***
El temps destinat -i també perdut- en els ls meus desplaçaments diaris en cotxe he decidit deixar d'omplir-lo amb l'escolta de programes de ràdio irritants (o radiofórmules adotzenades). Vaig mirant de substiuir-lo per podcasts que tinguin algun interès que suavitzi l'enervament que provoquen els embussos a les rondes.
D'aquesta manera, he escoltat un parell d'entrevistes a escriptors, més o menys admirats, i he arribat, tanmateix, a la conclusió que el valor de la seva escriptura està força per sobre de l'interès de la figura que hi ha al darrera. Fet, d'altra banda, que no hauria de sorprendre'm.
***
Algun programa de ràdio convencional cau, però, encara. I en un d'aquests, ahir escoltava la crítica a la repetida i mimètica utilització d'una fórmula lingüística, més o menys inadequada, per part dels periodistes a l'hora de formular preguntes a les rodes de premsa. Més enllà d'aquesta qüestió, d'un interès molt tangencial per als qui no som de l'ofici, es van produir algunes crítiques -m'atreviria a dir que encertades- a l'excés d'autocomplaença que demostra part de la classe periodística més jove. També al fet que, a diferència del que succeïa abans, en determinats àmbits mediàtics ara es fa una certa ostentació de la ignorància, la qual cosa provoca una mica de vergonya aliena. Però, Pablo Neruda és viu? vaig sentir que preguntava un radiofonista len directe als companys, després d'explicar que no sabia gairebé qui era. Doncs això.
***
Javier Aznar, en un dels seus programes de podcasts, explicava que moltes persones properes l'havien descoratjat, amb tota la bona intenció, a dur a terme aquesta aventura radiofònica (si se li pot dir així). I ell, amb l'èxit obtingut, es mostrava siní crític, sí estranyat per aquests consells rebuts.
Aquest és un dels grans dilemes que tenim algunes persones i que no deixa de ser llançar una moneda a l'aire: dedicar-nos a allò que ens atreu o ens interessa i que genera dificultats d'índole econòmica, o bé vendre el nostre temps per tenir un coixí que ens permeti, més o menys, dedicar les escorrialles del temps (Lo que queda del día) a allò que ens defineix i ens importa. Aquest és un problema sense solució i sobre el qual cadascú opinarà segons li hagi anat, però jo diria que aquesta moneda, que es pot -o no- llançar a l'aire, té poques cares i moltes creus.
***
La Pléiade de Gallimard: enveja d'un país capaç de crear obres així.
***
Un heroi de ficció: Cyrano de Bergerac. I no gaire més.
I, en un altre ordre, una certa fascinació per Pamela Flitton.
***
Del perfil biogràfic de Simenon contingut a l'Album de la Pléiade, em crida l'atenció una característica del seu pare, Désiré Simenon. Exercia un treball administratiu-comptable en una companyia d'assegurances que aportava pocs recursos a la família i no desitjava projectar-se més enllà. Sembla que no era falta d'ambició, simplement que el que més valorava a la vida era la tranquil·litat. Possiblement, un home savi. En tot cas, Simenon no va heretar aquest tarannà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada