***
Per contra, Clarín publica el text sobre el tennis, que és una aproximació personal al paper d'aquest esport en alguns textos literaris. Com passa sempre en aquests casos, tinc ganes de poder veure el text maquetat en la publicació.
***
De l'escriptura a la lectura. Las ciudades de papel, de Dominique Fortier, que és també una aproximació personal, premiada amb el Renaudot d'assaig, a la figura d'Emily Dickinson. Fragmentari, no m'acaba de convèncer. Tot i això, té imatges belles. Personalment, em quedo amb un fragment que evoca les seves companyes d'internat a Mount Holyoke, ara ja unes dones que hasta donde Emily sabe, ninguna ha cumplido su sueño de juventud. Però la imatge més bella és la del record viu d'aquells temps: De repente se le ocurre que las muchachas siguen en Mount Holyoke. Si empujara la puerta del dormitorio, las encontaría sentadas en corro, con los ojos brillantes en el halo dorado de la lámpara. I la lectura d'aquest text coincideix amb què l'N. publica a instagram una fotografia amb les seves amigues en una excursió a Perpinyà. I penso en què aquelles noies assegudes en rotllana podrien ser ben bé aquestes que surten, mig de perfil, a la foto, dalt d'un pont, i que els seus somnis circulen a través dels segles conduïts pel vent del temps.
***
Una altra lectura: l'Album Simenon de la Pléiade. Experimento una fascinació pel personatge i per la seva enorme capacitat creativa (i productiva). Mestre en la creació d'atmosferes i personatges, estic segur que el món simenonià ha influït en la literatura molt més del que es reconeix. I, davant la gran quantitat de palla que ens ofereix a voltes la creació literària, seria bo que el seu model d'escriptura econòmica fos encara més seguit.
***
Els avantatges d'aquesta escriptura de retalls són poder canviar constantment de tema sense donar explicacions. En escriure la paraula palla, referida a la gran quantiat de pàgines sobreres, he recorda -o potser he usat precisament per això aquesta paraula- quan, de nen, jugàvem a la brisca amb la meva àvia i, en guanyar cartes que no sumaven cap punt (vuits, sets, nous...), ella em deia carinyosament: palla pel burro!
***
De la liquidesa dels nostres temps, en què tot flueix, es mimetitza i es transforma vertiginosament, en podríem trobar molts exemples. Un d'ells, d'una certa comicitat, es fa evident en un partit de tennis: els espectadors, d'un perfil social molt determinat i davant la factibilitat d'una proesa d'un jove tennista, coregen ¡Sí, se puede; sí, se puede!
***
He escrit algun cop que les meves primeres lectures havien nascut de nits de febre: l'interès per Josep Pla, per exemple, de la lectura d'una biografia de Xavier Febrés que corria per casa i que vaig arreplegar una nit de mal de queixal. Crec que la febre, i l'insomni que se'n deriva, generen una percepció favorable a la lectura, un cert estat mig d'alerta, mig d'incosciència, que casa bé amb la literatura.
Així que aprofito aquesta nit de malaltia i febre per llançar-me a Proust, un autor de prosa un punt hipnòtica en la qual deixar-me bressolar en les hores petites. I el cert és que, potser per simple casualitat, aprofito més aquesta lectura que en dies anteriors.
***
Tenia una certa reserva als podcast, per concepte, per ser refractari d'entrada a formats nous o a allò que poden semblar modes. Però, certament, sentim diàriament tantes converses insulses en el nostre món i en les ràdios convencionals, que explorar el món dels bons podcast, crec que és un encert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada