Tarda

L'inconformisme no sé si és virtut o defecte. Acostuma a ser tingut per virtut. D'ell neix la creació, la inquietud, la revolta. En certa manera, també la justícia, o la seva cerca. Però l'inconformisme és també fruit del benestar, de la sobreabundància. L'inconformisme dels nens mimats. No sé on vaig llegir que els francesos són aquells individus que viuen en el millor lloc possible del món però consideren que viuen en el pitjor. A nosaltres ens passa el mateix. Inconformisme de l'opulència. Jo mantinc una relació estranya amb el meu inconformisme innat. Miro de posar-lo a ratlla.

***

Trobo en un armari el vell bullidor d'aigua, elèctric, que hem canviat vint-i-cinc anys després. Usat, gastat, vell i lleig, però segueix funcionant. Si hem de ser sincers, jo no l'hauria canviat. El nou és bell, flamant, porta unes lletres brillants que mostren el seu pedigree. El vell, però, no el llencem. Allí s'està. Esperant una oportunitat? No ho sé. M'ha agradat trobar-lo.

***

Llegeixo, i rellegeixo, Zagajewski: aquest llibre complex que és En la belleza ajena. Fragments petris, de lectura difícil, s'alternen amb llambregades de veritat i episodis que llisquen. Certament, alguns dels mons que descriu, les Gliwice o Cracòvia de joventut, no són els millors mons possibles. El totalitarisme comunista hi és ben present, com un vel que tot ho enteranyina. Però alhora, en aquestes pàgines s'hi percep també una certa nostàlgia, inevitable, per la joventut. Sobretot per la il·lusió de la joventut: els primers moviments poètics, el tímid combat contra l'opressió, la cerca de la llibertat... Per aquestes pàgines hi volen també les merles i els falciots, hi apareixen vells professors universitaris, els carrers de Cracòvia desemboquen de sobte, com per art de màgia, en les ribes del Sena. Sempre hi fa una mica de fred, encara que brilli el sol de maig. Potser és aquesta mitja malaltia que pateixo avui el que em fa perdre encara més per la narració d'uns mons perduts, per aquests carrers i parcs de llambordes fosques, per aquests cels on fumegen velles xemeneies.

***

La primera vegada que vaig consumir un ibuprofèn va ser com un miracle. Patia un dolor insuportable de queixal i aquest analgèsic -llavors nou- tingué un efecte indiscutible, quasi màgic. Aquests dies pateixo un mal de coll, una inflamació molt molesta que situo en la laringe, i de tant en tant en consumeixo un, que em dóna placidesa. En canvi, quan s'han acabat els seus efectes em sento com si volés sense paracaigudes, incert, insegur, esperant en qualsevol moment la caiguda dolorosa.

***

Avui hem dinat uns pierogi -aquesta mena de ravioli polonesos- que vam comprar a l'aeroport de Cracòvia. A la tarda, quan entro a la cuina a preparar-me un te amb mel i llimona, hi roman encara ben viva la seva olor. La casa fa olor de mlczeny bar (literalment, bar de llet, els restaurants polonesos barats vestigi del règim comunista). Dolor i analgèsic, lectura de Zagajewski, olor especiada de vella cuina de l'Est... tot sembla conjurar-se en aquesta tarda que té tots els elements per la tristesa: diumenge, tres de setembre.

Notes

Recordo una anècdota que em va explicar l'X fa anys. Va trobar-se un d'aquells directius triomfadors de la dècada dels 80, que, vistos amb perspectiva i amb l'evolució que ha seguit el món, resulten fins i tot entendridors, el qual, després d'explicar-li les seves grandeses, va preguntar-li amb una certa displicència:

- I tu què, X, encara fas d'advocat?

Ell va respondre a la pregunta amb un cert excés de dignitat:

- Jo no faig d'advocat, jo sóc advocat.

M'ha vingut a la ment aquesta conversa pensant en aquells que practiquen l'ofici d'escriure. D'una banda, hi ha els que són escriptors i se situen -o jo els veig així- en un món diferent, no sé si superior, però sí diferent quant a la relació amb la resta de la humanitat. I, d'altra banda, hi ha els qui fem d'escriptors, amb més o menys intensitat, però continuem convivint amb tothom amb absoluta naturalitat. En aquest cas, i pel que fa als que desenvolupem una escriptura més o menys memorialística, sempre penso que en qualsevol relació, ni que sigui una simple conversa, amb algú que més o menys ens hagi llegit, estem en un pla d'absoluta desigualtat i indefensió, ja que la nostra contrapart ens coneix molt més del que nosaltres el coneixem a ell. La constatació d'aquesta realitat em genera a vegades una sensació entre la inquietud i l'estranyesa.

