Olot

Tarda ben aprofitada a Olot, malgrat la calor infrahumana que ens acompanya. La verdor d'aquelles terres queda diluïda, matisada, per la llum encegadora que n'atenua la força i la bellesa. La pols sahariana enterenyina el cel; l'aire calent dificulta la respiració. A la plaça de Sant Privat d'en Bas, silenci. Ningú gosa passejar a aquelles hores. La remor del riu, propera, és com un miratge. Entro en una casa mig enrunada, darrere l'església. Belles restes de marcs de porta, amb corbes modernistes iparets pintades de l'època, però els sostres s'aguanten de miracle i decideixo sortir-ne. Quina llàstima tot aquest patrimoni que es perd!

Ja a Olot, tenim el museu per nosaltres sols. L'home que ens ven les entrades sembla estranyar-se de la nostra presència. Al pati del claustre del museu, assagen una desfilada de moda d'uns alumnes de disseny. Sonen músiques tropicals que xoquen amb la tradició comarcal però casen bé amb la temperatura. A la sortida, pares i avis seuen entre el públic, ventant-se, esperant la representació de fills i néts. Penso que alguna àvia caurà desmaiada, fulminada per la climatologia impròpia. Mentrestant, la visita la museu és ben aprofitada. Aprenem que l'escola de dibuix d'Olot no neix d'un estímul estrictament artístic sinó de la necessitat de comptar amb artesans qualificats, capaços de dibuixar els estampats de les indianes: els teixits que començaven a produir-se a la comarca, on es desenvolupava aquella indústria. A partir d'aquí, d'aquest orígen utilitari, van naixent les vocacions artístiques, estimulades sobretot per la presència de grans mestres (en el sentit d'ensenyants). El vell Berga i Boix, per exemple, que, segons conta Pla, situava els alumnes davant d'un paisatge i quan tenien tots els estris de pintar a punt els deia: Apa nois, i ara, emocioneu-vos! Es formen artistes de la burgesia local -els Vayreda, sobretot- però també fills de menestrals: el mateix Berga, fill de camperols, Miquel Blay, fill de paleta, o Josep Clarà, fill d'espardenyer. Això em fa pensar en el valor dels bons mestres i en la importància de l'exigència, la meritocràcia, l'aprenentatge de la feina ben feta. Crec que, malauradament, tot això ha passat avall, que diria l'esmentat Pla. Però quan veig la bellesa d'aquelles escultures de Blay -Els primers freds- o de Clarà, on el marbre arriba a agafar la textura i la vida de la pell femenina, penso en la vàlua d'aquells mestres de l'Escola d'Olot, sense gaires mitjans ni gaire orgues, però capaços de transmetre ofici i sensibilitat, de crear grans artistes.

Tenir durant una estona, només per a nosaltres, els marbres i bronzes de Clarà ens omple la tarda. Després llegeixo en un plafó que acompanya un seu bust, que l'escultor escrivia: Haig d'estendre el màxim possible el límit de la vida a fi de poder fer dir tot el que pugui al meu art, que no té límit. Capacitat creativa, ofici i, també, ambició.

Després, La càrrega de Casas, que per si sola mereix una visita, amb tota la seva història al darrere, algun Sunyer i un parell de retrats de Francesc Vayreda, amb l'empremta de Cézanne. I Casanovas, imponent. De la verdor inicial, humida i barbizonenca, de Berga i la primera generació dels Vayreda, a la visió mediterrània de la nova generació, aquest museu és com un fractal de la història de la pintura catalana. Em fa pensar també en la meva mare i el que vaig aprendre d'ella, en exposicions i museus com aquest. I el recorregut també explica que als inicis de l'Escola, fa cent-cinquanta anys, hi van haver força noies alumnes, mig ocultes sempre per la predominància masculina, i que acabaven deixant el dibuix i la pintura en casar-se. I això em fa pensar també en la mare, en les seves renúncies pròpies de l'època.

Per casualitat, hem aparcat el cotxe davant la majestuosa casa Vayreda. Unes flors roses acompanyen la bella façana, uns aspersors reguen l'herba, sense aconseguir refrescar l'aire. La casa és bonica, sense ostentació, s'hi percep el pas de la història. A l'altre costat del carrer, un bust recorda Joaquim, el pintor més reconegut de la nissaga. Just al costat, el museu d'imatgeria religiosa. Regna el silenci. Penso que es deu viure bé, amb una certa pau, en aquest racó del país.

Dies

Migdia calorós. Tammateix, dino prou bé –i estic prou bé- a la terrassa d’un restaurant de barri sense pretensions. Són quatre taules metàl·liques de bar, a l’ombra dels arbres de carrer. Res és especialment bonic ni notable, però per uns moments experimento la mateixa sensació que podria sentir dinant en una placeta romana. El tracte dels propietaris –napolitans- és amable. La temperatura no és exagerada; queda temperada per l’aire que corre i per l’ombra que ens empara. Caço alguna conversa al vol i miro la gent com passa. Ningú sembla especialment apressat en aquest microcosmos, tangencialment barceloní, que s’acosta més a una ciutat de província que a una gran capital. Parelles d’avis del barri es barregen amb oficinistes que fullegen el diari mentre s'acaben el cafè. De tant en tant, passa algun noi –o noia- jove, fugaç com el vol d’un pardal.

No sé ben bé per què, penso en la deixadesa, que em sembla l’antítesi d’aquest entorn que m'acompanya. Sense ser bonic ni elegant ni opulent, res del que m’envolta és deixat. La deixadesa, crec, és una actitud; no és una conseqüència ni de la pobresa ni de la lletgesa ni de la manca de sentit estètic. He vist patis humils perfectament cuidats per senyores grans i pulcres, que reguen amb cura testos de tots colors a l’hora de la fresca. I he vist també grans jardins, plens de males herbes que no semblen inquietar els seus amos, que jeuen de qualsevol manera empalmant una cervesa darrere una altra. La deixadesa pot ser conseqüència d’un estat d’ànim –i llavors no hi ha res a dir- però acostuma a ser també el fruit de la incúria, d’una actitud renyida amb l’estima a la vida. Sobre el treball gustós escrivia Juan Ramón Jiménez, i podria haver escrit també sobre allò que donem cadascú al nostre petit món. Arrencar una herbota, regar un gerani, dir una frase amable, regalar un somriure, posar-se colònia, ocultar una aixella, sorgir un mitjó, plantar una tomaquera... són maneres, potser una mica franciscanes, d’estimar i estimar-nos.

***

Tarda d’ahir. Converses telefòniques primer amb P. i després amb X. Entremig, intercanvi de missatges amb R. Llibres, lectures, mirades davant la vida. Episodis que han passat i ens han passat. Aquestes converses m’omplen la tarda i el dia. Després acompanyo l’À. a Vic i ho faig amb una certa alegria de veure com el sol baixa, com res de la meva vida és greu i com aquesta monotonia és font d’una certa placidesa. Sento que no hauria de preocupar-me tant i m’hauria de deixar bressolar per aquestes tardes i aquest sol oblic. Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes  / a tus ojos oceánicos, escrivia Neruda en l'inici d'un dels seus poemes d’amor més extraordinaris. Però potser a voltes cal inclinar-se en les tardes només pel que són en si mateixes, pel valor de les mateixes tardes, deixant que els ulls oceànics es perdin en el seu propi oceà.

Notes

Un estat, el Marroc, espia, pressumptament, el govern d'un estat veí, Espanya, que a la vegada havia espiat també opositors polítics. No se sap si com a conseqüència d'aquest primer espionatge, Espanya reconeix el Sàhara occidental com un territori autònom del Marroc, en un gest que satisfà una voluntat històrica d'aquest regne. Però aquesta declaració encabrita Algèria, rival històric del Marroc al nord d'Àfrica, aliat dels saharauis, i alhora principal proveïdor de gas d'Espanya, en uns moments en què la guerra d'Ucraïna converteix en vital aquest subministrament. Tampoc se sap si és conseqüència d'aquest nou escenari, però el fet és que Espanya nega l'asil a un dissident algerià, exmilitar, i el retorna al seu país, on és condemnat a mort (no se sap ben bé, si abans o després).

Tot això està escrit a cop de titular, i de les informacions que rebem, segurament superficials, però el cert és que la realpolitik va d'això. Aquí i a la Xina popular, que deia aquell. I sempre ha funcionat així. Però el que és nou - i d'una hipocresia enorme- és intentar envernissar després la realitat amb la política de les emocions. Les pel·lícules de Disney, al cinema i per als nens.

***

Política de les emocions -i disneyització- és, per exemple, veure alts mandataris europeus tuitejant sobre el festival d'Eurovisió.

***

Escriure una ressenya compassiva sobre un llibre horrible, i fer-ho sense trair la sinceritat, és un repte interessant. (Encara que, de fet, aquesta compassió és absurda: l'autora es farà d'or amb les vendes del bestseller i nosaltres seguirem arrossegant-nos per aquí).

***

La calor primerenca i hòrrida ha pansit ràpidament les flors del lilà, tan bellament nascudes en el clima plujós -i ara enyorat- de fa unes setmanes. La florida va coincidir amb la lectura de l'episodi en què el narrador de la Recherche explica els seus passejos pel cantó (què voleu que us digui, m'agrada més la traducció de cantó, que la de costat, escollida pel traductor) de Méséglise, on també floreixen els bells lilàs de Tansonville, la finca de Swann. La lectura s'esqueia a la perfecció amb aquells dies passats, purament primaverals, on la floració es conjurava amb l'humitat del temps en una harmonia perfecta. Si se'm permet la cursileria (que sí que es permet), diré que es gotes d'aigua eren com perles sobre les fulles en forma del cor dels lilàs. Ara, la calor despietada ha trinxat primaveres, lectures, perles i cursileries. L'erm absolut, la barbàrie.

***

Recordo que vaig llegir per primera vegada aquest Combray -i aquí vaig quedar-me- ara fa trenta anys. I recordo perfectament que, igual que ara, el que més va fascinar-me va ser aquesta distinció entre els cantons de Guermantes i Méseglise, que tan bé dibuixa Proust i que tenen una dimensió simbòlica. La literatura lligada a la geografia -més o menys real- acostuma a donar bons resultats. I deixar-se endur per la prosa de Proust i les seves descripcions sobre aquests dos territoris -Méséglise i Guermantes- és una sensació propera a la intemporalitat i a la hipnosi.

***

Entre el narrador sense nom de la Recherche, que tots identifiquem amb Proust, i el narrador de Una dansa per a la música del temps, que potser perquè té un nom -Nicholas Jenkins- no identifiquem tant únivocament amb Powell, em sento, tanmateix, molt més proper al segon, a la seva mirada i a la seva actitud davant la vida. Una actitud que potser és més escèptica i menys implicada, però que em resulta més natural i menys patològica.

***

Afortunadament, els restaurants michelinats són tan cars que això permet distingir-los -i evitar-los- molt fàcilment. Sort d'això, si no encara podríem cometre l'error d'anar-hi.

(A França és una mica més difícil, perquè hi ha algun restaurant d'aquests, que, pèrfidament, elabora algun menú a preu raonable. Sortosament, aquí som un país tan ric que això no passa).

***

Teníem un conegut que quan arribava al poble el primer que feia era passar per una botiga on li guardaven -especialment per a vostè, senyor X- uns bolets, pels quals pagava, no cal dir-ho, una suma considerable. És que el que li agrada és pagar, deia el meu pare, i jo no ho acabava d'entendre.

Però ara començo a veure que aquesta és una realitat molt estesa, en la qual tots acabem caient.

Notes

Es falla, sense èxit, un nou premi de poesia i encara que aquest resultat no hauria de sorprendre'm (mil cinc-cents originals presentats diuen els organitzadors), la sinceritat em fa dir que estic decebut.

***

Per contra, Clarín publica el text sobre el tennis, que és una aproximació personal al paper d'aquest esport en alguns textos literaris. Com passa sempre en aquests casos, tinc ganes de poder veure el text maquetat en la publicació.

***

De l'escriptura a la lectura. Las ciudades de papel, de Dominique Fortier, que és també una aproximació personal, premiada amb el Renaudot d'assaig, a la figura d'Emily Dickinson. Fragmentari, no m'acaba de convèncer. Tot i això, té imatges belles. Personalment, em quedo amb un fragment que evoca les seves companyes d'internat a Mount Holyoke, ara ja unes dones que hasta donde Emily sabe, ninguna ha cumplido su sueño de juventud. Però la imatge més bella és la del record viu d'aquells temps: De repente se le ocurre que las muchachas siguen en Mount Holyoke. Si empujara la puerta del dormitorio, las encontaría sentadas en corro, con los ojos brillantes en el halo dorado de la lámpara. I la lectura d'aquest text coincideix amb què l'N. publica a instagram una fotografia amb les seves amigues en una excursió a Perpinyà. I penso en què aquelles noies assegudes en rotllana podrien ser ben bé aquestes que surten, mig de perfil, a la foto, dalt d'un pont, i que els seus somnis circulen a través dels segles conduïts pel vent del temps.

***

Una altra lectura: l'Album Simenon de la Pléiade. Experimento una fascinació pel personatge i per la seva enorme capacitat creativa (i productiva). Mestre en la creació d'atmosferes i personatges, estic segur que el món simenonià ha influït en la literatura molt més del que es reconeix. I, davant la gran quantitat de palla que ens ofereix a voltes la creació literària, seria bo que el seu model d'escriptura econòmica fos encara més seguit.

***

Els avantatges d'aquesta escriptura de retalls són poder canviar constantment de tema sense donar explicacions. En escriure la paraula palla, referida a la gran quantiat de pàgines sobreres, he recorda -o potser he usat precisament per això aquesta paraula- quan, de nen, jugàvem a la brisca amb la meva àvia i, en guanyar cartes que no sumaven cap punt (vuits, sets, nous...), ella em deia carinyosament: palla pel burro!

***

De la liquidesa dels nostres temps, en què tot flueix, es mimetitza i es transforma vertiginosament, en podríem trobar molts exemples. Un d'ells, d'una certa comicitat, es fa evident en un partit de tennis: els espectadors, d'un perfil social molt determinat i davant la factibilitat d'una proesa d'un jove tennista, coregen ¡Sí, se puede; sí, se puede!

***

He escrit algun cop que les meves primeres lectures havien nascut de nits de febre: l'interès per Josep Pla, per exemple, de la lectura d'una biografia de Xavier Febrés que corria per casa i que vaig arreplegar una nit de mal de queixal. Crec que la febre, i l'insomni que se'n deriva, generen una percepció favorable a la lectura, un cert estat mig d'alerta, mig d'incosciència, que casa bé amb la literatura.

Així que aprofito aquesta nit de malaltia i febre per llançar-me a Proust, un autor de prosa un punt hipnòtica en la qual deixar-me bressolar en les hores petites. I el cert és que, potser per simple casualitat, aprofito més aquesta lectura que en dies anteriors.

***

Tenia una certa reserva als podcast, per concepte, per ser refractari d'entrada a formats nous o a allò que poden semblar modes. Però, certament, sentim diàriament tantes converses insulses en el nostre món i en les ràdios convencionals, que explorar el món dels bons podcast, crec que és un encert.

Apunts

No sé si proustianament arribarà mai a tenir algun valor -o destí- el temps tristament perdut, diàriament, en rutines sense cap valor: xarxes socials, mitjans digitals, programes anodins de ràdio, actualitat esportiva...

***

El temps destinat -i també perdut- en els ls meus desplaçaments diaris en cotxe he decidit deixar d'omplir-lo amb l'escolta de programes de ràdio irritants (o radiofórmules adotzenades). Vaig mirant de substiuir-lo per podcasts que tinguin algun interès que suavitzi l'enervament que provoquen els embussos a les rondes.

D'aquesta manera, he escoltat un parell d'entrevistes a escriptors, més o menys admirats, i he arribat, tanmateix, a la conclusió que el valor de la seva escriptura està força per sobre de l'interès de la figura que hi ha al darrera. Fet, d'altra banda, que no hauria de sorprendre'm.

***

Algun programa de ràdio convencional cau, però, encara. I en un d'aquests, ahir escoltava la crítica a la repetida i mimètica utilització d'una fórmula lingüística, més o menys inadequada, per part dels periodistes a l'hora de formular preguntes a les rodes de premsa. Més enllà d'aquesta qüestió, d'un interès molt tangencial per als qui no som de l'ofici, es van produir algunes crítiques -m'atreviria a dir que encertades- a l'excés d'autocomplaença que demostra part de la classe periodística més jove. També al fet que, a diferència del que succeïa abans, en determinats àmbits mediàtics ara es fa una certa ostentació de la ignorància, la qual cosa provoca una mica de vergonya aliena. Però, Pablo Neruda és viu? vaig sentir que preguntava un radiofonista len directe als companys, després d'explicar que no sabia gairebé qui era. Doncs això.

***

Javier Aznar, en un dels seus programes de podcasts, explicava que moltes persones properes l'havien descoratjat, amb tota la bona intenció, a dur a terme aquesta aventura radiofònica (si se li pot dir així). I ell, amb l'èxit obtingut, es mostrava siní crític, sí estranyat per aquests consells rebuts.

Aquest és un dels grans dilemes que tenim algunes persones i que no deixa de ser llançar una moneda a l'aire: dedicar-nos a allò que ens atreu o ens interessa i que genera dificultats d'índole econòmica, o bé vendre el nostre temps per tenir un coixí que ens permeti, més o menys, dedicar les escorrialles del temps (Lo que queda del día) a allò que ens defineix i ens importa. Aquest és un problema sense solució i sobre el qual cadascú opinarà segons li hagi anat, però jo diria que aquesta moneda, que es pot -o no- llançar a l'aire, té poques cares i moltes creus.

***

La Pléiade de Gallimard: enveja d'un país capaç de crear obres així.

***

Un heroi de ficció: Cyrano de Bergerac. I no gaire més.

I, en un altre ordre, una certa fascinació per Pamela Flitton.

***

Del perfil biogràfic de Simenon contingut a l'Album de la Pléiade, em crida l'atenció una característica del seu pare, Désiré Simenon. Exercia un treball administratiu-comptable en una companyia d'assegurances que aportava pocs recursos a la família i no desitjava projectar-se més enllà. Sembla que no era falta d'ambició, simplement que el que més valorava a la vida era la tranquil·litat. Possiblement, un home savi. En tot cas, Simenon no va heretar aquest tarannà.

Quimet

Alcarràs, de Carla Simón (i sembla que hi hagi una coincidència en el talent de noies joves que porten el cognom Simón). Una pel·lícula que va clarament de menys a més, o que potser requereix un període d'escalfament i aclimatació en el difícil -i per a molts, aliè- escenari on transcorre. Però, finalment, un tros de pel·lícula, de la qual en destacaria especialment l'equilibri. Simón sap posar-nos a la pell dels diferents personatges i fer que els entenguem, a tots ells, sense prendre partit, sense els maniqueismes fàcils i tan habituals en els nostres temps. Els comprenem i els podem estimar a tots, en les seves raons i eleccions. I, en acabat, prendrem partit, però ho farem amb totes les cartes damunt la taula i segons la nostra pròpia elecció.

L'heroi d'aquesta història, per a mi (i això ja m'ha generat alguna divergència familiar) és el Quimet. És un personatge que em reafirma en algunes coses que porto pensant des de fa temps. Quimet és un bou que arrossega la família a costa del seu esforç, de la seva salut, de la seva esquena, de la seva vida. Primari, sense miraments, sense matisos, sense orgues, però és qui lluita i ho dona tot. El Quimet és una caricatura dels nostres pares: sempre treballant, sempre lluitant, potser ocultant sentiments perquè creien que allò era el millor per a les seves famílies. Algú, segurament amb bona intenció, ens ha fet creure a la nostra generació que ser pares és acompanyar els fills a activitats extraescolars. Però ser pare és deixar-se la pell cada dia, és tenir una esquena ample on carregar el que calgui, és ser-hi sempre, encara que potser no sigui físicament, perquè de vegades és més important ser en un altre lloc. El primitivisme del Quimet, els seus renecs eterns, no deixen de ser una metàfora. I el plor del Quimet acaba sent el punt àlgid d'Alcarràs.

Mentre uns planten marihauana, altres maten conills. El món, l'han fet els quimets.

(Curiosament, el meu pare m'acompanyava sempre a activitats extraescolars).

Retalls

Els aforismes, com gairebé totes les coses boniques, no tenen utilitat pràctica, però sovint els necessitem, com necessitem una melodia, una pintura o una posta de sol.

Dir que el contrari de la corrupció no és la transparència, sinó l'honradesa no sé si és un aforisme però quan ho vaig deixar anar, ja fa uns anys en un cercle reduït, vaig tenir un cert èxit momentani. La utilitat d'aquest pensament és, tanmateix, nul·la perquè la nostra societat avança molt omplint boques de transparència, però no sembla que evolucioni en honradesa.

I els aforismes no deixen de ser, en definitiva, com un foc d'artifici.

***

L'R. em deia un dia que les flors més boniques són les de les estepes -una planta, d'altra banda, vulgar i poc vistosa. Però, certament, no li faltava raó: les flors d'estepa són fràgils, volàtils, efímeres en la seva consistència quasi de paper. Constrasten amb el verd sòlid, discret i una mica empalagós de les fulles de la planta. Al jardí de la Maternitat veig cada dia les flors blanques d'una mena d'estepes ornamentals que han plantat en uns parterres i em vénen ganes de tocar aquests pètals de paper, orientals i voladissos.

