El dia 23 de juny es van complir cinquanta anys de la mort de Boris Vian. Tots els diaris es van fer ressò de l’efemèride i, qui més qui menys, van fer un repàs a la biografia d’una de les principals figures d’un París perdut que ens mirem amb nostàlgia.
Recordaven els papers que Vian va morir als 39 anys. Sempre frapa la mort d’una persona jove, però encara més quan coincideix exactament amb la teva edat. Fa pensar. Però el que dóna més dimensió a aquests artistes que moren joves és veure tot el que van arribar a fer en els seus anys de vida. En el cas de Vian, la seva obra abasta diversos camps: va ser escriptor, cantautor, músic de jazz, crític, enginyer, patafísic...
Bloc de notes ha deixat passar uns dies per recordar Boris Vian, no per, citant Vila-Matas, acabar con los números redondos i no celebrar aniversaris exactes, sinó per poder enllestir una adaptació, començada ja fa temps, de la lletra d’una de les seves cançons més populars: Le Déserteur.
Us deixo un vídeo, la lletra de Vian i la meva modesta adaptació.
Le Déserteur
Monsieur le Président
je vous fais une lettre
que vous lirez peut-être
si vous avez le temps.
Je viens de recevoir
mes papiers militaires
pour partir à la guerre
avant mercredi soir
Monsieur le Président
je ne veux pas la faire
je ne suis pas sur terre
pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
il faut que je vous dise
ma décision est prise
je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
j'ai vu mourir mon père
j'ai vu partir mes frères
et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
elle est dedans sa tombe
et se moque des bombes
et se moque des vers.
Quand j'étais prisonnier
on m'a volé ma femme
on m'a volé mon âme
et tout mon cher passé.
Demain de bon matin
je fermerai ma porte
au nez des années mortes
j'irai sur les chemins.
Je mendierai ma vie
sur les routes de France
de Bretagne en Provence
et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir
refusez de la faire
n'allez pas à la guerre
refusez de partir.
S'il faut donner son sang
allez donner le vôtre
vous êtes bon apôtre
monsieur le Président.
Si vous me poursuivez
prévenez vos gendarmes
que je n'aurai pas d'armes
et qu'ils pourront tirer.
El Desertor (adaptació d'Àlex Figueras)
Estimat president
us he escrit un paper
que llegireu potser
si teniu un moment.
Tot just ara he rebut
la crida militar
per marxar a lluitar
el dia convingut.
Estimat president
jo no aniré a la guerra
jo no sóc a la terra
per matar pobre gent.
No us vull pas molestar
però cal que us ho digui
ho faré sigui com sigui
fugir i desertar.
Per culpa de la guerra
mon pare va morir
els meus germans patir
i els meus fills van plorar
Amb tant de patiment
ma mare dins sa tomba
se’n fot de tota bomba
i de tot quant regiment
Quan vaig ser presoner
la dona em van robar
l’ànima trepitjar
i vaig perdre els records
Demà de bon matí
donaré cop de porta
als anys en via morta
i agafaré el camí.
Seré un rodamon
pels pobles de tot França
del Loira a la Durança
i diré a tothom
Refuseu d’obeir
no aneu pas a la guerra
fugiu cap a la serra
refuseu de partir
Si cal vessar la sang
estimat president
sou la persona adient
ningú té tan alt rang
Si em voleu agafar
aviseu tot soldat
que jo vaig desarmat
i podran disparar.
30.6.09
23.6.09
Iran lliure
Humilment, aquest bloc se suma a les demandes de llibertat dels ciutadans iranians, constata el curiós silenci de tants habituals de la protesta del nostre país i recomana l'encertat i punyent article de la Pilar Rahola a La Vanguardia.
18.6.09
A la plaça de les Glòries
A la ràdio del cotxe sona la veu de Nico, una veu profunda, que embolcalla i aïlla del món exterior. No m’arriba cap so de fora, només imatges. Els cotxes estem aturats, al pas elevat de la plaça. La calitja comença a expressar-se, desdibuixant qualsevol contorn. A la llunyania, un avió avança lentament sobre les torres, mig bessones, de la Vila Olímpica. Traça una línia obliqua de pendent descendent molt lleu. De cop, quatre cotorres travessen esbojarrades la calçada, quasi fregant els cotxes. Avancem molt poc, el just per veure un anunci de fa dècades pintat en el lateral d’un bloc de pisos proper: Negra, fotografía. Queda en un balcó una bandera del Barça, vestigi d’alegries recents que semblen ja del passat. Ens tornem a moure i enfilem el descens d’aquest scalextric que té els dies comptats. En aquest nivell, tot s’enfosqueix i el so dels motors es va fent audible a mesura que s’apaga, suaument, la veu de Nico. El semàfor es posa verd i les motos arrenquen de cop, explosives, com en la sortida d’un gran premi. Els cotxes les seguim i aquest món estrany de la plaça de les Glòries se’ns fa llunyà.
17.6.09
Premis Blocs Catalunya
No sé ben bé per què ho he fet, però he presentat aquest bloc als Premis Blocs Catalunya 2009, en la categoria de Blocs personals. No considero que tingui la més remota opció de guanyar (que és la motivació habitual en aquests casos), però he decidit fer-ho. No em pregunteu per què.
Si voleu, podeu visitar els blocs presentats i votar en consciència, però us he de dir que la llista és llarguíssima i us portarà molta feina, així que sempre podeu votar el boig conegut i deixar per una altra ocasió alguns savis per conèixer.
Si voleu, podeu visitar els blocs presentats i votar en consciència, però us he de dir que la llista és llarguíssima i us portarà molta feina, així que sempre podeu votar el boig conegut i deixar per una altra ocasió alguns savis per conèixer.
16.6.09
Miguel d'Ors (II)
Segueixo gaudint de la poesia emotiva i alhora irònica de Miguel d'Ors. Deixo aquí alguns versos que he anat espigolant, una microantologia personal:
Quisiera que la vida fuese ocurriendo en fila
-primero esto, después lo siguiente, por último lo
demás-
y no como un ataque de comanches borrachos
(De Incompetencia)
tu sabes que la huida
nunca será verdad,
que vayas done vayas
siempre te encontrarás
esta misma tristeza.
Que allá donde hayas ido
estarás siempre tú.
(De No intentes engañarte)
...pensando a cuántas cosas
dice no cada sí que pronunciamos
(De Blues de la tarde de domingo)
...unos ojos
que ponen en alerta a los bomberos
(De La Mujer 10)
En noches como ésta uno quisiera ser
también registrador en algún pueblo ricacho
de allá por el Levante -Elche, Villena, Alcoy...-,
despertarse a las doce, afeitarse, comer,
ir una vez al año a firmar al despacho
y ver pasar la vida sentado en el "Savoy".
(De Tío Atilano)
Quisiera que la vida fuese ocurriendo en fila
-primero esto, después lo siguiente, por último lo
demás-
y no como un ataque de comanches borrachos
(De Incompetencia)
tu sabes que la huida
nunca será verdad,
que vayas done vayas
siempre te encontrarás
esta misma tristeza.
Que allá donde hayas ido
estarás siempre tú.
(De No intentes engañarte)
...pensando a cuántas cosas
dice no cada sí que pronunciamos
(De Blues de la tarde de domingo)
...unos ojos
que ponen en alerta a los bomberos
(De La Mujer 10)
En noches como ésta uno quisiera ser
también registrador en algún pueblo ricacho
de allá por el Levante -Elche, Villena, Alcoy...-,
despertarse a las doce, afeitarse, comer,
ir una vez al año a firmar al despacho
y ver pasar la vida sentado en el "Savoy".
(De Tío Atilano)
15.6.09
Miguel d'Ors
Seguint recomanacions compostelanes, vaig fer-me amb l’antologia de poemes de Miguel d’Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:
Contraste
Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,
y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.
De "Curso superior de ignorancia"
Més poemes de Miguel d'Ors.
He de confessar que sóc un mal lector de poesia. Desordenat, incomplet i partidari d’uns pocs, segurament per incapacitat d’anar més enllà. Per això, m’abstindré de fer cap anàlisi ni crítica. No sóc tan irresponsable. Només diré que m’agrada la poesia sense artificis, lligada a la realitat i capaç de transmetre sentiments i emocions properes. Leopardi, Machado, Pessoa, Maragall, Manent.
De Miguel d’Ors no havia llegit pràcticament res. I he començat l’antologia a la meva manera. En dosis homeopàtiques i sense cap ordre. Poca quantitat i pura anarquia: així es com crec que s’ha de prendre la poesia.
I així gaudeixo dels poemes de Miguel d’Ors. Abans d'anar a dormir, amb les finestres obertes de bat a bat, deixant entrar l’aire fresc de la nit, em trobo amb versos com aquests:
Contraste
Ellos que viven bajo los focos clamorosos
del éxito y poseen suaves descapotables y piscinas
de plácido turquesa con rosalesy perros importantes
y ríen entre rubias satinadasbellas como el champán,
pero no son felices,
y yo que no teniendo nada más que estas calles
gregarias y un horario
oscuro y mis domingos baratos junto al río
con una esposa y niños que me quieren
tampoco soy feliz.
De "Curso superior de ignorancia"
Més poemes de Miguel d'Ors.
11.6.09
Fuck the mainstream!
Curiosament, aquesta expressió la va deixar anar -segons m’informen- un dels màxims exponents del mainstream musical mundial, el messiànic cantant del grup irlandès U2, en un lliurament de premis. Malgrat aquesta contradicció, coincideixo plenament amb l’expressió d’en Bono.
He de reconèixer que fins fa ben poc no sabia què era això del mainstream. Bé, sí que sabia què era, el concepte sempre l’he tingut interioritzat, però no sabia que tingués un nom ni que estigués teoritzat. Em va alegrar saber-ho.
La viquipèdia castellana tradueix mainstream com a corrent principal i el defineix com el terme utilitzat per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament en una societat.
S’utilitza fonamentalment en el camp de la música popular i no cal pensar massa per saber què engloba el mainstream en aquest àmbit: aquells grups o cantants que sonen fins a l’extenuació a les ràdios, que són objecte de seguiment continuat per part dels mitjans, que sovint prioritzen el mercantilisme a l’art o la creativitat i que omplen tots i cadascuns dels seus concerts. El meu informador inicial em deia que no era massa just posar en el mateix sac del mainstream, per exemple U2 i Jennifer López. Efectivament, té tota la raó. Són artistes del tot incomparables, però no deixen de compartir el concepte mainstream que els acaba fent irritants i cansins per alguns individus entre els quals m’incloc.
Aquesta teoria del mainstream pot estendre’s a molts altres àmbits, entre ells el de la literatura, que és el que més m’interessa. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Maria de la Pau Janer, Dan Brown, Stieg Larsson, Ken Follett o Paulo Coelho són mainstream pur i dur. Segurament dins del mainstream literari també hi ha qualitat, com a dins del musical, però com l’altre dia em deia algú: per què hem de llegir tots els mateixos llibres?
És aquesta rebel·lió contra la imposició de les campanyes mediàtiques o, encara més, contra la manca d’iniciativa individual i de sentit crític la que jo propugno. No vol dir que els autors majoritaris no tinguin qualitat: dos dels meus escriptors més estimats, Pla i Simenon, són en certa manera mainstream. És el seguidisme a determinades modes i corrents majoritaris el que em molesta. Prefereixo contraposar-hi un cert minoritarisme o, fins i tot, elitisme ben entès.
I m’agradaria parlar també del mainstream futbolístic, però no ho faré perquè llavors resulta que perdo algun dels escassos lectors que tinc.
He de reconèixer que fins fa ben poc no sabia què era això del mainstream. Bé, sí que sabia què era, el concepte sempre l’he tingut interioritzat, però no sabia que tingués un nom ni que estigués teoritzat. Em va alegrar saber-ho.
La viquipèdia castellana tradueix mainstream com a corrent principal i el defineix com el terme utilitzat per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament en una societat.
S’utilitza fonamentalment en el camp de la música popular i no cal pensar massa per saber què engloba el mainstream en aquest àmbit: aquells grups o cantants que sonen fins a l’extenuació a les ràdios, que són objecte de seguiment continuat per part dels mitjans, que sovint prioritzen el mercantilisme a l’art o la creativitat i que omplen tots i cadascuns dels seus concerts. El meu informador inicial em deia que no era massa just posar en el mateix sac del mainstream, per exemple U2 i Jennifer López. Efectivament, té tota la raó. Són artistes del tot incomparables, però no deixen de compartir el concepte mainstream que els acaba fent irritants i cansins per alguns individus entre els quals m’incloc.
Aquesta teoria del mainstream pot estendre’s a molts altres àmbits, entre ells el de la literatura, que és el que més m’interessa. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones, Maria de la Pau Janer, Dan Brown, Stieg Larsson, Ken Follett o Paulo Coelho són mainstream pur i dur. Segurament dins del mainstream literari també hi ha qualitat, com a dins del musical, però com l’altre dia em deia algú: per què hem de llegir tots els mateixos llibres?
