Quan jo era un nen, la gràcia d'obrir les finestretes dels calendaris d'advent era els dibuixos que hi anaves trobant: arbres de Nadal, àngels, estels i, finalment, el Naixement del dia 24. Normalment aquests dibuixos acolorits estaven impresos sobre un paper blau translúcid, de forma que si els miraves a contrallum els colors es feien més vius i les imatges tenien una certa màgia.
Ara, el valor d'obrir les finestres dels calendaris d'advent (d'en Mickey Mouse, de l'Spiderman i segurament també de la Kitty) és la xocolatina que els nens hi troben a dintre.
29.12.09
28.12.09
Venècia
De vegades, anem i tornem a anar a llocs que no ens agraden particularment ni ens resulten especials. En canvi, de forma inexplicable, no repetim les visites a indrets que ens han marcat o ens han resultat extraordinaris. Potser estic generalitzant erròniament i això només em passa a mi, però no ho crec pas.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.
L’unica explicació que puc trobar a aquest fet és freudiana. Un inconscient que ens reté per conservar intactes uns records, per mantenir immaculats uns moments ja viscuts i irrepetibles, perquè una repetició no resulti decebedora.
Venècia, 1998. Han passat gairebé dotze anys i no hem tornat a la ciutat més bella del món. Una mena d’indolència s’imposa davant de cada oportunitat de repetir el viatge. Bé, no es tracta de repetir. Ni ens tornarem a banyar mai en el mateix riu ni veurem Venècia amb els mateixos ulls: el que veien els meus ulls fa dotze anys és ben diferent del que veuen ara. El pas de la vida va corrent una mena de teló translúcid inalçable.
Ara es presenta una nova possibilitat de tornar-hi. Una opció de trobar-nos amb una Venècia gèlida, ben oposada a la d’aquell juliol, d’una xafogor insalubre que ens feia pensar en la novel·la de Mann. Poques coses poden resultar més atractives que la promesa d’una Venècia hivernal, deserta, boirosa, fins i tot amb el somni de la neu. Però tot i l’atracció d’aquest tresor, les argumentades diferències amb el record idealitzat i el temps transcorregut, apareix una desídia que magnifica qualsevol entrebanc del viatge. Com si una incapacitat gairebé física l’impossibilités.
I així van passant els dies, amb converses de caire organitzatiu i logístic i consultes per veure l’evolució creixent i preocupant dels preus dels bitllets. Amb l’agredolç sentiment que Venècia tornarà a escapar-se.
24.12.09
Bon Nadal
Dia blau, pur, amb la dolçor nadalenca. Hi ha un oceà de boira que colga la Plana i fins Viladrau i tot: una boira densa, blanca i cotonosa. A primer terme emergeixen, com illes verdes, els cims dels turons coberts d’alzines; al fons, el continent blau i blanc dels Pirineus, nets, precisos -com una mena de Valhalla sobre la boira lletosa. La nit és tranquil·la, estrellada. Una autèntica stille Nacht.
Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)
Marià Manent, El vel de Maia (fragment de l'entrada del 24 de desembre de 1937)
21.12.09
Com la magdalena de Proust
En la història de la literatura, si hi ha un exemple emblemàtic d’elaboració literària de l’evocació d’una sensació mental complexa és el de l’arxiconeguda magdalena de Proust. Qui més qui menys n’ha sentit parlar o en recorda el passatge.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:
Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:
Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.
17.12.09
En l’obra d’alguns artistes es percep l’esforç que hi ha al darrera. En cada frase, en cada pinzellada s’hi observa el treball, la lluita. Per contra, hi ha obres en què es constata la facilitat, la fluidesa amb què han estat creades.
Tenim els quadres de Cézanne, que no oculten l’esforç, i els dibuixos de Casas, que flueixen amb quatre traços. Tenim la prosa de Pla, amb adjectius que requerien liar una cigarreta per ser precisos, i els versos de Sagarra, que naixien fruit d’un do especial.
Això no vol dir que els resultats d’uns siguin millor que els dels altres. No és més maco el nen que neix amb facilitat que el que necessita l’ajut de fòrceps, si se’m permet la comparació una mica agafada pels pèls. I no m’agrada tampoc parlar de genialitat, concepte que s’acostuma a lligar erròniament a excentricitat.
Aquesta reflexió és el resultat d’escoltar algunes cançons de The Cure. Hi vaig pensar l’altre dia. 10:15 Saturday night o Play for today, per posar un exempe, són cançons fàcils, que flueixen. Són tan rodones que només poden néixer del geni. Tot un exemple de facilitat creativa.
Sense deixar els Cure, explicaré una agradable sorpresa amb què em vaig trobar l’altre dia. Estava l’À mirant els dibuixos animats del Canal Súper 3, un dissabte al matí. En això vaig sentir la veu inconfusible de Robert Smith (ja està plorant una altra vegada!, que deia la mare d’un amic). Vaig anar a mirar la tele i es tractava de la banda sonora de la sèrie Caçadors de dracs, uns dibuixos que, després d’això, he anat seguint i resulten força acceptables.
Vaig explicar-li a l’À que teníem molts discos d’aquest grup i ara, sempre que pugem al cotxe, em demana que posem Caçadors de dracs. També l’N, només asseure’s a la cadireta del cotxe, comença a repetir dacs, dacs.
I així és com tenim uns nens de sis i encara no dos anys escoltant The Cure. I sembla que els agrada, no només les melodies més fàcis de Boys don’t cry o Just like heaven, sinó també les menys agraïdes com A Forest o Three imaginary boys.
Tenim els quadres de Cézanne, que no oculten l’esforç, i els dibuixos de Casas, que flueixen amb quatre traços. Tenim la prosa de Pla, amb adjectius que requerien liar una cigarreta per ser precisos, i els versos de Sagarra, que naixien fruit d’un do especial.
Això no vol dir que els resultats d’uns siguin millor que els dels altres. No és més maco el nen que neix amb facilitat que el que necessita l’ajut de fòrceps, si se’m permet la comparació una mica agafada pels pèls. I no m’agrada tampoc parlar de genialitat, concepte que s’acostuma a lligar erròniament a excentricitat.
Aquesta reflexió és el resultat d’escoltar algunes cançons de The Cure. Hi vaig pensar l’altre dia. 10:15 Saturday night o Play for today, per posar un exempe, són cançons fàcils, que flueixen. Són tan rodones que només poden néixer del geni. Tot un exemple de facilitat creativa.
Sense deixar els Cure, explicaré una agradable sorpresa amb què em vaig trobar l’altre dia. Estava l’À mirant els dibuixos animats del Canal Súper 3, un dissabte al matí. En això vaig sentir la veu inconfusible de Robert Smith (ja està plorant una altra vegada!, que deia la mare d’un amic). Vaig anar a mirar la tele i es tractava de la banda sonora de la sèrie Caçadors de dracs, uns dibuixos que, després d’això, he anat seguint i resulten força acceptables.
Vaig explicar-li a l’À que teníem molts discos d’aquest grup i ara, sempre que pugem al cotxe, em demana que posem Caçadors de dracs. També l’N, només asseure’s a la cadireta del cotxe, comença a repetir dacs, dacs.
I així és com tenim uns nens de sis i encara no dos anys escoltant The Cure. I sembla que els agrada, no només les melodies més fàcis de Boys don’t cry o Just like heaven, sinó també les menys agraïdes com A Forest o Three imaginary boys.
11.12.09
De Troppo vero
Parafrasejant el pintor Modest Urgell, que va titular irònicament així algun dels seus quadres, podríem dir que a les pàgines de Troppo vero, el darrer volum publicat dels diaris d'Andrés Trapiello, hi trobem el mateix de sempre. Això no és una objecció, ans al contrari, ja que vol dir que en aquest nou lliurament dels diaris hi seguim trobant la poesia de la quotidianeitat i la bellesa de les coses properes, amanides amb les habituals dosis d'humor, ara profund, ara càustic.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.
Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.
En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.
I els fragments a citar serien inacabables, però em limitaré a un parell de fletxes d'ironia que he trobat ja en les primeres pàgines.
Explica Trapiello com dedica una llarga estona d'un dia festiu a intentar fer conviure en pau a la seva gossa Mora i a un gat petit. Amb paciència, va repetint l'operació d'acostar el gat a la boca del gos per familiaritzar-lo a la seva presència, intentant que no el vegi com un ésser a devorar. Diu que es tracta d'inculcar a tots dos animals los principios morales de la Institución Libre de Enseñanza i no podem deixar de somriure davant d'aquesta càrrega de profunditat iconoclosta.
En un altre moment descriu una màscara africana que ha comprat i ens acaba dient: Podría haberla firmado Picasso, Modigliani o Brancusi, porque es la mínima expresión de máscara. Estoy por firmarla yo en su nombre. Lo haría si tuviera una casa a tono con el dinero que cuesta una máscara de Picasso. Hacer un falso Velázquez no está a la altura, yo diría de casi nadie, quizá de Murillo; y si el Velázquez es regular, de su yerno Del Mazo. Ahora, hacer un falso Mondrian o un Kandinsky, esos los podrían hacer los bedeles de los museos que los guardan, a poco que se fueran fijando.
Museus de ciències naturals
He llegit al diari que a Barcelona estan projectant un nou museu de ciències naturals en un dels edificis del Fòrum. Serà un d’aquests museus moderns, espectacular, interactiu i segur que molt educatiu. Llàstima que a mi no em satisfà gaire aquest estil de museu. (Potser algun lector pensarà que qui escriu aquest bloc és algú a qui només agrada portar la contrària. No crec que sigui el cas, simplement expresso les meves opinions, especialment quan van a contracorrent.)M’agraden els museus de ciències victorians, si se’m permet utilitzar aquest adjectiu britànic. Edificis vetustos amb calaixeres i vitrines de fusta noble plenes de col·leccions. Papallones, fòssils, herbaris, ocells dissecats. En aquests edificis s’hi percep l’esperit d’una època, el despertar de l’interès per la ciència. Acostumen a ser, a més, museus bonics, elegants, a mig camí entre l’aristocràcia d’un club londinenc i la calidesa d’un casino de província. Estic segur que els fantasmes de Darwin o Linneu s’hi deixen caure de tant en tant.
