Notes

El cinema mai hauria d'haver sortit de les sales de cinema. O potser és una incapacitat meva la de no poder gaudir-ne fora de les seves parets.

***

Empès per l'eufòria, vaig anunciar un dia: escriuré una novel·la! Ara em diuen, per què no escrius contes? I penso que dins la magnitud de la novel·la és fàcil que la realitat pugui trobar un espai on colar-se. En canvi, el conte és la ficció més pura. Potser és per això que és el gènere literari que menys m'agrada.

Penso en això després d'haver llegit uns quants contes d'Ian McEwan, que em deixen totalment indiferent.

***

Entro en una llibreria mentre té lloc la sessió d'un club de lectura. Jo em quedo mirant llibres sense escoltar gaire. Però acabo percebent que la conversa gira per centrar-se en l'actualitat. Les afirmacions, empeses per l'aparent unanimitat, van pujant de to. Que si celebrar una festa a prop de la frontera era una provocació, que sí uns bevien gintònics mentre altres moren de gana. Marxo sobtadament, profundament contrariat.

***

A mi, la inspiració mai m'agafa treballant. Sempre passejant o dormint.

***

Recordo una pintada de l'època pandèmica, molt descriptiva, que va córrer per les xarxes: Poco pan y pésimo circo. I esquivar el circ, que difícil que resulta!

***

Carles Riba, en l'última carta que escriu durant el seu viatge a Grècia, adreçada a Josep Obiols: Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L'una a l'embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d'una boira rosada i lila; l'altra a l'embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer l'Ítaca de l'Odissea, del llibre més bell del món.

Sense aquestes emocions, potser algú diria que infantils, cap viatge té sentit. Res té sentit, en realitat.

***

A l'Eixample de Barcelona, dissabte a la tarda. Sensació absoluta d'haver perdut una ciutat.

***

A vegades, el poeta no és més que el secretari que transcriu el poema que la realitat va creant al seu pas.

***

Miro la final del torneig de Shanghai. Hurkacz contra Rublev, un dels tennistes per qui tinc més simpatia. Però no em puc abstreure de pensar que s'enfronten un rus i un polonès.

Apunts

El diumenge a la tarda el passo veient El talento de Mr. Ripley d'Anthony Minghella. Han passat ja vint-i-quatre anys des que es va estrenar la pel·lícula. De tot fa massa temps. M'entreté la tarda i confesso que quan Tom Ripley mata aquell parell de nens rics i paràsits sento una certa satisfacció malsana.

***

La por nostra de cada dia: no saber escriure.

***
No fa ni una setmana que l’amic X., per telèfon, em diu que està llegint un autor noruec: Jon Fosse. D’això se’n diu tenir ull clínic (X. és metge).

***
Del recull de cartes de Carles Riba escrites durant el seu viatge a Grècia amb Clementina Arderiu i editades ara per Carles-Jordi Guardiola, em crida especialment l’atenció el que escriu a Josep Obiols sobre Santorini:

Uns pobles blancs, que arrestellen les cases les unes damunt les altres, fent esqueneta, lligant-se amb arcs, aixafades o amb volta cilíndrica, com les cases africanes. Teniu la sensació, recorrent-los, que us serveixen una samfaina en blanc de tot el Mediterrani. Nets per fora i bruts per dins. La fonda, l'única fonda, feia pena: mai cap frare ha dormit en un llit més dur, ni més desmanegat.

L'única fonda... No han passat ni cent anys.

***
Vaig a la Finestres a escoltar Ariana Harwicz. Tinc la sensació de que, a diferència de quan escriu, en l’exposició en públic s’autocensura una mica. És lògic, la solitud íntima de l’escriptura afavoreix la llibertat. Diu que l’escriptor ha d’ofendre, que això forma part de la naturalitat de l'escriptura, i segurament és cert. M’adono a l'instant de la meva tendència innata a l’autocensura, al primum non nocere, sobre el qual he escrit algun cop. També assenyala que mai s'ha d'escriure fent càlculs ni pensant en l'eventual publicació en un lloc o altre. I li torno a donar la raó, autoculpnant-me un altre cop. El que no acaba de fer és donar-nos l’opinió sobre Sally Rooney, a qui sembla apuntar com a exemple de l’escriptura políticament correcta i marquiteniànament emmotllada al temps actual. Després veig que quan escriu sí que la dona:

El síndrome Sally Rooney se ve mucho en los pasillos y bambalinas de la literatura. Para vender más, para estar del lado del Bien (aunque haya que apoyar a criminales, sobre todo con las mujeres, y acentuar la judeofobia), se adhiere a las causas políticas con buena prensa. Esta búsqueda de la pureza ideológica ya era la del nazismo, es propia de cualquier sistema totalitario. Lo especial es que ahora es en nombre de la democracia. De la democracia radicalizada, es decir, totalitaria.

Penso en què, per mirar de tornar a col·locar l’N. en els raïls de la lectura, vaig regalar-li a l'estiu el llibre més celebrat de Sally Rooney. El meu fracàs ha estat absolut i penso que potser ja m’està bé, per subvertir la meva intuïció.

***

Més Harwicz:

En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.

***

Per recomanació de l'X. escolto una conferència de Juan Arnau. Parla, entre moltes altres coses, de la intel·ligència artificial i la tecnologia. Diu que l'únic que no aconsegueixen les màquines és reproduir-se, però posa l'exemple de les flors, que usen els insectes per reproduir-se. Certes persones, fascinades per la tecnologia poden fer, doncs, com les abelles. I potser el nèctar són els diners.

***

Sona a la ràdio Devil came to me, de Dover. Aquest grup madrileny va posar-se de moda al final de la dècada dels 90, a remolc de l'èxit de bandes americanes segellades amb el nom de so Seattle. A mi, Seattle em cau molt lluny, però la música d'aquest grup, que no sé quin component de màrqueting va arribar a tenir, em va arribar a agradar perquè tenia també reminiscències del punk anglès (sóc més de Camden que de Seattle, de gavardines que de camises de quadres). En qualsevol cas, tampoc li feia llavors massa cas a Dover. No tenia ni trenta anys però ja estava més capficat amb les responsabilitats d'ancorar-me a la vida adulta -la vida aparentment real- que en les vel·leïtats que fins feia uns anys implicava aquest món de la música i les sortides nocturnes. Recordo que en unes classes de preparació d'un examen d'anglès que feia llavors una noia molt jove (no en recordo el nom ni tan sols la cara) em parlava de Dover. Jo tenia vint-i-vuit anys i ella en deuria tenir divuit i aquell món, el seu, el de Dover, em semblava d'una llunyania absoluta. No hi ha error més gran que ser jove i no saber-ho.

De Dover, Serenade:

Notes

La perfídia mata la caça, em deia el meu pare quan volia convèncer-me de que calia insistir per obtenir un resultat. I després afegia que, en realitat, per perfídia calia entendre constància, insistència. No vaig preguntar-li mai per què, si la dita es referia a la constància, no deia directament la constància mata la caça i s'enredava amb paraules de significat diferent i no ha estat fins avui que no he investigat una mica fins descobrir que la dita és, en realitat, la porfídia mata la caça, sent porfídia sinònim d'obstinació i, per tant, de constància

Tot això ve al cas en relació amb el meu suposat paper de caçador solitari (vegi's l'apunt de fa uns dies) i amb el dubte de si, realment, la porfídia algun dia matarà la caça.

(Constato també que la confusió del meu pare amb la dita és àmpliament estesa).

***

Fruit d'una encertada recomanació, escolto l'enregistrament d'una lectura que José Carlos Llop va fer fa uns anys dels seus poemes. Venen acompanyats d'una petita introducció del poeta i el resultat és, o em sembla a mi, extraordinari. Escolto els poemes al cotxe, després de sentir les notícies de la ràdio, en una setmana especialment enverinada políticament (valgui la redundància). El contrast entre la poesia serena i profunda de Llop i el debat groller i metzinós que escup la ràdio és d'una magintud tal, que em sembla haver viatjat, en pocs minuts, entre dos planetes diferents.

***

En poesia, com en les arts plàstiques, sempre la figuració.

***

Experiencia, de Martin Amis, quin llibre tan estrany! La figura omnipresent -excessiva- del pare, els vaivens de la formació de l'escriptor, la descripció d'un món no molt llunyà, però que ara em sembla quasi fictici...acaba dibuixant una atmosfera que em resulta gairebé irreal i no sé si acabar sentint enveja o pietat pels seus personatges.

***

X. era gràcil, de mirada seductora i somriure picardiós. Manté el somriure però el temps ha erosionat els adjectius.

***

Com les bàscules de camions que mesuren per tones, comencem nosaltres a comptar el temps per dècades.

***

No sé si ho fa per vendre llibres, però el que explica la filla d'X. a les entrevistes, corprèn. Sento pena pel pare, amb qui vaig concidir fa anys alguna vegada, en un ecosistema que a ell li resultava encara més aliè que a mi.

***

Comprar llibres i no llegir-los és una acció que, amb els anys, ha passat de resultar-me plaent a molesta. Ara, a les llibreries (i especialment a internet), sovint em faig enrere si no tinc la certesa de trobar el temps per llegir el volum que consulto.

***

Personatges mediocres amb grans carreres professionals, quin gran misteri!

***

El viatge s'acaba és el títol d'un dels últims volums de l'obra completa de Josep Pla. I bé, arribem a un punt en què el viatge encara no s'acaba però hom no es pot permetre el luxe d'errar ni d'equivocar el camí. Cal calafatar la barca i no aventurar-se en mars braves, agafar-se fort el timó per no perdre el rumb o, fins i tot, per no caure a l'aigua.

***

Dreta a la parada del autobús, mitjana edat, posat valent, mirada obstinada, un floc de cabells volejant. És bella sense ser-ho.

***

Les converses banals, que no requereixen esforç ni exigència, generen en canvi un desgast enorme.

Notes

L'R. m'envia una foto de les nostres respectives filles, fa uns cinc anys, a Montpellier. Penso que la infantesa dels fills hauria de ser eterna.

***

A Experiencia, publicat l'any 2000, Martin Amis sembla preveure la creació de les xarxes socials quan escriu:

No es que en el futuro todo el mundo vaya a ser famoso un cuarto de hora: en el futuro todo el mundo será famoso todo el tiempo -pero sólo en su propia mente-. Será un remedo de fama, una fama "de karaoke". Pero en algo será idéntica a la genuina: en que será mala para la cabeza.

***

Em ve al cap que Javier Marías i Martin Amis ens han deixat amb pocs mesos de diferència, i que, com aquestes, moltes altres ments brillants van marxant, deixant pas a...

(M'agraden els finals oberts).

***

Sovint penso que tinc una visió pessimista del món. Però llavors passejo pel carrer i no deixo de veure gent amb els auriculars posats, tancats en el seu propi món. A mi, en canvi, m'agrada percebre el ritme dels carrers, estar atent a allò que veig i sento, mirar les cares de la gent, atrapar fragments de converses, intentar saber si les persones amb què em creuo estan alegres o contrariades... El món, en realitat, m'agrada. Tenir-ne una visió negativa seria, per exemple, negligir aquest pols de la vida.

***

Matí de diumenge. Pugem caminant a la Móra, ermita de dalt al pla de la Calma, on se celebra l'aplec. És el primer cop que hi anem. Són cinc-cents metres de desnivell en cinc quilòmetres de pujada continuada. Quan arribem, després d'una hora de caminar intens, tothom es troba xerrant davant la vella església. Som els únic que hi arribem a peu (després arribarà l'À. amb bicicleta). Per un moment, em sembla viure en un altre temps. La imatge em recorda un quadres de l'escola d'Olot (no sé si d'algun dels germans Vayreda o de Josep Berga): només hi falta el toc de color de les barretines sobre el fons verd del paisatge. Aquí, es fa sonar la campana i es beu amb porró. Aprofito per entrar a la capella, habitualment tancada. La pedra vermella amb què està construïda la fa encara més atractiva. Sempre penso que és un miracle que, en algun moment de fa gairebé mil anys, algú decidís construir-la en aquest indret alçat, amb les valls de l'Avencó i del Congost als seus peus. És un miracle també que romangui dempeus després de tants anys sola, aïllada. Bé, just davant hi creix una gran alzina, que sembla emparar-la. O potser és al revés. Hi saludo gent del poble, veig cares conegudes i em reconeix una noia -potser hauria de dir senyora- amb qui havia anat a classe de batxillerat. Han transcorregut trenta-vuit anys i no havíem coincidit mai més. Aquesta xifra, que calculo mentalment, és com un abisme que em produeix un vertigen enorme. Entre la gent hi veig també la figura del pastor de la Calma: porta una gorra publicitària, una camisa de quadres i un sarró penjat. Fuma una cigarreta malgirbada, planiana. Ell, però, és més personatge de Delibes; silenciós i solitari, s'acosta més als austers habitants de l'erm castellà que retrata Delibes que als homes -també solitaris, però malgré eux- més expansius i fins i tot paveros de les històries de mar de Josep Pla. Ell és l'autèntic habitant d'aquella contrada i d'un temps que mor. El seu ramat -l'hem vist pujant- pastura pel voltant de la casa del Clot. Quan tots marxem, ell es quedarà. La campana romandrà muda un any, vindrà l'hivern, i només dringaran les esquelles.

