No cal dir que trobo força sàvia aquesta expressió, que respon amb realisme a la realitat de la vida que hom va trobant.
***
A casa havia sentit dir una altre expressió, més pessimista i escatològica: la vida és com una escala de galliner, curta i cagada. S'atribuïa a Josep Maria de Sagarra, però sembla que és anònima, fruit també de l'expressivitat popular. Aquesta suposada curtedat de la vida xoca amb la voluntat d'empènyer els anys, perquè vagin passant, de l'expressió anterior. Trobo més encertada la primera dita: no crec que la vida sigui una curta successió de desgràcies -és plena de moments meravellosos- sinó més aviat un camí de dificultats que hom ha d'anar superant com bonament pot. Passar i empènyer són verbs molt ajustats.
***
Deixar els textos a mig escriure té els seus avantatges. Perquè just després d'escriure tot això, escolto una entrevista amb el periodista esportiu Gonzalo Vázquez, qui deixa anar l'expressió la vida nos va llevando. Em sembla certíssima. Segur que hi ha qui governa la vida, però som molts qui, més o menys, ens deixem portar pels seus vents, que ara bufen de babord i ara d'estribord, a voltes venen de cara i et frenen, i altres vegades t'empenyen sobre les onades. Certament, tinc la sensació d'haver decidit ben poc sobre la vida que porto. Sí, ens va portant.
***
Sempre he dit que el que hom veu a França arribarà, tard o d'hora, aquí.
Vist un cartell, amb el fons de la bandera tricolor i la següent expressió : Vive la France, à bas l'Europe.
***
Silenci a l'abadia cistercenca de Silvacane. La nau austera, alta i nua. Les parets gruixudes protegeixen de la calor exterior. Els vitralls, simples i geomètrics, deixen passar una llum més pura i tènue. Els pocs visitants que hi voltem no ens arribem a trobar. Les obres d'art contemporani que han col·locat en algunes dependències no aconsegueixen espatllar el caràcter del lloc. Sortim al claustre. En comptes de les habituals columnes amb capitells decorats, està conformat per grossos pilars quadrangulars, decorats només amb dibuixos geomètrics a la part superior. El jardí central està una mica descurat. De sobte, entre els arbustos hi veig dues caderneres. Penso en el nom en francès: chardonneret. Intento fer-los una foto, però no em dona temps a treure la càmera, quan em perceben surten volant esperitades. Però tornen al cap d'uns minuts. Estem una estona jugant a cuita amagar, jo amb la càmera a punt, elles fugint. Al final, aconsegueixo disparar just en el moment en què una d'elles surt volant. Veurem com sortirà la foto, que és analògica. En qualsevol cas, el vermell del seu caparró i el groc de les ales obertes són una nota de color, de vivor, que complementa la bellesa austera del lloc. Les caderneres aconsegueixen allò que l'art contemporani pretén i no assoleix de cap de les maneres.
***
Els vitralls de l'artista Sarkis no desentonen amb l'arquitectura i l'esperit del cister de l'abadia de Silvacane. Uns representen vegetació, uns altres una mena de ditades de colors, tots en colors càlids. Tot i això, m'agraden més els vitralls geomètrics austers d'altres estances, a l'estil dels originals de l'època de construcció de l'abadia.
***
Em sembla que ens va dir que es deia Margot -o Margaux- però potser m'ho invento. Ens fa de guia per les estances de la casa de Dora Maar a Ménerbes, avui en dia centre cultural i residència d'artistes. Vestit curt, botes Dr. Martens, una anella al nas, ulls amb un iris tan clar que no hi ha qualificatiu per adjectivar-lo ni pantone per identificar-lo. Mirada amable que denota, però, obstinació. És la viva imatge del poder sense límits de la bellesa i la joventut.
