Dies

Migdia calorós. Tammateix, dino prou bé –i estic prou bé- a la terrassa d’un restaurant de barri sense pretensions. Són quatre taules metàl·liques de bar, a l’ombra dels arbres de carrer. Res és especialment bonic ni notable, però per uns moments experimento la mateixa sensació que podria sentir dinant en una placeta romana. El tracte dels propietaris –napolitans- és amable. La temperatura no és exagerada; queda temperada per l’aire que corre i per l’ombra que ens empara. Caço alguna conversa al vol i miro la gent com passa. Ningú sembla especialment apressat en aquest microcosmos, tangencialment barceloní, que s’acosta més a una ciutat de província que a una gran capital. Parelles d’avis del barri es barregen amb oficinistes que fullegen el diari mentre s'acaben el cafè. De tant en tant, passa algun noi –o noia- jove, fugaç com el vol d’un pardal.

No sé ben bé per què, penso en la deixadesa, que em sembla l’antítesi d’aquest entorn que m'acompanya. Sense ser bonic ni elegant ni opulent, res del que m’envolta és deixat. La deixadesa, crec, és una actitud; no és una conseqüència ni de la pobresa ni de la lletgesa ni de la manca de sentit estètic. He vist patis humils perfectament cuidats per senyores grans i pulcres, que reguen amb cura testos de tots colors a l’hora de la fresca. I he vist també grans jardins, plens de males herbes que no semblen inquietar els seus amos, que jeuen de qualsevol manera empalmant una cervesa darrere una altra. La deixadesa pot ser conseqüència d’un estat d’ànim –i llavors no hi ha res a dir- però acostuma a ser també el fruit de la incúria, d’una actitud renyida amb l’estima a la vida. Sobre el treball gustós escrivia Juan Ramón Jiménez, i podria haver escrit també sobre allò que donem cadascú al nostre petit món. Arrencar una herbota, regar un gerani, dir una frase amable, regalar un somriure, posar-se colònia, ocultar una aixella, sorgir un mitjó, plantar una tomaquera... són maneres, potser una mica franciscanes, d’estimar i estimar-nos.

***

Tarda d’ahir. Converses telefòniques primer amb P. i després amb X. Entremig, intercanvi de missatges amb R. Llibres, lectures, mirades davant la vida. Episodis que han passat i ens han passat. Aquestes converses m’omplen la tarda i el dia. Després acompanyo l’À. a Vic i ho faig amb una certa alegria de veure com el sol baixa, com res de la meva vida és greu i com aquesta monotonia és font d’una certa placidesa. Sento que no hauria de preocupar-me tant i m’hauria de deixar bressolar per aquestes tardes i aquest sol oblic. Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes  / a tus ojos oceánicos, escrivia Neruda en l'inici d'un dels seus poemes d’amor més extraordinaris. Però potser a voltes cal inclinar-se en les tardes només pel que són en si mateixes, pel valor de les mateixes tardes, deixant que els ulls oceànics es perdin en el seu propi oceà.