***

(Em desperto avui, a mitja nit i no aconsegueixo adormir-me. Mentrestant m'abstreu l'obsessió de construir una frase que faltava en el text anterior).

Notes

M'aixeco avui empès per una febre estranya (i no és la febre real dels últims dies) que em porta a compondre, al límit entre son i vigília, un parell de poemes. Espero que puguin ser l'embrió d'alguna cosa més ambiciosa.

***

José Luis García Martín escrivia que alguns dels poemes de Mediterráneos de José Carlos Llop podrien ser anotacions de diari. Tienen un aire un tanto deslavazado, afegeix, tot i destacar-ne l'encant. Salvant totes les distàncies -immenses-, en acabar aquesta primera escriptura em pregunto també si aquests poemes meus no s'haurien emmotllat també millor al format diarístic. Els límits dels gèneres són, a voltes i per a alguns, difusos.

***

Per anar posant remei a la meva incultura, i incúria, cinematogràfica, veig, a la fi, Paris, Texas de Wim Wenders. Vaig fer l'esforç de buscar i comprar la cinta, el devedé, per wallapop. M'emporto una profunda decepció. Més enllà de la magnífica fotografia, molt ben encaixada amb una música estranya, onírica, i de la interpretació episòdica de Nastassja Kinski - que ha deixat per sempre la seva imatge icònica amb jersei fúcsia- no sé trobar en aquesta història cap element que em desperti interès o emoció.

Amb determinat cinema d'autor em passa el mateix que amb la tendència imperant en l'art contemporani, em costa ser convençut de que l'emperador no va despullat.

(Un apunt de realisme i de crítica argumental: els nens són profundament conservadors i amants de la seguretat. Cap nen feliçment instal·lat en un entorn familiar còmode, el deixarà per emprendre una aventura boja i incerta).

 

***

Llegeixo que s'obre a Europa el debat sobre el grau de protecció del llop. Però l'espurna que encén la polèmica, i la possible revisió legislativa, no és una eventual desprotecció dels ramaders del continent, sinó el fet que un d'aquests animals ataqués, i es crospís, un poni a la finca de la baronessa von der Leyen.

Bon profit al llop i bona sort als europeus.

***

I llegir la premsa, quin greu error.

Tarda

L'inconformisme no sé si és virtut o defecte. Acostuma a ser tingut per virtut. D'ell neix la creació, la inquietud, la revolta. En certa manera, també la justícia, o la seva cerca. Però l'inconformisme és també fruit del benestar, de la sobreabundància. L'inconformisme dels nens mimats. No sé on vaig llegir que els francesos són aquells individus que viuen en el millor lloc possible del món però consideren que viuen en el pitjor. A nosaltres ens passa el mateix. Inconformisme de l'opulència. Jo mantinc una relació estranya amb el meu inconformisme innat. Miro de posar-lo a ratlla.

***

Trobo en un armari el vell bullidor d'aigua, elèctric, que hem canviat vint-i-cinc anys després. Usat, gastat, vell i lleig, però segueix funcionant. Si hem de ser sincers, jo no l'hauria canviat. El nou és bell, flamant, porta unes lletres brillants que mostren el seu pedigree. El vell, però, no el llencem. Allí s'està. Esperant una oportunitat? No ho sé. M'ha agradat trobar-lo.

***

Llegeixo, i rellegeixo, Zagajewski: aquest llibre complex que és En la belleza ajena. Fragments petris, de lectura difícil, s'alternen amb llambregades de veritat i episodis que llisquen. Certament, alguns dels mons que descriu, les Gliwice o Cracòvia de joventut, no són els millors mons possibles. El totalitarisme comunista hi és ben present, com un vel que tot ho enteranyina. Però alhora, en aquestes pàgines s'hi percep també una certa nostàlgia, inevitable, per la joventut. Sobretot per la il·lusió de la joventut: els primers moviments poètics, el tímid combat contra l'opressió, la cerca de la llibertat... Per aquestes pàgines hi volen també les merles i els falciots, hi apareixen vells professors universitaris, els carrers de Cracòvia desemboquen de sobte, com per art de màgia, en les ribes del Sena. Sempre hi fa una mica de fred, encara que brilli el sol de maig. Potser és aquesta mitja malaltia que pateixo avui el que em fa perdre encara més per la narració d'uns mons perduts, per aquests carrers i parcs de llambordes fosques, per aquests cels on fumegen velles xemeneies.

***

La primera vegada que vaig consumir un ibuprofèn va ser com un miracle. Patia un dolor insuportable de queixal i aquest analgèsic -llavors nou- tingué un efecte indiscutible, quasi màgic. Aquests dies pateixo un mal de coll, una inflamació molt molesta que situo en la laringe, i de tant en tant en consumeixo un, que em dóna placidesa. En canvi, quan s'han acabat els seus efectes em sento com si volés sense paracaigudes, incert, insegur, esperant en qualsevol moment la caiguda dolorosa.

***

Avui hem dinat uns pierogi -aquesta mena de ravioli polonesos- que vam comprar a l'aeroport de Cracòvia. A la tarda, quan entro a la cuina a preparar-me un te amb mel i llimona, hi roman encara ben viva la seva olor. La casa fa olor de mlczeny bar (literalment, bar de llet, els restaurants polonesos barats vestigi del règim comunista). Dolor i analgèsic, lectura de Zagajewski, olor especiada de vella cuina de l'Est... tot sembla conjurar-se en aquesta tarda que té tots els elements per la tristesa: diumenge, tres de setembre.

Notes

Recordo una anècdota que em va explicar l'X fa anys. Va trobar-se un d'aquells directius triomfadors de la dècada dels 80, que, vistos amb perspectiva i amb l'evolució que ha seguit el món, resulten fins i tot entendridors, el qual, després d'explicar-li les seves grandeses, va preguntar-li amb una certa displicència:

- I tu què, X, encara fas d'advocat?

Ell va respondre a la pregunta amb un cert excés de dignitat:

- Jo no faig d'advocat, jo sóc advocat.

M'ha vingut a la ment aquesta conversa pensant en aquells que practiquen l'ofici d'escriure. D'una banda, hi ha els que són escriptors i se situen -o jo els veig així- en un món diferent, no sé si superior, però sí diferent quant a la relació amb la resta de la humanitat. I, d'altra banda, hi ha els qui fem d'escriptors, amb més o menys intensitat, però continuem convivint amb tothom amb absoluta naturalitat. En aquest cas, i pel que fa als que desenvolupem una escriptura més o menys memorialística, sempre penso que en qualsevol relació, ni que sigui una simple conversa, amb algú que més o menys ens hagi llegit, estem en un pla d'absoluta desigualtat i indefensió, ja que la nostra contrapart ens coneix molt més del que nosaltres el coneixem a ell. La constatació d'aquesta realitat em genera a vegades una sensació entre la inquietud i l'estranyesa.

***

M'envia l'X. aquest text de Juan Arnau (de En la mente del mundo) que comparteixo plenament. 

Hay una época de la vida en la que se necesitan como el agua las experiencias, y es natural que así sea. Pero el desfile frenético de sensaciones no resulta de ayuda, e ir continuamente a la caza de nuevas experiencias acaba resecando el alma y endureciendo la atención. El alma es rutinaria, no hace falta estimularla como se hace ahora con los niños; Hay que dejarla tranquila para que pueda escuchar, para que pueda unirse a aquello que la reconforta y le da vigor, para que pueda alzar el vuelo. Para ello son indispensables los momentos de calma y soledad. Sólo en esos momentos es posible discernir lo aparente de lo real, escuchar el eco de lo vivido y preparar lo venidero. Entre las crisis que acechan a la vida moderna, la principal es la crisis del silencio.

Aquesta necessitat permanent d'ocupar-nos esdevé, sobretot, una renúncia a la reflexió i el pensament.

***

És curiós constatar com tots i cadascun dels nostres dimonis particulars reapareixen, en perfecte estat de revista i conservació, un cop acabat el període de vacances. Tant se val quina sigui la seva naturalesa, edat o funció, cada primer de setembre tornen amb tota la seva plenitud. Que il·lusos que érem pensant que desapareixerien quan els vam guardar a l'armari a primers d'agost! Aquí els trobem, sempre fidels. L'única víctima d'aquest període és, en canvi, aquell home nou que crèiem haver creat amb la vacança. Aquest individu és més fràgil que els pètals d'un gallaret.

Cracòvia

Cada dia tinc més por d'asseure'm a escriure. Em veig incapaç d'escriure res que importi realment.

Ho intento, tanmateix. En aquesta tarda plujosa i freda, que anuncia -o avança- la tardor, m'assec a recordar i a mirar de transcriure impressions d'aquest passat més recent, que no deixa, però, de ser passat. Busco en els poemes de Zagajewski alguna espurna que ajudi a engegar el motor de l'evocació, de l'escriptura, però no sé trobar-la. Passen les hores d'aquesta tarda mòrbida. Cracòvia em sembla una vana il·lusió no viscuda, i trobar-la és, com escrivia Leopardi, un van desio del passato. No sé veure els colors, vagament ocres, dels seus carrers ni trobar el silenci que sé segur que existia, amagat entre les cridòries dels turistes que passejaven feliços pels carrers i places principals. Feliços, almenys en aparença. Per un carrer lleugerament apartat d'aquesta desfilada amorfa de persones hi passa un cotxe, a poc a poc, i els seus pneumàtics salten molt lleument sobre les llambordes, fregant-les, i emetent un so agradable, que amaga el ronc del seu motor. El cel, d'un blau intens, es dibuixa com un canal entre les cornises dels edificis de façanes ennegrides, de les quals pengen cables inexplicables que s'introdueixen, seguint un esquema atzarós i indesxifrable, per les finestres. Entro en una llibreria de vell, atret per l'encanteri de les cobertes que s'exposen a l'aparador, i no sé guiar-me entre els títols incomprensibles d'una llengua llunyana i desconeguda. Faig l'esforç de posar-me les antipàtiques ulleres de llegir, símbol d'una edat que mai serà la meva, però ni aquest ajut em fa de brúixola. En surto amb les mans buides. Si almenys fos hivern i pogués aixecar-me les solapes d'un abric, potser podria sentir-me més a to amb aquests carrers secundaris de la ciutat vella, potser la ciutat a qui escau millor aquest qualificatiu de vella. Mentrestant, pel carrer Florianska, la riuada de turistes no s'atura. M'agradaria ser capaç d'entrar en qualsevol de les omnipresents esglésies i agenollar-me a pregar, sense dubtes, com fan aquí persones de totes les edats, sota les voltes barroques i ornamentades, com cels ficticis que avancen el definitiu. Però pujo a un tramvia perquè m'acosti a Kazimierz. Plou suaument, guspireja, mentre camino pels carrers d'aquest antic barri jueu de façanes encara més negres. Els bars s'omplen de gent que riu, mentre va caient la tarda. S'encenen els llums càlids, com veritables flames, que il·luminen els vells fanalets que porten els números de les cases, gairebé com torxes medievals. Mentrestant, en aquesta hora blava, els contorns del edificis es perfilen més nítids sobre el cel. Ressonen passos antics per l'empedrat desigual. Les estrelles de David de façanes i reixats provoquen una esgarrifança històrica. En cada cantonada s'amaga un episodi d'aquest passat fosc. Les fulles dels arbres romanen immòbils en el seu verd apagat que ja tendeix al negre. El Vístula llisca silenciós no gaire lluny d'aquí. Un pescador hi gasta les últimes esperances del dia, a contrallum del sol que es pon. Les agulles de Sant Josep de Podgorze semblen voler esquinçar el cel, però només fereixen, amb la seva bellesa, els ulls de qui perd la mirada per les seves teulades verdes, de coure envellit. La gran plaça d'aquest barri és deserta. A la vora del riu, en canvi, s'arrecera la cridòria, a cobert de la felicitat, un cop més, dels restaurants. S'atura la pluja. Les bicicletes creuen els ponts. Els tramvies blaus avancen pel destí inamovible dels seus rails. Es fa de nit. Un borratxo, que aquí fa pensar en un vell jueu, es resguarda sota un porxo. Busco sense sort Milosz, Szymborska, Zagajewski. Fins i tot, Conrad, que va escriure que en aquesta ciutat va deixar de ser un nen. M'imposo rellegir-los per trobar les empremtes a seguir que ara em manquen. Així que em sento orfe. La geografia i el temps es mesclen, s'entreteixeixen. Aquests carrers porten a la gran plaça o condueixen als anys de joventut? El camí per la ciutat és incert, com tot el nostre destí. Cada pas és un desafiament. Qui és capaç d'assegurar que aquell vell captaire no tindrà el nostre rostre?

Caçadors solitaris a la recerca del temps perdut

Ets un caçador solitari, com el cor de la novel·la de Carson McCullers, m’escriu l’R. quan li dono una determinada notícia, que podria ser considerada un petit èxit, encara que molt menor i més fruit de la constància o de l’oportunitat (o l’oportunisme) que del talent o el mèrit. I crec que aquest, el de caçador solitari, és un dels millors elogis que he rebut mai.
Tant el nom com l’adjectiu em resulten cars. Avui en dia, en aquesta societat melindrosa que hem construït, el caçador té mala fama. Però hi ha moltes maneres de caçar, tant en sentit literal com figurat i, ho vulguem o no, la caça és una activitat inherent a la nostra vida. Els humans mai deixem de caçar, d’una manera o altra. No ens guanyem el pa d'altra manera. I val més ser-ne conscients i fer-ho amb les virtuts i la noblesa propis de l’atavisme d’aquesta pràctica.
D’altra banda, sóc profundament solitari. Nosaltres, els solitaris, escrivia Nietzsche donant carta de naturalesa a quasi un grup humà, a una condició que, no recordo ara on vaig llegir-ho, té poc a veure amb el fet d’estar sol. El solitari pot estar perfectament acompanyat, fins i tot ser un individu sociable, sense deixar de ser un solitari. Ser un solitari és un actitud, una presa de consciència de la necessitat d’afrontar la vida per un mateix, des de la perspectiva personal i des d’un món interior propi, on no hi habita ningú més.
Així que sí, m’agrada ser considerat un caçador solitari.

 
***
Després d’algunes lectures poc engrescadores, torno als valors segurs i començo a llegir Aquella mitad de mi tiempo, un recull de textos diversos, tots ells de caràcter memorialístic, de Javier Marías. La primera impressió, en retrobar-me amb la prosa i amb el món de Marías (que també és un solitari), és la sorpresa que em provoca novament la seva desaparició. Potser sorpresa no és la paraula més adequada –sé perfectament que va morir- però igual que en els dies posteriors a la seva mort, em continua resultant difícil d’assumir que l’autor ja no sigui viu; no des d’una perspectiva sentimental (no hi tenia cap més vincle que ser-ne lector), sinó per la sensació de pèrdua que representa la seva desaparició. Potser seria exagerat dir que la seva escriptura el convertia en immortal, però certament era algú que, amb la seva obra i la seva posició, es feia molt present en el món. I potser aquest sentiment de pèrdua és també fruit de l’egoisme de pensar que ja no podrem llegir allò que segurament encara li quedava per escriure. Les morts prematures i inesperades són així: fan més evident la pèrdua. Tornant a l’egoisme dels lectors, precisament, en aquest volum Marías explica que va començar a escriure, amb tretze o catorze anys, per poder llegir més d’allò que li agradava i ja havia esgotat (Dumas, Salgari, Blyton, Crompton...) i va començar a inventar històries com les que escrivien aquests autors. Així doncs, la seva escriptura neix de la necessitat de lectura i, paradoxalment, de l’orfandat del lector davant l’obra finita d’un autor o autors.

***
El primer text d’aquest volum és un fals diari, encarregat a diversos escriptors per l’empresa fabricant de les llibretes Moleskine, on Marías acaba justament reflexionant sobre el record, la transcendència i, fins i tot, la mort. Són textos que cobren una significació especial quan sabem que Marías, efectivament i incomprensiblement, és mort. Per exemple, en un fals apunt del 12 d'octubre de 2001 escriu:

Tampoco puede uno oponerse a ello, ni a nacer, ni a vivir, ni a viajar en el tiempo, mientras no se canse de nosotros el tiempo, y nos expulse al territorio que no discurre.

I ho rebla l'endemà:

O que no transcurre, que viene a ser lo mismo. Si nos da tiempo a decir adiós, bien estará y yo no me quejaré.

Entre els records de què ens parla Marías, o els oblits (zozobras muy vivas de las que no queda rastro en la memòria), se me n’apareixen avui d’impensades: personatges del passat, molt secundaris i oblidats, moments viscuts, aparentment intranscendents, oportunitats perdudes, o fins i tot aprofitades, fotogrames d’instants que em sembla mentida que hagin existit en algun moment i que em fan plantejar si la seva existència, o la seva enyorança en alguns casos, és bona o dolenta en el moment actual, si el fet de que hagin passat i els recordem ara amb nostàlgia ens dona plaer o pau, encara que només siguin ara un record mig esborrat, o, per contra, si la seva pròpia essència de passat, és a dir, la impossibilitat de poder reviure aquells moments, la seva pèrdua definitiva (més enllà de la foto fixa del record), no fa sentir-nos pitjor i ens fa pensar que, tal vegada, hauria estat millor que aquells moments mai no haguessin existit. Potser, com Proust assenyalava, tenim a les mans l’art com a instrument per evitar la pèrdua del temps, per recuperar-lo i tot, però la seva fragilitat davant la realitat del temps és indiscutible. La joventut aliena és la mostra més evident de la impossibilitat de recuperar el temps perdut i de com d’aliè ens pot resultar, fins i tot, el temps actual, que sovint ja no és el nostre.

Notes

Viatjar lleuger d'equipatge, en sentit literal, és un gran guany. Encara que potser sigui també un gran tòpic.

***

Algú llança una ampolla en una platja, o la trenca, i els vidres trencats poden fer molt mal a qui els trepitgi. Però passen els anys i el mar erosiona el fil tallant, l'amoroseix, fins que aquest cristall feridor esdevé una joia preuada que cullen els nens, i ja més tard, un record valuós.

I així, aquest vidre trencat es converteix també en una metàfora d'allò que és perillós, o que fins i tot ens fa mal, i al cap del temps pot ser, més que una cicatriu, un pòsit. O de com les arestes que ara tallen demà ens poden fer més rics.

***

Sentit al tren d'una senyora: cuando lo del covid.

***

La contradicció entre l'omnipresència del canvi climàtic en els discursos i la dèria d'eliminar arbres en un urbaninsme encimentador. (Hi ha també la variant substitutiva: arrencar grans arbres d'ombres majestuoses i plantar mísers tronquets que potser donaran ombra als nostres besnéts. Si no tornen a urbanitzar abans, esclar).

***

Zagajewski assenyala dos defectes en la literatura, que transcric literalment:

Cuando el escritor se ocupa única y exclusivamente de si mismo, de sus debilidades y de su vida, y olvida el mundo objetivo y la búsqueda de la verdad.

Cuando el escritor se ocupa única y exclusicamente de la verdad del mundo, de la tradición objetiva, imparte justicia, juzga al prójimo, censura la época y sus costumbres y se olvida de sí mismo, de sus debilidades y de su propia vida.

I que difícil que és no caure en aquests extrems.