***
Saint-Puy, els seus carrers deserts, les cases de pedra amb finestrals blaus, els omnipresents silenci tranquil·litat, l'aire antic... ens resulten idíl·lics en la nostra vacança temporal. Però, com deu ser viure-hi sempre? No oblidem que el nostre jo quotidià hi seria. Cada dia del món.
***
El llibre de Todó sobre Stendhal, Proust i Flaubert: ben escrit, interessant, motivador. Estic convençut de que deuria ser un excel·lent professor.
Dels tres personatges, el que em resulta més proper, de llarg, és Flaubert. Potser no per l'obsessió envers l'escriptura però sí pel fet de sentir-se alliberat de la vida corrent -ni que fos per malaltia- per poder dedicar-se a allò que omplia la seva vida. L'aparent renúncia no era tal renúncia, era un alleujament.
***
És de Stendhal, en canvi, de qui faig meva, salvant totes les distàncies, una afirmació. Deia: Jo escric en llengua francesa, no en literatura francesa. Doncs simplement, veient les tendències dominants actuals de la literatura catalana, sóc feliç d'escriure només, com Stendhal, en llengua catalana.
***
M'expliquen que Adrià Pujol, per una entrevista publicada la setmana passada a El Punt Avui, va desfermar una tempesta al twitter. És a dir, una tempesta en un bassal força pútrid. El cert és que Pujol diu en l'entrevista veritats valentes i incòmodes. Com ara que el tema no fa bo un llibre i que, per exemple, si sóc na noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...una noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...
Doncs això.
***
Per cert, truco avui a T. pel manuscrit. No em respon. M'impaciento enormement.
***
El blog dóna a qui l'escriu la recompensa de la publicació immediata. Aquesta satisfacció en la immediatesa és profundament moderna, pròpia dels nostres temps. Renunciar a aquest avantatge resulta pràcticament impossible. Tanmateix, la publicació immediata limita la sinceritat i imposa l'autocensura. És com una llima que arrodoneix allò que d'altra manera seria més tallant.
***
Extraordinàriament tallant seria la meva opinió, si valgués la pena dedicar temps a escriure-la, sobre una sèrie de moda que se m'ha acudit posar per entretenir-me mentre recollia la cuina. Anatomía de un escándalo, es titula, ho dic perquè en quedi constància.
***
Les alternatives a seguir mirant la sèrie eren venir a escriure aquestes notes, buscar llibres a ebay, continuar llegint el llibre de Todó, exercir la disciplina de retrobar-me amb Proust o posar-me a fer abdominals. Ho faré tot.
***
X (no en sé el nom), estudiant d'història i periodisme a Toulouse, ens fa de guia al castell de Gramont. A nosaltres tres i a tres nens francesos a qui els seus pares deixen, amb una certa barra, fent una mena de joc de pistes (cal reconèixer, però, que el seu comportament -el dels nens- és excel·lent). D'uns vint anys, alt, prim, guapo, simpàtic, té aquesta deixadesa mínima i una mica buscada, pròpia de qui se sap charmant. Es posa una jaqueta de pell sobre la camisa negra que li surt dels pantalons, es pentina els cabells amb una mà i es disposa a acompanyar-nos. Ens dóna les explicacions en francès, intercalant alguna frase en castellà rudimentari, que l'ajudem a acabar de construir. Se li nota la il·lusió amb què fa la feina, segurament la primera que té. Un cop acabada la ruta ens explicarà que estudia a Toulouse i que està molt content d'haver trobat aquest lloc. S'embolica amb la pantalla de l'ordinador igual que amb la llengua espanyola, però no en les explicacions sobre les característiques que defineixen les façanes d'estil renaixement. Mentre acabem la visita passejant-nos sols pels jardins del bell castell, ell fuma una cigarreta a l'entrada. M'agradaria saber com continuarà la novel·la de la vida d'un personatge que m'imagino stendhalià i del qual ja no en sabrem mai més res.
***
En aquest país nostre -i potser en aquest món nostre- tinc la sensació de que ja no n'hi ha prou amb confrontar -ni que sigui amb vehemència- les idees amb qui pensa diferent. Ara, si pot ser, cal enfonsar l'oponent, treure'l del tauler de joc, arraconar-lo.
***
Fa deu anys Sant Jordi m'il·lusionava enormement. Ara és un full més del calendari.
***
En canvi, la il·lusió que percebo en els nous propietaris de la casa d'hostes de Saint-Puy és també la meva.
***
A voltes, tinc la sensació d'haver dedicat molts esforços a sembrar i, en canvi, d'haver recollit ben poc. Potser encara sóc a temps de ser més cigala (em refereixo a l'insecte) i menys formiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada