Crims

Curiosament, m’he aficionat a mirar Crims, un programa de televisió dedicat a explicar les investigacions de casos de criminalitat ocorreguts a Catalunya i que han tingut un especial impacte. No vaig veure els programes quan els emetien com a programació establerta, però els veig ara a estones mortes, quan no puc fer altra cosa, per ocupar-les. El programa està ben pensat i confegit, sap atraure i retenir l'espectador amb la intriga de l’avenç de les investigacions policials. El caràcter real de les històries li dóna un valor afegit. És aquesta realitat la que em fa connectar amb el programa: saber que el que expliquen, tan terrible, ha passat realment, em provoca una mescla d'esgarrifança i interès. No es tracta de cap curiositat malsana, sinó més aviat d’una voluntat d’entendre millor els límits del nostre món. És semblant al que succeeix amb la lectura d'algunes novel·les de Simenon.

Vaig escriure fa uns dies que, tristament, començava a inclinar-me cap a una visió hobbesiana del món. Crims em porta cap aquí. Tant és així que hi ha capítols que m’han produït un profund malestar, un seriós decaïment, fins arribar a pensar que potser no havia de mirar-ne més. El mal absolut, sense justificació possible o amb motivacions repugnantment frívoles, em fa perdre la confiança en l’ésser humà, així en abstracte. Potser corro el perill de fer psicologia de cafè –o de tertúlia radiofònica, que ve a ser el mateix-, però en aquesta espiral de l’horror, els crims hòrridament malsans, fruit de desequilibris clínics inescrutables, em resulten potser menys terribles que aquells nascuts de la fredor i del càlcul, del menyspreu absolut per la vida aliena, de la manca total de compassió. Crims explica casos on la planificació freda i mil·limetrada d’assassinats terribles neixen de la voluntat de seguir gaudint d’una vida acompanyada de porsches o louisvuittons, o de l'ambició per apropiar-se de pisos nobles o de la necessitat de fugir, com si fos un joc, de perversos triangles pseudoamorosos en què l’elecció es basava en criteris sobre qui vestia y follaba mejor i on, el fin de semana después (de l'assassinat) podríamos ir a Port Aventura.
Crims porta a l’extrem la capacitat de tenir confiança en la persona –no com a individu sinó com a espècie- i és, en aquest sentit, un exercici profitós i potser necessari, però pot tenir repercussions profundes en l’espectador. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats repeteix en cada episodi una veu en off. La meva sensibilitat queda sovint ferida, però potser també es fa més viva davant del patiment. Lluny d’immunitzar-nos del mal, ens fa més sensibles davant qui n’ha patit o en pateix els efectes. I això potser ho podem posar a l'altra balança del camí de Hobbes.