És aquesta rebel·lió contra la imposició de les campanyes mediàtiques o, encara més, contra la manca d’iniciativa individual i de sentit crític la que jo propugno. No vol dir que els autors majoritaris no tinguin qualitat: dos dels meus escriptors més estimats, Pla i Simenon, són en certa manera mainstream. És el seguidisme a determinades modes i corrents majoritaris el que em molesta. Prefereixo contraposar-hi un cert minoritarisme o, fins i tot, elitisme ben entès.
I m’agradaria parlar també del mainstream futbolístic, però no ho faré perquè llavors resulta que perdo algun dels escassos lectors que tinc.
5.6.09
Reflexió sobre la lectura de diaris
Sento una gran atracció pels diaris (bé, per alguns diaris, no per tots). Al matí, un diari verge i immaculat em resulta una temptació gairebé irresistible. Esmorzar amb calma, tot fullejant un diari és un dels luxes que m’agradaria poder permetre’m.
Hi ha qui diu que hauríem de llegir més llibres i menys diaris. Jo els dono tota la raó. Llegir –ben llegit- un diari ocupa molt temps, que, de ben segur, estaria més ben emprat en altres lectures. Ara bé, de la mateixa manera que quan tinc molta set m’agrada beure’m una cocacola –tot i saber que l’aigua és més sana i treu més la set- de vegades em llenço també a llegir un diari abans que un llibre, sabent que no en trauré tan profit. Què hi farem.
Hi ha diaris i diaris: ho dèiem al principi. Una de les situacions més curioses que poden donar-se és quan una hostessa comença a repartir la premsa en un avió. La gent comença a fer càlculs de què quedarà quan arribi a la seva posició i es posa nerviosa. Una vegada em vaig trobar en la disjuntiva d’haver d’escollir entre el Financial Times i el diari esportiu portuguès A Bola. S'admeten apostes sobre quin vaig triar.
Recordo un article d’en Salvador Sostres en què feia una curiosa comparança amb aquesta situació. Deia que si no queda el diari o diaris que ens agraden no n’hauríem d’agafar cap altre, de la mateixa manera que no ens n’aniríem amb cap noia (o noi, segons el cas) que no ens agradés pel fet de no haver-n’hi cap més (bé, això potser no és aplicable a tothom). A banda d’ocurrent, em sembla prou encertada l’observació. Jo prefereixo abstenir-me a llegir segons què.
Dit això, caldria reflexionar sobre què ens aporten els diaris. Jo no hi busco les notícies –que acostumo a escoltar per la ràdio- tot i que els diaris sempre donen un plus de qualitat a la informació. Hi ha bons articles, però tampoc els llegeixo tots. Hi ha reportatges interessants, però per si sols no justifiquen una especial dedicació. He arribat a la conclusió que en l’atracció per la lectura de diaris hi ha una suma de costum, addicció, responsabilitat d’estar informat i una certa necessitat de saber què passa el món, d’estar a la moda, no tant des del punt de conèixer les notícies com d’estar assabentat d’això que es coneix com a tendències. Llegir diaris és com prendre el pols al país o al món. Potser em direu que he descobert la sopa d’all i segurament és així, però per a mi és important saber per què llegim diaris amb la quantitat de llibres interessants que ens esperen. És un misteri i aquesta explicació tampoc m’acaba de convèncer.
Hi ha qui diu que hauríem de llegir més llibres i menys diaris. Jo els dono tota la raó. Llegir –ben llegit- un diari ocupa molt temps, que, de ben segur, estaria més ben emprat en altres lectures. Ara bé, de la mateixa manera que quan tinc molta set m’agrada beure’m una cocacola –tot i saber que l’aigua és més sana i treu més la set- de vegades em llenço també a llegir un diari abans que un llibre, sabent que no en trauré tan profit. Què hi farem.
Hi ha diaris i diaris: ho dèiem al principi. Una de les situacions més curioses que poden donar-se és quan una hostessa comença a repartir la premsa en un avió. La gent comença a fer càlculs de què quedarà quan arribi a la seva posició i es posa nerviosa. Una vegada em vaig trobar en la disjuntiva d’haver d’escollir entre el Financial Times i el diari esportiu portuguès A Bola. S'admeten apostes sobre quin vaig triar.
Recordo un article d’en Salvador Sostres en què feia una curiosa comparança amb aquesta situació. Deia que si no queda el diari o diaris que ens agraden no n’hauríem d’agafar cap altre, de la mateixa manera que no ens n’aniríem amb cap noia (o noi, segons el cas) que no ens agradés pel fet de no haver-n’hi cap més (bé, això potser no és aplicable a tothom). A banda d’ocurrent, em sembla prou encertada l’observació. Jo prefereixo abstenir-me a llegir segons què.