Un dia, a Béziers, en una fira de brocanters vaig veure unes taules-vitrina precioses, de fusta brillant i vidre imperfecte, com les que hi ha en aquests museus. Me les estava mirant quan el firaire se’m va acostar i me les va oferir a un preu irrissori. L’home es volia desfer d’aquelles baluernes poc mercadejables i em perseguia dient-me que me les portava a Barcelona sense cap cost. És una llàstima no tenir una casa gran per poder acumular andròmines com aquestes.
El cas és que a Barcelona tenim un encantador Museu de Zoologia a l’emblemàtic edifici del Castell dels Tres Dragons. Està en un dels racons que més m’agraden de la ciutat: a l'extrem nordoest del Parc de la Ciutadella, prop de l’hivernacle i a tocar dels porxos d’en Xifré. Sembla ser que les col·leccions que es guarden en aquest museu aniran a l’edifici del Fòrum. I segur que serà un avenç i un guany en termes museístics, però per a mi serà una autèntica llàstima. El problema de deixar-se guiar per criteris romàntics.
9.12.09
Som insensibles a la naturalitat?
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
En els darrers temps, es fa cada vegada més evident en la nostra societat una preferència envers l’espectacularitat, la grandiloqüència, l’exageració, l’artificiositat. Aquesta tendència, que és força generalitzada, es mostra molt clarament en les manifestacions culturals, artístiques, urbanístiques, fins i tot culinàries. De vegades, sembla que només valgui impressionar, sorprendre, frapar.
Salvant les distàncies existents entre ells, podem trobar exemples d’aquest fenomen en camps ben diferents. A les sales de cinema més concorregudes, per exemple, s’hi imposa majoritàriament el so eixordador, gairebé insuportable, juntament amb els canvis de pla vertiginosos. En els concerts que omplen els estadis, la pirotècnia i els efectes de llum arriben a eclipsar la música. Les fires d’art contemporani de més renom, de la seva banda, semblen un concurs de provocació. Igualment, i encimbellada pel localisme una mica provincià d’algunes administracions, l’arquitectura més reconeguda es basa avui en dia a crear edificis singulars, que no deixin indiferents.
En el disseny, l’espectacularitat s’imposa també a la practicitat. L’audiència televisiva, pel seu cantó, sembla respondre només al qui la fa més grossa. I els llibres més venuts es basen generalment en arguments enrevessats i de dinamisme frenètic, sovint puerils i plens de conspiracions rocambolesques. No puc deixar de fer referència aquí a un fet que explica Enrique Vila-Matas en el seu Dietario voluble. Diu l’escriptor barceloní que el rector de l’església de Saint-Sulpice de París va haver de col•locar, davant del peregrinatge massiu de turistes lectors d’El codi Da Vinci, un rètol explicant que unes determinades lletres P i S gravades als murs de l’edifici corresponien a les inicials dels sants patrons Pere i Sulpici i no a un suposat Priorat de Sió.
Sembla que la nostra societat sigui ja impermeable als petits estímuls, a la naturalitat. Com si no en tinguéssim prou, per exemple, amb la bellesa austera, la grandesa del silenci, la creació intimista, les diferents formes del classicisme. Vivim en una època plenament barroca. D’un barroquisme gairebé adolescent: pueril i exhibicionista.
Correm el perill de perdre’ns en el més difícil encara, en la recerca contínua d’estímuls extrems. Sembla com si el nostre llindar de resposta al plaer, a la sorpresa, s’elevés constantment. Com si fóssim incapaços de respondre als estímuls més subtils, de valorar la bellesa propera sense estridències. Com si necessitéssim sempre el soroll, l’impacte, l’exageració, l’espectacularitat. Com si per sentir, no n’hi hagués prou d’estimular sinó que s’hagués de colpejar. I és curiós que això passi en una societat que, per altra banda, és tan i tan sensible al dolor i a l’adversitat.
Sense caure en l’esoterisme d’estar per casa ni en la filosofia barata dels llibres d’autoajuda –l’altra cara de la mateixa moneda– molts en sentim més còmodes davant fórmules d’expressió més simples, menys cridaneres. L’harmonia de proporcions d’una bona casa de poble enfront de la torre més alta del món. Una bona cuina de mercat abans que l’artificiositat genialoide de certes creacions culinàries triestrellades. La frescor d’un grup de rock de garatge davant dels dinosaures esgotats tocant en escenaris mastodòntics. Una història ben escrita abans que el supervendes programat des dels despatxos d’una editorial. La simplicitat abans que el divisme. La serenitat enfront del vertigen. El silenci sempre abans que el soroll.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)