De la mà de Proust

Explica Lluís Maria Todó a Un diàleg imaginari que, per a Proust, els objectes que ens acompanyen porten incrustats fragments del nostre temps passat perdut i que, en determinades circumstàncies, són capaços de retornar-nos, o revelar-nos, aquells moments. És el cas -però no només- de la famosa magdalena.

Dijous a la nit, de retorn a casa després d'haver deixat X. i M. a Vic, poso l'aplicació de música del mòbil. Sona la versió de Camino Soria en directe cantada per Jaime Urrutia i Eva Amaral i es produeix una d'aquestes il·luminacions proustianes. No és un objecte, és una cançó. Quan sona, penso en quan vaig comprar-me aquest disc en una botiga de Vic. Deuria tenir vint-i-un o vint-i-dos anys i estava fascinat llavors -amb la fascinació il·lusa que només es viu de jove- pels escriptors del 98, que evocaven aquella Castella eterna de camps inacabables on caminar en solitud. La meva vida d'estudiant aplicat però desvagat i poc motivat s'allunyava molt de la d'aquells poetes que sentia propers. Aquell dia d'hivern, un dia no festiu de les vacances de Nadal -potser el 29 de desembre o el 3 de gener- vaig agafar el tren fins a Vic. La plana estava lliure de boira i es veien els camps, que a mi em semblaven els que cantava Machado, tocats aquí i allà per algun mas fumejant. El meu vagó em semblava un d'aquells vagons de tercera en què viatjava el poeta, el lloc del qual ocupava jo. La petita ciutat provinciana es va anar fent visible i vaig arribar a l'estació, solitari, enmig del fred. Ja no recordo més, només aquell elegant disseny del disc, d'un blanc immaculat i tipografia clara, que tinc a les mans i ara faré sonar.

***

Ens explica també el llibre de Todó, que és un magnífic acompanyant i estímul a la lectura de Proust, que per a l'autor -o el Narrador- l'amor canvia en el moment en què és correspost. Perquè aquell que estima amb l'obcecació pròpia de l'enamorat no correspost deixa de ser el mateix quan aconsegueix el favor de la persona estimada, i aquell que és estimat tampoc ja no és el mateix quan això succeeix. Aquesta visió de l'amor, potser pessimista o potser fruit d'algú permanentment insatisfet em sembla, potser amb algun matís, encertada i real. Perquè crec el desig és la força més viva i poderosa que mou l'ésser humà, i la possessió sempre desactiva el desig.

***

Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán y por los dos sabrás que el olvido del amor se cura en soledad, se cura en soledad.