Dit això, caldria reflexionar sobre què ens aporten els diaris. Jo no hi busco les notícies –que acostumo a escoltar per la ràdio- tot i que els diaris sempre donen un plus de qualitat a la informació. Hi ha bons articles, però tampoc els llegeixo tots. Hi ha reportatges interessants, però per si sols no justifiquen una especial dedicació. He arribat a la conclusió que en l’atracció per la lectura de diaris hi ha una suma de costum, addicció, responsabilitat d’estar informat i una certa necessitat de saber què passa el món, d’estar a la moda, no tant des del punt de conèixer les notícies com d’estar assabentat d’això que es coneix com a tendències. Llegir diaris és com prendre el pols al país o al món. Potser em direu que he descobert la sopa d’all i segurament és així, però per a mi és important saber per què llegim diaris amb la quantitat de llibres interessants que ens esperen. És un misteri i aquesta explicació tampoc m’acaba de convèncer.
(Sense cap intenció elitista, excloc de la consideració de diaris les publicacions diàries gratuïtes que es reparteixen al metro i al carrer. Tot i resultar útils, tampoc són autènticament diaris les versions digitals dels periòdics).
2.6.09
Estampes franceses: La Villatade
Cap de setmana llarg a La Villatade, una finca situada entre les comarques del Cabardès i el Minervois. A França, l'artificial delimitació territorial en departaments està ja tan arrelada que les regions i comarques històriques s’han anat difuminant –igual que les llengües que no són el francès- fins al punt que resulta difícil, almenys per a mi, conèixer-ne els límits. El fet és que La Villatade produeix vins de la denominació d’origen Minervois però està situada al poble de Sallèles-Cabardès, o sigui que la cosa està difícil. Deu ser com el que ens passa a Aiguafreda, sempre a cavall entre Osona i el Vallès.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.
Però no ens perdem en disquisicions territorials. Deixant enrere l’empori turístic de Carcassone, la carretera s’enfila lleument seguint el curs del riu Orbiel. Ràpidament s’oblida el mercadeig de la cité i dels seus suburbis plens de rotondes, Intermarchés, Leclerqs, Campaniles i –empara’ns José Bové- McDonald’s. Els pobles es fan cada vegada més petits, l’aire s’aclareix, els arbres comencen a resseguir la carretera i els camps de vinyes van apareixent aquí i allà. Quan tombem en direcció Sallèles, el cotxe comença a navegar solitari en un mar de vinyes. Possiblement la vinya sigui el paisatge que més m’agrada. Ni prats alpins ni cims nevats ni boscos frondosos ni platges d’aigua turquesa ni illes paradisíaques. Doneu-me vinyes d’un verd viu i intens, camps d’oliveres o de cereals, rengleres de xiprers assenyalant el cel blau, cases de pedra ocre i teula cuita abraçades a una església, casalots nobles protegits per la frescor d’arbres centenaris. Paisatges guiats per l’activitat humana tradicional i civilitzada.
Al Cabardès, el domini de la vinya és abassagador. La lluïssor del verd dominant només s’interromp per les taques grogues d’unes grans mates de ginesta florida. Una altra característica d'aquestes terres és l’amplitud: terrenys ondulats, cels oberts, pobles petits, escassa presència humana. Contrapunt molt necessari a la superpoblació aclaparadora de la nostra metròpoli. De fet, aquestes escapades responen en bona part a la rotunditat d’aquest verb: escapar.
Instal·lats a La Villatade ens fem una idea –potser idealitzada- de la vida d’allí. Tenir cura de les vinyes, produir el vi, estimar-lo, vendre’l. Treballar a l’aire lliure, criar un parell de cavalls, portar els horts, arranjar quatre coses. Exposar-se al fred i al sol, saber llegir el temps, tenir la pell colrada. Segur que deu ser més complicat que això, però ens quedem amb aquesta mirada.
Passegem entre les vinyes. L’À xuta una pilota pels camps, l’N ensopega amb les pedres del camí. El sol declina i les fulles dels ceps llueixen més que mai. El fill de la casa cura la pota d’un cavall, alguns compradors de vi se’n van. El masover rega les tomaqueres amb l'aigua d'una bassa. La calma va creixent. Algun porticó es tanca. Es fa fosc tard. Els nens se’n van a dormir. Mengem pa i formatge i bevem vi d’aquelles mateixes vinyes que ens envolten. S’imposa la nit i el silenci només s’altera per algun tro llunyà i somort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)