Notes

Un estat, el Marroc, espia, pressumptament, el govern d'un estat veí, Espanya, que a la vegada havia espiat també opositors polítics. No se sap si com a conseqüència d'aquest primer espionatge, Espanya reconeix el Sàhara occidental com un territori autònom del Marroc, en un gest que satisfà una voluntat històrica d'aquest regne. Però aquesta declaració encabrita Algèria, rival històric del Marroc al nord d'Àfrica, aliat dels saharauis, i alhora principal proveïdor de gas d'Espanya, en uns moments en què la guerra d'Ucraïna converteix en vital aquest subministrament. Tampoc se sap si és conseqüència d'aquest nou escenari, però el fet és que Espanya nega l'asil a un dissident algerià, exmilitar, i el retorna al seu país, on és condemnat a mort (no se sap ben bé, si abans o després).

Tot això està escrit a cop de titular, i de les informacions que rebem, segurament superficials, però el cert és que la realpolitik va d'això. Aquí i a la Xina popular, que deia aquell. I sempre ha funcionat així. Però el que és nou - i d'una hipocresia enorme- és intentar envernissar després la realitat amb la política de les emocions. Les pel·lícules de Disney, al cinema i per als nens.

***

Política de les emocions -i disneyització- és, per exemple, veure alts mandataris europeus tuitejant sobre el festival d'Eurovisió.

***

Escriure una ressenya compassiva sobre un llibre horrible, i fer-ho sense trair la sinceritat, és un repte interessant. (Encara que, de fet, aquesta compassió és absurda: l'autora es farà d'or amb les vendes del bestseller i nosaltres seguirem arrossegant-nos per aquí).

***

La calor primerenca i hòrrida ha pansit ràpidament les flors del lilà, tan bellament nascudes en el clima plujós -i ara enyorat- de fa unes setmanes. La florida va coincidir amb la lectura de l'episodi en què el narrador de la Recherche explica els seus passejos pel cantó (què voleu que us digui, m'agrada més la traducció de cantó, que la de costat, escollida pel traductor) de Méséglise, on també floreixen els bells lilàs de Tansonville, la finca de Swann. La lectura s'esqueia a la perfecció amb aquells dies passats, purament primaverals, on la floració es conjurava amb l'humitat del temps en una harmonia perfecta. Si se'm permet la cursileria (que sí que es permet), diré que es gotes d'aigua eren com perles sobre les fulles en forma del cor dels lilàs. Ara, la calor despietada ha trinxat primaveres, lectures, perles i cursileries. L'erm absolut, la barbàrie.

***

Recordo que vaig llegir per primera vegada aquest Combray -i aquí vaig quedar-me- ara fa trenta anys. I recordo perfectament que, igual que ara, el que més va fascinar-me va ser aquesta distinció entre els cantons de Guermantes i Méseglise, que tan bé dibuixa Proust i que tenen una dimensió simbòlica. La literatura lligada a la geografia -més o menys real- acostuma a donar bons resultats. I deixar-se endur per la prosa de Proust i les seves descripcions sobre aquests dos territoris -Méséglise i Guermantes- és una sensació propera a la intemporalitat i a la hipnosi.

***

Entre el narrador sense nom de la Recherche, que tots identifiquem amb Proust, i el narrador de Una dansa per a la música del temps, que potser perquè té un nom -Nicholas Jenkins- no identifiquem tant únivocament amb Powell, em sento, tanmateix, molt més proper al segon, a la seva mirada i a la seva actitud davant la vida. Una actitud que potser és més escèptica i menys implicada, però que em resulta més natural i menys patològica.

***

Afortunadament, els restaurants michelinats són tan cars que això permet distingir-los -i evitar-los- molt fàcilment. Sort d'això, si no encara podríem cometre l'error d'anar-hi.

(A França és una mica més difícil, perquè hi ha algun restaurant d'aquests, que, pèrfidament, elabora algun menú a preu raonable. Sortosament, aquí som un país tan ric que això no passa).

***

Teníem un conegut que quan arribava al poble el primer que feia era passar per una botiga on li guardaven -especialment per a vostè, senyor X- uns bolets, pels quals pagava, no cal dir-ho, una suma considerable. És que el que li agrada és pagar, deia el meu pare, i jo no ho acabava d'entendre.

Però ara començo a veure que aquesta és una realitat molt estesa, en la qual tots acabem caient.