***

Fa uns anys, quan treballava a *** algun cop havia anat a dinar amb un grup de persones -tot homes- de la companyia. De seguida em vaig adonar que eren uns dinars que tenien tendència a allargar-se, banyats en vi i alguns esperits. Llavors, tenia els nens petits i el que volia era dinar de pressa per poder tornar a casa aviat, així que em vaig retirar aviat d'aquells dinars on em sentia, també, una mica estrany.

Una colla d'anys després, treballant a ***, era impensable que algú pogués dinar més enllà d'una amanida de tupper i un got d'aigua, en deu minuts i mirant tota l'estona el mòbil. Beure una copa de vi o una cervesa resultava impensable. El neopuritanisme aquell m'exacerbava tant com m'incomodava abans aquella pretèrita masculinitat rància i frívola.

I no sé si això és una metàfora de la meva incapacitat d'encaixar en el món o dels girs pendulars de la societat.

***

Recordo que quan cursava segon de BUP el professor de literatura un dia va preguntar-nos si crèiem viure en una època clàssica o barroca. De seguida, ell mateix va respondre rotundament que la nostra era una època barroca. Només cal veure els pentinats que es porten, va afegir. Eren aquells, anys de crepats, crestes i tinys de coloraines.  Passats més de trenta anys, potser els pentinats han tornat a un cert classicisme però, en general, crec que hem evolucionat encara més cap a la grandiloqüència i l'exageració pròpies d'èpoques barroques.

I és en aquests temps inundats de grans proclames, d'objectius elefantiàsics, d'ambicions majúscules, de suposades grans obres col·lectives que cada dia sóc més partidari del rigor personal en els treballs modestos, de les petites feines ben fetes, del coneixement particular i discret, de la tenacitat en el conreu de les petites finques que ens pertoquen a cadascun de nosaltres. És el bon i modest govern en cadascun dels negociats individuals el que, en tot cas, permet -i autoritza- a plantejar fites més ambicioses.

***

Sovint crítico l'excés d'ambició. Però, després, resulta que sóc de mal conformar. Me n'adono debatent amb l'amic P. sobre la vida que portem. Sense queixar-me'n, expresso determinades insatisfaccions i llavors m'adono que, en ambició, potser visc per sobre de les meves possibilitats. I això és, sense dubte, una contradicció. Però què seria la nostra vida sense contradiccions i incoherències. Alguns dels personatges -escriptors- que més admiro són profundament contradictoris.

***

Em fa pensar en aquestes reflexions sobre l'ambició la notícia que llegeixo sobre la tràgica mort, per sobredosi, del fill de Paul Auster, després de ser acusat d'haver acabat, pressumptament, també amb la vida de la seva filla de deu mesos, igualment a causa de les drogues. I ja sé que és una conclusió fàcil i simplista, però llavors em pregunto de què serveix ser un escpitor dotat, reconegut i exitós, si acabaràs vivint tragèdies com aquesta. I més encara: ¿quina relació pot tenir aquesta desgràcia d'un fill precisament amb els condicionats de la vida d'un pare (i una mare) dedicats amb èxit a la creació artística?

De la mà de Proust

Explica Lluís Maria Todó a Un diàleg imaginari que, per a Proust, els objectes que ens acompanyen porten incrustats fragments del nostre temps passat perdut i que, en determinades circumstàncies, són capaços de retornar-nos, o revelar-nos, aquells moments. És el cas -però no només- de la famosa magdalena.

Dijous a la nit, de retorn a casa després d'haver deixat X. i M. a Vic, poso l'aplicació de música del mòbil. Sona la versió de Camino Soria en directe cantada per Jaime Urrutia i Eva Amaral i es produeix una d'aquestes il·luminacions proustianes. No és un objecte, és una cançó. Quan sona, penso en quan vaig comprar-me aquest disc en una botiga de Vic. Deuria tenir vint-i-un o vint-i-dos anys i estava fascinat llavors -amb la fascinació il·lusa que només es viu de jove- pels escriptors del 98, que evocaven aquella Castella eterna de camps inacabables on caminar en solitud. La meva vida d'estudiant aplicat però desvagat i poc motivat s'allunyava molt de la d'aquells poetes que sentia propers. Aquell dia d'hivern, un dia no festiu de les vacances de Nadal -potser el 29 de desembre o el 3 de gener- vaig agafar el tren fins a Vic. La plana estava lliure de boira i es veien els camps, que a mi em semblaven els que cantava Machado, tocats aquí i allà per algun mas fumejant. El meu vagó em semblava un d'aquells vagons de tercera en què viatjava el poeta, el lloc del qual ocupava jo. La petita ciutat provinciana es va anar fent visible i vaig arribar a l'estació, solitari, enmig del fred. Ja no recordo més, només aquell elegant disseny del disc, d'un blanc immaculat i tipografia clara, que tinc a les mans i ara faré sonar.

***

Ens explica també el llibre de Todó, que és un magnífic acompanyant i estímul a la lectura de Proust, que per a l'autor -o el Narrador- l'amor canvia en el moment en què és correspost. Perquè aquell que estima amb l'obcecació pròpia de l'enamorat no correspost deixa de ser el mateix quan aconsegueix el favor de la persona estimada, i aquell que és estimat tampoc ja no és el mateix quan això succeeix. Aquesta visió de l'amor, potser pessimista o potser fruit d'algú permanentment insatisfet em sembla, potser amb algun matís, encertada i real. Perquè crec el desig és la força més viva i poderosa que mou l'ésser humà, i la possessió sempre desactiva el desig.

***

Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán y por los dos sabrás que el olvido del amor se cura en soledad, se cura en soledad.

 

Crims

Curiosament, m’he aficionat a mirar Crims, un programa de televisió dedicat a explicar les investigacions de casos de criminalitat ocorreguts a Catalunya i que han tingut un especial impacte. No vaig veure els programes quan els emetien com a programació establerta, però els veig ara a estones mortes, quan no puc fer altra cosa, per ocupar-les. El programa està ben pensat i confegit, sap atraure i retenir l'espectador amb la intriga de l’avenç de les investigacions policials. El caràcter real de les històries li dóna un valor afegit. És aquesta realitat la que em fa connectar amb el programa: saber que el que expliquen, tan terrible, ha passat realment, em provoca una mescla d'esgarrifança i interès. No es tracta de cap curiositat malsana, sinó més aviat d’una voluntat d’entendre millor els límits del nostre món. És semblant al que succeeix amb la lectura d'algunes novel·les de Simenon.

Vaig escriure fa uns dies que, tristament, començava a inclinar-me cap a una visió hobbesiana del món. Crims em porta cap aquí. Tant és així que hi ha capítols que m’han produït un profund malestar, un seriós decaïment, fins arribar a pensar que potser no havia de mirar-ne més. El mal absolut, sense justificació possible o amb motivacions repugnantment frívoles, em fa perdre la confiança en l’ésser humà, així en abstracte. Potser corro el perill de fer psicologia de cafè –o de tertúlia radiofònica, que ve a ser el mateix-, però en aquesta espiral de l’horror, els crims hòrridament malsans, fruit de desequilibris clínics inescrutables, em resulten potser menys terribles que aquells nascuts de la fredor i del càlcul, del menyspreu absolut per la vida aliena, de la manca total de compassió. Crims explica casos on la planificació freda i mil·limetrada d’assassinats terribles neixen de la voluntat de seguir gaudint d’una vida acompanyada de porsches o louisvuittons, o de l'ambició per apropiar-se de pisos nobles o de la necessitat de fugir, com si fos un joc, de perversos triangles pseudoamorosos en què l’elecció es basava en criteris sobre qui vestia y follaba mejor i on, el fin de semana después (de l'assassinat) podríamos ir a Port Aventura.
Crims porta a l’extrem la capacitat de tenir confiança en la persona –no com a individu sinó com a espècie- i és, en aquest sentit, un exercici profitós i potser necessari, però pot tenir repercussions profundes en l’espectador. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats repeteix en cada episodi una veu en off. La meva sensibilitat queda sovint ferida, però potser també es fa més viva davant del patiment. Lluny d’immunitzar-nos del mal, ens fa més sensibles davant qui n’ha patit o en pateix els efectes. I això potser ho podem posar a l'altra balança del camí de Hobbes.

Notes

El nourriquisme, quan arriba a ser càndidament caricaturesc, acaba resultant fins i tot entranyable.

***

Saint-Puy, els seus carrers deserts, les cases de pedra amb finestrals blaus, els omnipresents silenci tranquil·litat, l'aire antic... ens resulten idíl·lics en la nostra vacança temporal. Però, com deu ser viure-hi sempre? No oblidem que el nostre jo quotidià hi seria. Cada dia del món.

***

El llibre de Todó sobre Stendhal, Proust i Flaubert: ben escrit, interessant, motivador. Estic convençut de que deuria ser un excel·lent professor.

Dels tres personatges, el que em resulta més proper, de llarg, és Flaubert. Potser no per l'obsessió envers l'escriptura però sí pel fet de sentir-se alliberat de la vida corrent -ni que fos per malaltia- per poder dedicar-se a allò que omplia la seva vida. L'aparent renúncia no era tal renúncia, era un alleujament.

***

És de Stendhal, en canvi, de qui faig meva, salvant totes les distàncies, una afirmació. Deia: Jo escric en llengua francesa, no en literatura francesa. Doncs simplement, veient les tendències dominants actuals de la literatura catalana, sóc feliç d'escriure només, com Stendhal, en llengua catalana.

***

M'expliquen que Adrià Pujol, per una entrevista publicada la setmana passada a El Punt Avui, va desfermar una tempesta al twitter. És a dir, una tempesta en un bassal força pútrid. El cert és que Pujol diu en l'entrevista veritats valentes i incòmodes. Com ara que el tema no fa bo un llibre i que, per exemple, si sóc na noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...una noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...

Doncs això.

***

Per cert, truco avui a T. pel manuscrit. No em respon. M'impaciento enormement.

***

El blog dóna a qui l'escriu la recompensa de la publicació immediata. Aquesta satisfacció en la immediatesa és profundament moderna, pròpia dels nostres temps. Renunciar a aquest avantatge resulta pràcticament impossible. Tanmateix, la publicació immediata limita la sinceritat i imposa l'autocensura. És com una llima que arrodoneix allò que d'altra manera seria més tallant.

***

Extraordinàriament tallant seria la meva opinió, si valgués la pena dedicar temps a escriure-la, sobre una sèrie de moda que se m'ha acudit posar per entretenir-me mentre recollia la cuina. Anatomía de un escándalo, es titula, ho dic perquè en quedi constància.

***

Les alternatives a seguir mirant la sèrie eren venir a escriure aquestes notes, buscar llibres a ebay, continuar llegint el llibre de Todó, exercir la disciplina de retrobar-me amb Proust o posar-me a fer abdominals. Ho faré tot.

***

X (no en sé el nom), estudiant d'història i periodisme a Toulouse, ens fa de guia al castell de Gramont. A nosaltres tres i a tres nens francesos a qui els seus pares deixen, amb una certa barra, fent una mena de joc de pistes (cal reconèixer, però, que el seu comportament -el dels nens- és excel·lent).  D'uns vint anys, alt, prim, guapo, simpàtic, té aquesta deixadesa mínima i una mica buscada, pròpia de qui se sap charmant. Es posa una jaqueta de pell sobre la camisa negra que li surt dels pantalons, es pentina els cabells amb una mà i es disposa a acompanyar-nos. Ens dóna les explicacions en francès, intercalant alguna frase en castellà rudimentari, que l'ajudem a acabar de construir. Se li nota la il·lusió amb què fa la feina, segurament la primera que té. Un cop acabada la ruta ens explicarà que estudia a Toulouse i que està molt content d'haver trobat aquest lloc. S'embolica amb la pantalla de l'ordinador igual que amb la llengua espanyola, però no en les explicacions sobre les característiques que defineixen les façanes d'estil renaixement. Mentre acabem la visita passejant-nos sols pels jardins del bell castell, ell fuma una cigarreta a l'entrada. M'agradaria saber com continuarà la novel·la de la vida d'un personatge que m'imagino stendhalià i del qual ja no en sabrem mai més res.

***

En aquest país nostre -i potser en aquest món nostre- tinc la sensació de que ja no n'hi ha prou amb confrontar -ni que sigui amb vehemència- les idees amb qui pensa diferent. Ara, si pot ser, cal enfonsar l'oponent, treure'l del tauler de joc, arraconar-lo.

***

Fa deu anys Sant Jordi m'il·lusionava enormement. Ara és un full més del calendari.

***

En canvi, la il·lusió que percebo en els nous propietaris de la casa d'hostes de Saint-Puy és també la meva.

***

A voltes, tinc la sensació d'haver dedicat molts esforços a sembrar i, en canvi, d'haver recollit ben poc. Potser encara sóc a temps de ser més cigala (em refereixo a l'insecte) i menys formiga.