***
Dora Maar embogí quan va ser abandonada per Picasso. El regal d'aquella magnífica casa provençal de Ménerbes -encara que llavors freda, poc acollidora i perduda en un poble del Migdia- no compensava el fet de sentir-se desplaçada i maltractada. Li va costar recuperar-se. Però el pitjor mal que va fer-li Picasso va ser encoratjar-la a pintar i a abandonar la fotografia. Maar fou una molt bona fotògrafa. Per contra, les seves pintures em semblen molt mediocres.
***
Sopar en una terrassa. Al costat, una taula de quatre parelles franceses, d'edat força avançada. Corren els aperitius, els vins, fins i tot els xupitos. Riures, converses creuades i ambient desenfadat, però el volum no s'acosta en cap moment al nostre estàndard nacional de les taules grupals, del tot insuportable.
***
No sé per què em desperto tan d'hora: a les sis del matí. Dono unes quantes voltes al llit, però al final em llevo. Sense fer soroll em vesteixo i surto a comprar l'esmorzar. El camí fins al centre del poble fa força pujada. Per sort, l'alçada del Luberon fa que les matinades siguin relativament fresques. Quan arribo al carrer principal, els cafès ja són oberts i hi ha alguns homes asseguts prenent cafè. M'entretinc pels carrers, fent algunes fotos. Les orenetes xisclen i volen, mig histèriques, al voltant de l'antic castell. Nidifiquen en una mena de torre. Intento captar amb la càmera detalls d'aquesta estètica provençal -finestrons, portes, testos, flors- que tant ens agrada però que no deixa de ser ben tòpica. Uns operaris carreguen una furgoneta. Em saluden. Un botiguer treu a l'exterior els seus productes: fruita, cistells, conserves, flotadors... Estranya combinació. Baixant cap al forn, passo per davant de l'església, oberta de bat a bat. Hi trec el cap. Temo trobar-me alguna beata que vulgui entaular algun tipus de conversa, però per sort no hi ha ningú. Surto i segueixo el meu camí. Una senyora rega les flors que envolten el seu portal. Raja una font, amb la música viva i meravellosa de l'aigua. Al forn compro un parell de croissants i de pain au chocolat. M'he de contenir per no comprar més coses: magdalenes, barres de pa, éclairs, clafoutis... La fornera porta uns tatuatges horrorosos als braços. Fa els comptes amb una calculadora vella. Conversa curta, funcional, però suficient per autoenganyar-me i pensar que sóc autòcton. A fora, des de la gran plaça es veuen a tocar, a l'altra banda de la vall estreta, uns grans camps de lavanda. En els últims anys han proliferat, no sé ben bé si com a reclam turístic o perquè realment se'n treu un rendiment. Abans calia buscar-los bé o anar fins a Sault on el conreu de lavandes i espígols era realment una indústria sòlida. Ara, aquí al Luberon, n'hi ha pertot. Recordo un any, que vam anar a Sault durant el temps de recol·lecció. Els tractors anaven carregats de lavanda acabada de tallar i desprenien un aroma deliciós. Les xemeneies de les destil·leries emetien fums aromàtics. El poble estava en ebullició i nosaltres en l'estat, sempre còmode, de contemplació. Ser espectador de la vida que passa, quin gran luxe!
***
Cap xef estrellat podrà aconseguir superar el que suposar posar-se a la boca una cirera enorme de Tivissa, madura i fresca, tendral.
***
Estic convençut que m'entendria molt millor amb un indígena de l'Amazones, guiat per les necessitats bàsiques de la vida -alimentació, aixopluc, defensa, reproducció- que amb determinats individus de la nostra societat, embarrancats en un món de construccions mentals i socials complexes, artificials i inintel·ligibles.
***
Valentí Puig, en els seus diaris londinencs, esmenta els joves ambiciosos de la city que passen hores a les estacions de l'extraradi convençuts de que algun dia tindran un Porsche. Les ambicions i esperances de prosperar són bones, però jo no sé si un Porsche val aquestes misses.
***
De vegades, quan em trobo o dino amb amics que llegeixen aquests diaris, penso que tot el que podria dir-los o explicar-los, ja ho han llegit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada