Olot

Tarda ben aprofitada a Olot, malgrat la calor infrahumana que ens acompanya. La verdor d'aquelles terres queda diluïda, matisada, per la llum encegadora que n'atenua la força i la bellesa. La pols sahariana enterenyina el cel; l'aire calent dificulta la respiració. A la plaça de Sant Privat d'en Bas, silenci. Ningú gosa passejar a aquelles hores. La remor del riu, propera, és com un miratge. Entro en una casa mig enrunada, darrere l'església. Belles restes de marcs de porta, amb corbes modernistes iparets pintades de l'època, però els sostres s'aguanten de miracle i decideixo sortir-ne. Quina llàstima tot aquest patrimoni que es perd!

Ja a Olot, tenim el museu per nosaltres sols. L'home que ens ven les entrades sembla estranyar-se de la nostra presència. Al pati del claustre del museu, assagen una desfilada de moda d'uns alumnes de disseny. Sonen músiques tropicals que xoquen amb la tradició comarcal però casen bé amb la temperatura. A la sortida, pares i avis seuen entre el públic, ventant-se, esperant la representació de fills i néts. Penso que alguna àvia caurà desmaiada, fulminada per la climatologia impròpia. Mentrestant, la visita la museu és ben aprofitada. Aprenem que l'escola de dibuix d'Olot no neix d'un estímul estrictament artístic sinó de la necessitat de comptar amb artesans qualificats, capaços de dibuixar els estampats de les indianes: els teixits que començaven a produir-se a la comarca, on es desenvolupava aquella indústria. A partir d'aquí, d'aquest orígen utilitari, van naixent les vocacions artístiques, estimulades sobretot per la presència de grans mestres (en el sentit d'ensenyants). El vell Berga i Boix, per exemple, que, segons conta Pla, situava els alumnes davant d'un paisatge i quan tenien tots els estris de pintar a punt els deia: Apa nois, i ara, emocioneu-vos! Es formen artistes de la burgesia local -els Vayreda, sobretot- però també fills de menestrals: el mateix Berga, fill de camperols, Miquel Blay, fill de paleta, o Josep Clarà, fill d'espardenyer. Això em fa pensar en el valor dels bons mestres i en la importància de l'exigència, la meritocràcia, l'aprenentatge de la feina ben feta. Crec que, malauradament, tot això ha passat avall, que diria l'esmentat Pla. Però quan veig la bellesa d'aquelles escultures de Blay -Els primers freds- o de Clarà, on el marbre arriba a agafar la textura i la vida de la pell femenina, penso en la vàlua d'aquells mestres de l'Escola d'Olot, sense gaires mitjans ni gaire orgues, però capaços de transmetre ofici i sensibilitat, de crear grans artistes.

Tenir durant una estona, només per a nosaltres, els marbres i bronzes de Clarà ens omple la tarda. Després llegeixo en un plafó que acompanya un seu bust, que l'escultor escrivia: Haig d'estendre el màxim possible el límit de la vida a fi de poder fer dir tot el que pugui al meu art, que no té límit. Capacitat creativa, ofici i, també, ambició.

Després, La càrrega de Casas, que per si sola mereix una visita, amb tota la seva història al darrere, algun Sunyer i un parell de retrats de Francesc Vayreda, amb l'empremta de Cézanne. I Casanovas, imponent. De la verdor inicial, humida i barbizonenca, de Berga i la primera generació dels Vayreda, a la visió mediterrània de la nova generació, aquest museu és com un fractal de la història de la pintura catalana. Em fa pensar també en la meva mare i el que vaig aprendre d'ella, en exposicions i museus com aquest. I el recorregut també explica que als inicis de l'Escola, fa cent-cinquanta anys, hi van haver força noies alumnes, mig ocultes sempre per la predominància masculina, i que acabaven deixant el dibuix i la pintura en casar-se. I això em fa pensar també en la mare, en les seves renúncies pròpies de l'època.

Per casualitat, hem aparcat el cotxe davant la majestuosa casa Vayreda. Unes flors roses acompanyen la bella façana, uns aspersors reguen l'herba, sense aconseguir refrescar l'aire. La casa és bonica, sense ostentació, s'hi percep el pas de la història. A l'altre costat del carrer, un bust recorda Joaquim, el pintor més reconegut de la nissaga. Just al costat, el museu d'imatgeria religiosa. Regna el silenci. Penso que es deu viure bé, amb una certa pau, en aquest racó del país.