28.4.22

Retalls

Els aforismes, com gairebé totes les coses boniques, no tenen utilitat pràctica, però sovint els necessitem, com necessitem una melodia, una pintura o una posta de sol.
Dir que el contrari de la corrupció no és la transparència, sinó l'honradesa no sé si és un aforisme però quan ho vaig deixar anar, ja fa uns anys en un cercle reduït, vaig tenir un cert èxit momentani. La utilitat d'aquest pensament és, tanmateix, nul·la perquè la nostra societat avança molt omplint boques de transparència, però no sembla que evolucioni en honradesa.
I els aforismes no deixen de ser, en definitiva, com un foc d'artifici.

***
L'R. em deia un dia que les flors més boniques són les de les estepes -una planta, d'altra banda, vulgar i poc vistosa. Però, certament, no li faltava raó: les flors d'estepa són fràgils, volàtils, efímeres en la seva consistència quasi de paper. Constrasten amb el verd sòlid, discret i una mica empalagós de les fulles de la planta. Al jardí de la Maternitat veig cada dia les flors blanques d'una mena d'estepes ornamentals que han plantat en uns parterres i em vénen ganes de tocar aquests pètals de paper, orientals i voladissos.

***
Fa uns anys, quan treballava a *** algun cop havia anat a dinar amb un grup de persones -tot homes- de la companyia. De seguida em vaig adonar que eren uns dinars que tenien tendència a allargar-se, banyats en vi i alguns esperits. Llavors, tenia els nens petits i el que volia era dinar de pressa per poder tornar a casa aviat, així que em vaig retirar aviat d'aquells dinars on em sentia, també, una mica estrany.
Una colla d'anys després, treballant a ***, era impensable que algú pogués dinar més enllà d'una amanida de tupper i un got d'aigua, en deu minuts i mirant tota l'estona el mòbil. Beure una copa de vi o una cervesa resultava impensable. El neopuritanisme aquell m'exacerbava tant com m'incomodava abans aquella pretèrita masculinitat rància i frívola.
I no sé si això és una metàfora de la meva incapacitat d'encaixar en el món o dels girs pendulars de la societat.

***
Recordo que quan cursava segon de BUP el professor de literatura un dia va preguntar-nos si crèiem viure en una època clàssica o barroca. De seguida, ell mateix va respondre rotundament que la nostra era una època barroca. Només cal veure els pentinats que es porten, va afegir. Eren aquells, anys de crepats, crestes i tinys de coloraines.  Passats més de trenta anys, potser els pentinats han tornat a un cert classicisme però, en general, crec que hem evolucionat encara més cap a la grandiloqüència i l'exageració pròpies d'èpoques barroques.
I és en aquests temps inundats de grans proclames, d'objectius elefantiàsics, d'ambicions majúscules, de suposades grans obres col·lectives que cada dia sóc més partidari del rigor personal en els treballs modestos, de les petites feines ben fetes, del coneixement particular i discret, de la tenacitat en el conreu de les petites finques que ens pertoquen a cadascun de nosaltres. És el bon i modest govern en cadascun dels negociats individuals el que, en tot cas, permet -i autoritza- a plantejar fites més ambicioses.

***
Sovint crítico l'excés d'ambició. Però, després, resulta que sóc de mal conformar. Me n'adono debatent amb l'amic P. sobre la vida que portem. Sense queixar-me'n, expresso determinades insatisfaccions i llavors m'adono que, en ambició, potser visc per sobre de les meves possibilitats. I això és, sense dubte, una contradicció. Però què seria la nostra vida sense contradiccions i incoherències. Alguns dels personatges -escriptors- que més admiro són profundament contradictoris.

***
Em fa pensar en aquestes reflexions sobre l'ambició la notícia que llegeixo sobre la tràgica mort, per sobredosi, del fill de Paul Auster, després de ser acusat d'haver acabat, pressumptament, també amb la vida de la seva filla de deu mesos, igualment a causa de les drogues. I ja sé que és una conclusió fàcil i simplista, però llavors em pregunto de què serveix ser un escpitor dotat, reconegut i exitós, si acabaràs vivint tragèdies com aquesta. I més encara: ¿quina relació pot tenir aquesta desgràcia d'un fill precisament amb els condicionats de la vida d'un pare (i una mare) dedicats amb èxit a la creació artística?