***

M'envia l'X. aquest text de Juan Arnau (de En la mente del mundo) que comparteixo plenament. 

Hay una época de la vida en la que se necesitan como el agua las experiencias, y es natural que así sea. Pero el desfile frenético de sensaciones no resulta de ayuda, e ir continuamente a la caza de nuevas experiencias acaba resecando el alma y endureciendo la atención. El alma es rutinaria, no hace falta estimularla como se hace ahora con los niños; Hay que dejarla tranquila para que pueda escuchar, para que pueda unirse a aquello que la reconforta y le da vigor, para que pueda alzar el vuelo. Para ello son indispensables los momentos de calma y soledad. Sólo en esos momentos es posible discernir lo aparente de lo real, escuchar el eco de lo vivido y preparar lo venidero. Entre las crisis que acechan a la vida moderna, la principal es la crisis del silencio.

Aquesta necessitat permanent d'ocupar-nos esdevé, sobretot, una renúncia a la reflexió i el pensament.

***

És curiós constatar com tots i cadascun dels nostres dimonis particulars reapareixen, en perfecte estat de revista i conservació, un cop acabat el període de vacances. Tant se val quina sigui la seva naturalesa, edat o funció, cada primer de setembre tornen amb tota la seva plenitud. Que il·lusos que érem pensant que desapareixerien quan els vam guardar a l'armari a primers d'agost! Aquí els trobem, sempre fidels. L'única víctima d'aquest període és, en canvi, aquell home nou que crèiem haver creat amb la vacança. Aquest individu és més fràgil que els pètals d'un gallaret.

Cracòvia

Cada dia tinc més por d'asseure'm a escriure. Em veig incapaç d'escriure res que importi realment.

Ho intento, tanmateix. En aquesta tarda plujosa i freda, que anuncia -o avança- la tardor, m'assec a recordar i a mirar de transcriure impressions d'aquest passat més recent, que no deixa, però, de ser passat. Busco en els poemes de Zagajewski alguna espurna que ajudi a engegar el motor de l'evocació, de l'escriptura, però no sé trobar-la. Passen les hores d'aquesta tarda mòrbida. Cracòvia em sembla una vana il·lusió no viscuda, i trobar-la és, com escrivia Leopardi, un van desio del passato. No sé veure els colors, vagament ocres, dels seus carrers ni trobar el silenci que sé segur que existia, amagat entre les cridòries dels turistes que passejaven feliços pels carrers i places principals. Feliços, almenys en aparença. Per un carrer lleugerament apartat d'aquesta desfilada amorfa de persones hi passa un cotxe, a poc a poc, i els seus pneumàtics salten molt lleument sobre les llambordes, fregant-les, i emetent un so agradable, que amaga el ronc del seu motor. El cel, d'un blau intens, es dibuixa com un canal entre les cornises dels edificis de façanes ennegrides, de les quals pengen cables inexplicables que s'introdueixen, seguint un esquema atzarós i indesxifrable, per les finestres. Entro en una llibreria de vell, atret per l'encanteri de les cobertes que s'exposen a l'aparador, i no sé guiar-me entre els títols incomprensibles d'una llengua llunyana i desconeguda. Faig l'esforç de posar-me les antipàtiques ulleres de llegir, símbol d'una edat que mai serà la meva, però ni aquest ajut em fa de brúixola. En surto amb les mans buides. Si almenys fos hivern i pogués aixecar-me les solapes d'un abric, potser podria sentir-me més a to amb aquests carrers secundaris de la ciutat vella, potser la ciutat a qui escau millor aquest qualificatiu de vella. Mentrestant, pel carrer Florianska, la riuada de turistes no s'atura. M'agradaria ser capaç d'entrar en qualsevol de les omnipresents esglésies i agenollar-me a pregar, sense dubtes, com fan aquí persones de totes les edats, sota les voltes barroques i ornamentades, com cels ficticis que avancen el definitiu. Però pujo a un tramvia perquè m'acosti a Kazimierz. Plou suaument, guspireja, mentre camino pels carrers d'aquest antic barri jueu de façanes encara més negres. Els bars s'omplen de gent que riu, mentre va caient la tarda. S'encenen els llums càlids, com veritables flames, que il·luminen els vells fanalets que porten els números de les cases, gairebé com torxes medievals. Mentrestant, en aquesta hora blava, els contorns del edificis es perfilen més nítids sobre el cel. Ressonen passos antics per l'empedrat desigual. Les estrelles de David de façanes i reixats provoquen una esgarrifança històrica. En cada cantonada s'amaga un episodi d'aquest passat fosc. Les fulles dels arbres romanen immòbils en el seu verd apagat que ja tendeix al negre. El Vístula llisca silenciós no gaire lluny d'aquí. Un pescador hi gasta les últimes esperances del dia, a contrallum del sol que es pon. Les agulles de Sant Josep de Podgorze semblen voler esquinçar el cel, però només fereixen, amb la seva bellesa, els ulls de qui perd la mirada per les seves teulades verdes, de coure envellit. La gran plaça d'aquest barri és deserta. A la vora del riu, en canvi, s'arrecera la cridòria, a cobert de la felicitat, un cop més, dels restaurants. S'atura la pluja. Les bicicletes creuen els ponts. Els tramvies blaus avancen pel destí inamovible dels seus rails. Es fa de nit. Un borratxo, que aquí fa pensar en un vell jueu, es resguarda sota un porxo. Busco sense sort Milosz, Szymborska, Zagajewski. Fins i tot, Conrad, que va escriure que en aquesta ciutat va deixar de ser un nen. M'imposo rellegir-los per trobar les empremtes a seguir que ara em manquen. Així que em sento orfe. La geografia i el temps es mesclen, s'entreteixeixen. Aquests carrers porten a la gran plaça o condueixen als anys de joventut? El camí per la ciutat és incert, com tot el nostre destí. Cada pas és un desafiament. Qui és capaç d'assegurar que aquell vell captaire no tindrà el nostre rostre?

Caçadors solitaris a la recerca del temps perdut

Ets un caçador solitari, com el cor de la novel·la de Carson McCullers, m’escriu l’R. quan li dono una determinada notícia, que podria ser considerada un petit èxit, encara que molt menor i més fruit de la constància o de l’oportunitat (o l’oportunisme) que del talent o el mèrit. I crec que aquest, el de caçador solitari, és un dels millors elogis que he rebut mai.
Tant el nom com l’adjectiu em resulten cars. Avui en dia, en aquesta societat melindrosa que hem construït, el caçador té mala fama. Però hi ha moltes maneres de caçar, tant en sentit literal com figurat i, ho vulguem o no, la caça és una activitat inherent a la nostra vida. Els humans mai deixem de caçar, d’una manera o altra. No ens guanyem el pa d'altra manera. I val més ser-ne conscients i fer-ho amb les virtuts i la noblesa propis de l’atavisme d’aquesta pràctica.
D’altra banda, sóc profundament solitari. Nosaltres, els solitaris, escrivia Nietzsche donant carta de naturalesa a quasi un grup humà, a una condició que, no recordo ara on vaig llegir-ho, té poc a veure amb el fet d’estar sol. El solitari pot estar perfectament acompanyat, fins i tot ser un individu sociable, sense deixar de ser un solitari. Ser un solitari és un actitud, una presa de consciència de la necessitat d’afrontar la vida per un mateix, des de la perspectiva personal i des d’un món interior propi, on no hi habita ningú més.
Així que sí, m’agrada ser considerat un caçador solitari.

 
***
Després d’algunes lectures poc engrescadores, torno als valors segurs i començo a llegir Aquella mitad de mi tiempo, un recull de textos diversos, tots ells de caràcter memorialístic, de Javier Marías. La primera impressió, en retrobar-me amb la prosa i amb el món de Marías (que també és un solitari), és la sorpresa que em provoca novament la seva desaparició. Potser sorpresa no és la paraula més adequada –sé perfectament que va morir- però igual que en els dies posteriors a la seva mort, em continua resultant difícil d’assumir que l’autor ja no sigui viu; no des d’una perspectiva sentimental (no hi tenia cap més vincle que ser-ne lector), sinó per la sensació de pèrdua que representa la seva desaparició. Potser seria exagerat dir que la seva escriptura el convertia en immortal, però certament era algú que, amb la seva obra i la seva posició, es feia molt present en el món. I potser aquest sentiment de pèrdua és també fruit de l’egoisme de pensar que ja no podrem llegir allò que segurament encara li quedava per escriure. Les morts prematures i inesperades són així: fan més evident la pèrdua. Tornant a l’egoisme dels lectors, precisament, en aquest volum Marías explica que va començar a escriure, amb tretze o catorze anys, per poder llegir més d’allò que li agradava i ja havia esgotat (Dumas, Salgari, Blyton, Crompton...) i va començar a inventar històries com les que escrivien aquests autors. Així doncs, la seva escriptura neix de la necessitat de lectura i, paradoxalment, de l’orfandat del lector davant l’obra finita d’un autor o autors.

***
El primer text d’aquest volum és un fals diari, encarregat a diversos escriptors per l’empresa fabricant de les llibretes Moleskine, on Marías acaba justament reflexionant sobre el record, la transcendència i, fins i tot, la mort. Són textos que cobren una significació especial quan sabem que Marías, efectivament i incomprensiblement, és mort. Per exemple, en un fals apunt del 12 d'octubre de 2001 escriu:

Tampoco puede uno oponerse a ello, ni a nacer, ni a vivir, ni a viajar en el tiempo, mientras no se canse de nosotros el tiempo, y nos expulse al territorio que no discurre.

I ho rebla l'endemà:

O que no transcurre, que viene a ser lo mismo. Si nos da tiempo a decir adiós, bien estará y yo no me quejaré.

Entre els records de què ens parla Marías, o els oblits (zozobras muy vivas de las que no queda rastro en la memòria), se me n’apareixen avui d’impensades: personatges del passat, molt secundaris i oblidats, moments viscuts, aparentment intranscendents, oportunitats perdudes, o fins i tot aprofitades, fotogrames d’instants que em sembla mentida que hagin existit en algun moment i que em fan plantejar si la seva existència, o la seva enyorança en alguns casos, és bona o dolenta en el moment actual, si el fet de que hagin passat i els recordem ara amb nostàlgia ens dona plaer o pau, encara que només siguin ara un record mig esborrat, o, per contra, si la seva pròpia essència de passat, és a dir, la impossibilitat de poder reviure aquells moments, la seva pèrdua definitiva (més enllà de la foto fixa del record), no fa sentir-nos pitjor i ens fa pensar que, tal vegada, hauria estat millor que aquells moments mai no haguessin existit. Potser, com Proust assenyalava, tenim a les mans l’art com a instrument per evitar la pèrdua del temps, per recuperar-lo i tot, però la seva fragilitat davant la realitat del temps és indiscutible. La joventut aliena és la mostra més evident de la impossibilitat de recuperar el temps perdut i de com d’aliè ens pot resultar, fins i tot, el temps actual, que sovint ja no és el nostre.

Notes

Viatjar lleuger d'equipatge, en sentit literal, és un gran guany. Encara que potser sigui també un gran tòpic.

***

Algú llança una ampolla en una platja, o la trenca, i els vidres trencats poden fer molt mal a qui els trepitgi. Però passen els anys i el mar erosiona el fil tallant, l'amoroseix, fins que aquest cristall feridor esdevé una joia preuada que cullen els nens, i ja més tard, un record valuós.

I així, aquest vidre trencat es converteix també en una metàfora d'allò que és perillós, o que fins i tot ens fa mal, i al cap del temps pot ser, més que una cicatriu, un pòsit. O de com les arestes que ara tallen demà ens poden fer més rics.

***

Sentit al tren d'una senyora: cuando lo del covid.

***

La contradicció entre l'omnipresència del canvi climàtic en els discursos i la dèria d'eliminar arbres en un urbaninsme encimentador. (Hi ha també la variant substitutiva: arrencar grans arbres d'ombres majestuoses i plantar mísers tronquets que potser donaran ombra als nostres besnéts. Si no tornen a urbanitzar abans, esclar).

***

Zagajewski assenyala dos defectes en la literatura, que transcric literalment:

Cuando el escritor se ocupa única y exclusivamente de si mismo, de sus debilidades y de su vida, y olvida el mundo objetivo y la búsqueda de la verdad.

Cuando el escritor se ocupa única y exclusicamente de la verdad del mundo, de la tradición objetiva, imparte justicia, juzga al prójimo, censura la época y sus costumbres y se olvida de sí mismo, de sus debilidades y de su propia vida.

I que difícil que és no caure en aquests extrems.

Notes

Quelques mois de ma vie: l’escriptura de Houellebecq fa que, fins i tot les històries més sòrdides i les argumentacions menys fonamentades, acabin tenint interès.

***

Tanmateix, l'escriptura explícita sobre sexe, lluny de resultar-me estimulant, m'acaba semblant una pura descripció uro-ginecològica, mancada de tot erotisme. És a dir, com un manual d'anatomia però escrit amb termes vulgars, sense la pàtina higiènica de la terminologia científica. El sexe, sense l'estímul del misteri, de la intimitat, fins i tot del silenci, és, en el millor dels casos, gimnàstica. En el pitjor, com les històries que ens conta Houellebecq en aquest llibre autobiogràfic, sordidesa.

***
Un dels errors més grans a què ens aboca la sobreprotecció pròpia de la nostra societat és arribar a pensar que les nostres decisions i els nostres actes no tenen conseqüències. Ni les mil capes de protecció que puguem construir ens poden lliurar d’aquesta equació vital palmària.

***
Focs d’artifici. La mateixa construcció té ja un segon significat que assenyala la seva superficialitat. Però la literalitat de l’espectacle no difereix gaire, quant a superficialitat, d’aquesta segona accepció derivada. Assisteixo a una d’aquestes exhibicions pirotècniques. Em sorprèn l’expectació que genera. Milers i milers de persones –i quan dic milers i milers vull dir exactament això- s’acumulen als carrers per veure’l. Algunes persones guarden lloc hores abans –i quan dic hores vull dir també, exactament, hores. És innegable que l’espectacle té la seva bellesa visual, basada en l’espectacularitat. Però és una bellesa inert, que no transcendeix ni emociona. Com una barbie, com el sabor d’una beguda ensucrada. Fàcil. Dura uns vint minuts i quan en portem cinc ja me n’he cansat. Em ve al cap el que deia sempre la meva mare quan veia un espectacle de circ o de màgia: ja m’ho crec que ho saben fer, per mi no cal que ho facin.

***
El mar, en canvi, és un espectacle que mai cansa. La seva aparent monotonia és subtil i alhora profunda. Com el foc, captiva i hipnotitza. El mar, a més, allunya de la realitat. Però això potser només ens passa a qui el veiem com un element quasi exòtic, aliè al nostre dia a dia.

***
La meva idea és -com he dit tantes vegades- que en aquesta època, com en les altres èpoques, els homes i les dones aspiren a la seguretat -tot i que molts no aspiren més que a una aparença, a una sempre relativa seguretat. Però la característica d'ara és arribar a la seguretat sense tenir maldecaps, sense aixecar, pràcticament, ni una palla de terra: no volen ésser rics, però tampoc no volen ésser pobres. Volen consolidar una mediocritat. L'Estat els ho permet a base de l'abandó de la seva independència. Per això el món camina cap al socialisme, o sia cap a la universal dependència.

He fet la trampa de no posar cursiva en aquesta cita. Aquest text tan actual -i no ho dic pels últims resultats electorals- no és de 2023. Ni l'he escrit jo, encara que el subscric plenament. Fins i tot em sento protagonista d'aquesta mediocritat i dependència (i de no voler tenir maldecaps). Aquest fragment d'un text que porta l'encertadíssim títol d'El diner és la llibertat el va publicar Josep Pla el 1953. La seva actualitat i finezza aclapara.

Tren

Ahir va ser el dia més calorós en unes quantes dècades. Avui falta poc perquè el mercuri arribi als mateixos nivells. Escric això en un banc de l’estació de Sants. Hi ha vaga de trens i en circulen pocs, així que m’he d’esperar una bona estona. Per fortuna, al gran vestíbul de l’estació hi corre un lleuger aire condicionat. No goso baixar a l’infern de les andanes. Escric en un ordinador prestat, com el Chevrolet de Pessoa i, com el poeta portuguès, també em plantejo, en aquesta atmosfera de calor opressiva, si no vaig per un altre somni, per un altre món. He fet temps per les botigues de l’estació, poc atractives, però refrigerades. He repassat els títols de les novel·les que venen al quiosc i n’he fullejat algun. El llibre que estic llegint ara em resulta plumbi, així que estic temptat de comprar-ne algun altre. A la botiga de l’estació n’hi ha tres que m’atreuen, però adopto –potser l’ambient empeny a l’escepticisme- una actitud crítica, desidiosa. ¿Hauria d’interessar-me la crònica judicial dels atemptats del Bataclan contada per un dels escriptors francesos actuals de més renom, especialista en submergir-se en el costat més fosc de la vida dels homes? ¿M’hauria de deixar seduir per un dels escriptors anglesos que més respecto, però amb una certa tendència a perdre’s per espessoralls inhòspits, que promet ara treure a la llum la relació entre un antic alumne i la seva professora morta? ¿És imprescindible que dediqui temps a vagar pels passatges humorístics i alhora amargs que sobre l’envelliment escriu una intel·ligent guionista novaiorquesa? Potser la resposta objectiva hauria de ser un triple sí, però l’atmosfera caribenya em condueix cap a un no indolent que em fa sortir, arrossegant els peus, d’aquesta mena de basar i em porta a aquest banc, on ara, just al meu costat, com si jo fos un imant, ha vingut a seure un pesat que no para de xerrar pel mòbil a ple pulmó, explicant banalitats. No sé qui deu ser la víctima telefònica d’aquest plom, però en tot cas qui pateix els danys col·laterals sóc jo. Arriba un punt que no puc suportar-ho més –té sort que això no sigui Alger ni jo Meursault- i acabo marxant cap a l’andana. Prefereixo els cinquanta graus de temperatura que la vèrbola infame d’aquell individu. Recolzades a la paret de la boca de les escales mecàniques s’hi acumulen unes quantes persones. El motiu: l’aire que hi circula. Per contra, a la mateixa andana, l’atmosfera és, com era previsible inhòspita, repugnant. Aire calent, quasi vapor d’aigua, respirat mil vegades per pulmons distints. Busco un lloc per seure i el trobo enmig d’una dona que grava llargs missatges de veu i d’una altra que també parla pel mòbil. Deu ser el meu maleït destí. Afortunadament, el so dels trens que circulen i de la megafonia insistent apaga els monòlegs insulsos. Fins i tot el soroll dels vagons és més agradable que aquesta vacuïtat. Vaig llegir l’altre dia que estava estudiat el símptoma d’una certa categoria de persones, caracteritzat per la incapacitat de suportar converses banals. Potser jo en sóc un d’aquests. O potser és el clima que m’empeny a la misantropia, a la desaparició, a la necessitat de tancar-me en una bombolla d’aire fresc. Em sento febril, incapaç de res, desdibuixat, com part d’un miratge propi d’aquest clima infernal. Assegut ja al tren, segueixo estirant el fil de l’escriptura, desenredant un cabdell sense sentit. Al vagó, força gent viatja dreta, perjudicats per aquesta vaga, però alhora indemnes als seus efectes, gairebé invulnerables a la incomoditat. Som, en el fons, formigues que anem d’aquí cap allà empesos per l’instint de sobreviure. Sento que he arribat ja al final d’aquest cabdell d’avui, que l’escriptura ja no dona més de si. Lamento no haver comprat algun d’aquells tres llibres. Va entrant gent al vagó, que s’entafora com pot. L’elegància d’alguns d’aquests viatgers, en aquest ambient quasi selvàtic, és com un refugi de civilització i, el que és més important, d’esperança. Els pantalons de fil de color beige de la noia que tinc dreta al davant, el cinturó de cuir d’un senyor, el vestit fúcsia i elegant d’una dona gran són banderes d’un territori que resisteix. L’espècie sobreviu a la temperatura, a les epidèmies, a les guerres, a la pròpia estultícia. L’instint és poderós. Al vagó, s’aixeca un viatger i un adolescent amb samarreta de tirants i pentinat estrident corre per prendre-li el lloc a una senyora. Sobrevivim, tanmateix.

Notes

Les vuit del matí i ja fa una calor espantosa. Camino cap a la feina i em creuo amb un home de la meva edat que em mira i, de sobte, m'etziba:

- No es más rico quien más tiene sino quien menos necesita.
- Eso es verdad –li responc, mentre segueixo el meu camí.

I la història d'aquest home –un profeta, un savi, un boig, potser simplement un extravertit- és una altra novel·la que es perd en aquesta mena de laberint, entre geogràfic i temporal, que és la nostra realitat de cada dia.

***
La Barcelona tòrrida d'aquests dies, que la calitja desdibuixa fins gairebé tornar-la fictícia, em fa pensar en la Lisboa que retratava Tabucchi a Afirma Pereira.

***  
Debilitat pels ulls pintats a l'estil Amy Winehouse.

***

Després de sopar, entre les lavandes del jardí, hi brilla un punt verd fluorescent: una cuca de llum, com un petit tresor.
De petit, en aquest mateix parterre, on llavors hi havia una tanca de xiprers, recordo haver-ne vist desenes, entre les branques. El meu pare enretirava les branques i me les ensenyava. Així, aquesta cuca no és només un tresor en si mateixa, sinó que ve d'un altre temps per ensenyar-me que el mon no canvia tant com pensem, que el passat pot tornar en qualsevol moment i oferir-se-nos com un altre tresor.

***
Abans, als trens de rodalies, hi havia dos grans grups de viatgers: els que llegien un llibre i els que miraven al buit. Ara, els dos grups majoritaris estan configurats, d'una banda, per les persones que miren el mòbil i, de l'altra, per les que continuen mirant al buit. La meva simpatia també ha evolucionat: ha passat del grup lector al grup de la mirada perduda.

***
Igual que, en les velles pel·lícules la dona desenganyada afirmava que tots els homes son iguals, per a l'escriptor igualment desenganyat, tots els editors acaben també sent iguals.

***

Crec que opressiva és l'adjectiu que més li escau a aquesta calor.

Notes

Caminant pel carrer de can Bruixa, a les Corts, veig de reüll la meva imatge reflectida en el vidre del que havia estat una caixa d'estalvis. Sobtadament, i potser una mica proustianament, recordo que fa vint-i-cinc anys ja feia caminant el mateix recorregut, fins l'estació de Sants. Llavors, com aquelles persones que estan a les portes de la mort, veig passar la meva vida com un film, aquests últims vint-i-cinc anys, amb tantes anades i vingudes, i revolts en el camí. M'adono també, amb més força, de com de de pressa han passat aquests anys, tot i les vicissituds viscudes, i que no falta tant per acabar el camí, no el camí de la vida però sí aquest camí d'haver d'hipotecar la vida.

Segueixo reflexionant sobre això, amb un cert optimisme, fins que sento que em criden. És l'amic R., amb el tovalló encara a la mà, que m'ha vist passar mentre dinava amb la família i ha sortit del restaurant. Faig el cafè amb ells.

***

En converses amb amics surt sovint el tema de la jubilació i el camí que falta per arribar a la meta. La conclusió que n'extrec és que és molt trist haver de desitjar ser vell.

***

A les cases burgeses d'abans -no em refereixo als grans casalots de famílies riques, sinó a cases de família de classe mitjana- especialment les que es destinaven a l'estiueig, s'acostumaven a reservar habitacions i espais perquè els fills, amb les respectives famílies que anaven formant, poguessin anar-hi els caps de setmana i les vacances, i conviure tots junts, fills i néts, amb els avis. Això també s'ha perdut. No només perquè la classe, diguem-ne mitjana, ja no es pot permetre cases grans ni gairebé cases d'estiueig, sinó perquè la convivència és cada vegada més difícil. Estem tots carregats de manies.

***

A Casa dividida, l'últim dietari de Valentí Puig, hi trobo aquest episodi:

Llibreria de Vic. Un home de mitjana edat, aspecte de prejubilat, té aires d'etern estudiant i alhora de concursant tímid que participa en un programa de televisió com Pasapalabra. Fulleja llibres en català i en castellà. Agafa novel·les, assajos. Mira la tapa. Llegeix solapes. Al final agafa L'educació sentimental. Beneït sigui. Estic a punt d'aplaudir. Ara mateix li ha donat corda al vetust rellotge de la civilització occidental.

Per aquelles dates, potser una mica abans, però, vaig comprar L'educació sentimental en una llibreria de Vic.

***

Precisament a Vic veig aparcat un camió que porta escrit a la visera Déu vos guard. Aquest camioner també ha donat corda al rellotge de la civilització occidental.

***

La posmodernitat: còctel de suposat progressisme en els costums i ultracapitalisme econòmic.

***

Al descans d'un partit de Wimbledon faig zapping i em topo amb un partit en diferit de la corrupta lliga espanyola de futbol. Sensació d'autèntic fàstic: canvio de seguida. L'evidència de l'existència de la màfia em trenca el confort que m'havia donat l'elegant herba anglesa, on guanya el que, simplement, és millor.

***

Valentí Puig escriu sobre la gosadia dels tímids a l'hora de relacionar-se amb les dones. Crec que és una idea encertada.

***

Finalista, en el sentit de shortlisted no de sots-campió, d'un premi literari d'un cert prestigi. Felicitacions d'amics i familiars. Però em temo que serà una autèntica victòria pírrica, absolutament sense cap efecte pràctic. Pitjor encara: pírrica i ni tan sols victòria.

***

Igual que la banda sonora de Cinema Paradiso, l'emoció amb què certs tennistes reaccionen a una victòria important em provoca l'efecte pavlovià de la llàgrima immediata.

(Badosa a Indian Wells en un documental, per exemple).

 

Ecos de França

Mentre cremen els carrers de les grans ciutats franceses, en una onada de violència que supera totes les anteriors, en aquest racó occitanoprovençal on passem el cap de setmana hi regna la pau més absoluta. Al petit poble de Saint Hilaire d'Ozilhan, quan arribem divendres al vespre, uns quants veïns s'apleguen amb taules de pícnic al voltant d'una furgoneta on venen pizzes. Els nens corren per la plaça mentre els pares joves xerren i riuen. Més tard, un d'aquests infants -ros com un fil d'or- em demanarà si li puc despenjar una pilota d'un balcó altíssim, com si jo fos un gegant omnipotent, el gegant guerrer del poema de Costa Llobera.. Ja m'agradaria.

Dissabte, a Uzès, vivacitat de dia de mercat, terrasses plenes i restaurants a vessar: ampolles amb totes les tonalitats de rosat i bombolles que esclaten en flautes de xampany. L'eterna paradoxa francesa.

***

Durant anys, hem somiat amb una casa provençal. És el tir per elevació del somni de la casa empordanesa, la seva sublimació absoluta. I encara que sapiguem que és un somni que no es complirà, seguim alimentant la il·lusió, puerilment. Així, ens aturem sempre a mirar els anuncis de les immobiliàries i agafem els fullets informatius que sempre ofereixen a l'exterior. Després, els mirem per sobre i els acabem llençant a les escombraries, com s'acostuma també a negligir els somnis.

Però el descobriment de Saint Hilaire, tan a prop de l'autopista i només a quatre hores exactes de casa, tan calmat i ocult, a l'abric de cayennes i louisvuittons, ens desperta aquestes velles il·lusions. El sol que il·lumina les façanes de pedra i les transforma en or, com un alquimista, els blaus i verds dels finestrals, com una bandera d'aquest midi simbòlic, exerceixen un efecte hipnòtic sobre la voluntat més reactiva a les fascinacions; actuen com un sisme sobre els pilars més sòlids del realisme. I només ens falta la bona vida i la despreocupació, absolutament artificials, d'un cap de setmana d'oci per acabar d'entabanar-nos. Però, potser per fortuna, arribaran el dilluns, la RENFE i les múltiples obligacions que ens faran tocar de peus a terra.

***

La casa on ens estem dóna a un carreró estret per on gairebé no circula cap cotxe. Tampoc cap persona. Des de la finestra de l'habitació veiem la casa veïna on només una antena parabòlica desentona amb l'harmonia de la pedra, la fusta, la teula i els colors verd d'una heura, gris d'una olivera i taronja desfermat de les flors d'una campsis. Quan tornem caminant del restaurant, ben entrada la nit, fins i tot ens acompanya una fresca d'un luxe que supera el de qualsevol producte ofert a l'avenue Montaigne de la capital d'aquest país. A les set del matí ens despertarà el toc insistent de les campanes. Mentre el sol va entrant per les finestres, al llit, en silenci, penso com deu ser la gent que viu aquí.

***

El pont du Gard: enorme, majestuós, sorprenent. Vist.

Anar sumant anys és adonar-te que a molts llocs ja no hi tornaràs més. I crec que sumar-ne encara més farà que això ja gairebé no t'importi.

***

Vendre's la llibertat sempre és un error. Vendre-se-la barata és un error imperdonable.

***

Sopar a Uzès. Taules plenes en aquest pati ocult entre murs de pedra. Litúrgia de la gastronomia francesa amb certes ínfules. Camises de fil i panamàs. Pells morenes i un cert toc de gimnàs en els cossos entrats d'anys. Mestressa elegant d'educació sòbria i bellesa discreta. A les taules veïnes, riures despreocupats i ampolles que van caient. Crec que no m'agrada.

***

La línia, aparentment fina però d'un solc extremament profund, que separa despreocupació i intranscendència.

***

-Ja no compres tants llibres- diu la G quan sortim de la llibreria de la plaça de les Herbes d'Uzès.

Bé, en realitat no ho diu (potser per no despertar la bèstia) però sé que ho pensa. Efectivament, intento comprar menys llibres i llegir-ne més, tot i que sempre hi ha ocasions per a l'excepció més desenfrenada. No és el cas d'aquesta llibreria, on aquest cop no he sentit l'atracció per cap títol. Anava amb la idea de l'últim i breu Houllebecq que vaig veure a la Central -i vaig deixar córrer pensant que el compraria a França, guiat per una il·lusió una mica absurda- o per l'últim Modiano (Chevreuse). Però no trobo ni l'un ni l'altre. Fullejo Londres de Céline i una novel·la de Michon de la qual ja he oblidat el nom, però no m'acabo de decidir per res. Tampoc per un recull il·lustrat de textos venecians de Proust. És més dia de passejar per aquests carrers -del bullici de la plaça al silenci que envolta al majestuós edifici del Duché- que no d'ocultar-se entre taulells i prestatgeries.

***

Precisament quan ens acostem al Duché, en ple sol del migdia, veiem un senyor vestit amb gran elegància amb trajo de fil i barret panamà, amb la prestància de qui se sent immune fins i tot a la temperatura. Es dóna el cas que, involuntàriament, el seguim i veiem que obre la gran porta del Duché per entrar-hi. Tenim gairebé la certesa d'haver-nos ensopegat amb el duc d'Uzès.

***

Amb el pas dels anys, paradoxalment, hom es flexibilitza. Els convenciments, les idees, són menys sòlids. Crec que la saviesa, entesa com a experiència, alimenta el dubte, permeabilitza el pensament.

Però aquesta evolució, positiva en termes generals, té els seus efectes adversos. Un d'ells és deixar-se endur pel corrent. I comprendre aquest corrent no hauria de voler dir deixar-s'hi arrossegar.

Penso en tot això arran d'una situació absolutament insubstancial. Em veig mirant els horaris d'un espectacle de llums ideat per a turistes, que vint anys enrere hauria descartat amb absolut menyspreu i total intransigència.

***

És estrany pensar que tot això -reitero- passa en un país on cada nit cremen cotxes, edificis i autobusos, es detenen centenars de persones i les botigues pateixen pillatge.