Quimet

Alcarràs, de Carla Simón (i sembla que hi hagi una coincidència en el talent de noies joves que porten el cognom Simón). Una pel·lícula que va clarament de menys a més, o que potser requereix un període d'escalfament i aclimatació en el difícil -i per a molts, aliè- escenari on transcorre. Però, finalment, un tros de pel·lícula, de la qual en destacaria especialment l'equilibri. Simón sap posar-nos a la pell dels diferents personatges i fer que els entenguem, a tots ells, sense prendre partit, sense els maniqueismes fàcils i tan habituals en els nostres temps. Els comprenem i els podem estimar a tots, en les seves raons i eleccions. I, en acabat, prendrem partit, però ho farem amb totes les cartes damunt la taula i segons la nostra pròpia elecció.

L'heroi d'aquesta història, per a mi (i això ja m'ha generat alguna divergència familiar) és el Quimet. És un personatge que em reafirma en algunes coses que porto pensant des de fa temps. Quimet és un bou que arrossega la família a costa del seu esforç, de la seva salut, de la seva esquena, de la seva vida. Primari, sense miraments, sense matisos, sense orgues, però és qui lluita i ho dona tot. El Quimet és una caricatura dels nostres pares: sempre treballant, sempre lluitant, potser ocultant sentiments perquè creien que allò era el millor per a les seves famílies. Algú, segurament amb bona intenció, ens ha fet creure a la nostra generació que ser pares és acompanyar els fills a activitats extraescolars. Però ser pare és deixar-se la pell cada dia, és tenir una esquena ample on carregar el que calgui, és ser-hi sempre, encara que potser no sigui físicament, perquè de vegades és més important ser en un altre lloc. El primitivisme del Quimet, els seus renecs eterns, no deixen de ser una metàfora. I el plor del Quimet acaba sent el punt àlgid d'Alcarràs.

Mentre uns planten marihauana, altres maten conills. El món, l'han fet els quimets.

(Curiosament, el meu pare m'acompanyava sempre a activitats extraescolars).