que protagonitzen històries molt més sòrdides.
La Barcelona canalla, que fa dècades que existeix i que ja van immortalitzar André Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, no és cap novetat però sembla que ara està traspassant tots els llindars, fins al punt de condicionar la quotidianitat de moltes persones. Determinat pintoresquisme pot tenir algun atractiu però darrere s’hi amaga el drama de molts dels seus protagonistes i les molèsties dels testimonis involuntaris.
Segurament, el fet que aquesta cara de la ciutat hagi deixat de ser oculta és la conseqüència de portar fins a l’extrem uns conceptes d’obertura i tolerància mal entesos que han actuat com a imant, fent creure que, aquí, tot s’hi valia.
No és senzill donar solució a aquests problemes però la inacció municipal davant d’atemptats flagrants a la convivència, a la seguretat i a la salut pública, com és el cas del consum d’heroïna als parcs infantils del Raval, contrasta amb l’eficàcia amb què s’actua quan hi ha determinats interessos econòmics en joc, ja sigui en el cas de la grua municipal, les multes a la zona blava o la persecució als venedors ambulants de mercaderies falsificades. I, deixant de banda que tots dos són l’última anella d’una cadena, no és molt més perillós socialment un venedor d’heroïna que un de bosses Gucci falses?
Però més enllà de la importància de fer complir unes ordenances municipals que semblen insuficients hi ha la necessitat de redefinir el concepte de ciutat. Barcelona sembla cada vegada més una ciutat per visitar que per viure-hi. Mentre moltes persones –sobretot gent jove– han hagut de marxar a causa dels preus alts i la creixent pressió sobre els seus habitants, Barcelona s’ha convertit en un destí turístic de primer ordre, una mena de parc temàtic on s’hi barreja el sol, la dolce vita, Gaudí, les tapes i els toros.
Està molt bé que Barcelona sigui una ciutat oberta, però prioritzant sempre els drets dels seus habitants; tolerant, però estricte a l’hora de fixar uns límits; mediterrània, però fent seus alguns dels valors de les ciutats del centre i del nord d’Europa. Perquè a ulls dels forans pot ser la ciutat més feliç i amb més bon rotllo, ideal per passar-hi unes vacances, però si algunes coses no canvien, per alguns dels qui hi viuen pot arribar a resultar inhabitable.

Experiències televisives

No tinc gaire costum de mirar la tele. I, si ho faig, el més normal és que doni un parell de voltes als trenta-i-escaig canals de la TDT sense que cap d’ells m’atrapi. Acostumo a deixar-ho córrer aviat i anar-me’n a llegir al llit.
El divendres, però, vaig trobar al 33 un documental (I'm your man) sobre Leonard Cohen que em va enganxar de seguida. Alternava entrevistes amb diferents personatges, inclòs el mateix Cohen, i versions de cançons del cantautor de Montreal interpretades per diversos artistes. Tinc un sentiment ambivalent envers Leonard Cohen. D’una banda, m’agrada la seva música, la força enorme de les seves cançons, però, de l’altra, algunes de les seves lletres, de la seva poesia, em resulten un punt artificioses. Els seus referents culturals -la generació Beat, l’underground novaiorquès dels setanta (Reed, Joplin, Warhol, l’Hotel Chelsea)- em cauen lluny i el seu malditisme no em fa el pes. Del documental, em cansava, doncs, la part teòrica (especialment tot el que feia referència a l’orientalisme i el zen) però em fascinaven en canvi algunes de les actuacions. Destacaria sobretot les interpretacions del veterà Nick Cave i del jove Rufus Wainwright, de gran sentiment i potència. Al capdavall, va ser una nit davant del televisor molt ben aprofitada.
Dissabte, vaig decidir repetir. Vaig fer un parell de passades (golejada del Barça a TV3 i els habituals programes emètics a Telecinco i Antena 3) i vaig estar mirant una estona el West Ham – Liverpool, fins que el Niño Torres va desfer l’empat a dos i vaig emprenyar-me perquè mai un David pugui amb el Goliat de torn.
Llavors vaig trobar-me al 33, lamentablement ja força avançada, la pel·lícula Ficció del director català Cesc Gay. És la història d’un amor no consumat, no només des del punt de vista físic, en què els dos personatges centrals (magnífics Eduard Fernández i Montse Germán) no volen arriscar-se a perdre tot allò que tenen a la vida i lluiten contra si mateixos. L’entorn on es desenvolupa la història, els paisatges de la Cerdanya, i els ambients estan molt ben buscats i hi ha moments d’una extraordinària intensitat. En un d’ells, quan viatgen en cotxe emmig d’una nit plujosa, sona també Nick Cave. Una feliç coincidència. I deixo una de les frases finals, de regust agredolç, d’un dels personatges, que és una mica el resum de l'obra: - No està malament de tant en tant enamorar-se una mica.

Notes sobre Bergerac

Com que malauradament no tinc gaire temps per dedicar-me al noble ofici de l'escriptura, recupero un text estival que tenia al calaix.


- Ara què farem? Aquesta és una de les preguntes preferides del meu fill, de la qual n’extrec la conclusió que necessita avorrir-se una mica. No crec en aquesta tendència actual –que de vegades seguim sense adonar-nos-en- d’estar sempre ocupats, de fer coses contínuament. Considero que avorrir-se, pensar, estar sol, crear-se un món interior és essencial, sobretot en els nens. Per això, moltes vegades responc aquesta pregunta amb un: - Res, ara no farem res.

- I ara on anirem? Em pregunta l’À. després de visitar el castell i les vinyes de Monbazillac, d’on sortim amb unes quantes ampolles d’aquest magnífic líquid daurat i untuós. -Ara anirem a veure una ciutat- li dic. Veig que es queda pensatiu.

Uns pocs quilòmetres ens separen de Bergerac. Creuem el pont sobre el Dordogne, des d’on es dibuixa tota la silueta de la ciutat. -No veig la Torre Eiffel enlloc- em diu l’À.- i ràpidament dedueixo que ha pensat que si som a França i anem a una ciutat, ha de tractar-se per força de París. Em fa una certa llàstima el seu desengany perquè des de fa un temps té moltes ganes d’anar a París i a, com ell en diu, “Disney”. Intento compensar-lo explicant que en aquesta ciutat on anirem va viure fa molts anys un cavaller molt valent i savi que tenia el nas molt llarg. Li dic que en veurem alguna estàtua i les cases de la seva època, amb bigues de fusta a la façana.

I -això ho desconeixia- resulta que l’escriptor Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, autor d’Història còmica dels estats i imperis de la lluna, que va inspirar l’inoblidable personatge d’Edmond Rostand va agafar el nom d’un altre Bergerac i ni tan sols va posar els peus en aquesta afamada vila perigordiana. No obstant això, en llocs d’honor de la ciutat trobem estàtues imponents de Cyrano, amb l’espasa a la cintura, barret de mosqueter i un prominent apèndix nasal. I, malgrat totes les impostures, estem contents de sentir-nos propers a l’orgullós Cyrano, a qui ja sempre posarem cara de Gérard Depardieu.

Nota inquietant d’actualitat Edmond Rostand va morir a causa de la gran pandèmia de grip de l'any 1918.

Una recepta de vida

Dormir vuit hores seguides sense interrupcions. Tenir l’ofici de llegir i escriure i dedicar-hi amb disciplina la jornada de treball. Estar rodejat de silenci. Passejar un parell d’hores al dia i sentir el sol o el fred sobre la pell. Tenir contacte diari amb la natura. No utilitzar gaire el cotxe. Fer de tant en tant alguna feina física. Dinar i sopar amb la família, parlant de les coses del dia.

Dos homes lliures

De vegades la bellesa s’amaga en els llocs més inhòspits i apareix, insospitadament, de forma fugaç.
A Mollet, al costat de l’autopista, un mar de camps de conreu, lleugerament ondulat, conviu amb els vuit carrils de circulació permanent de màquines infernals. Aquest matí, enmig d’aquests camps rossos de cereal segat i aliens a tota la bogeria que els envoltava, hi caminaven dos homes, acompanyats d’un parell de gossos que feien corredisses pels rostolls. He sentit enveja per aquestes figures minúscules, discordants i lliures.