París ha estat durant segles el referent cultural i artístic mundial, el punt de trobada de creadors de tots els països. Per als catalans, aquesta atracció ha estat especialment intensa. París ha estat el referent de cultura, modernitat i llibertat. El far que il·luminava. Generacions de polítics, artistes, escriptors, emprenedors s’hi han donat cita durant generacions. En l’últim mig segle París potser ha perdut pes davant d’altres metròpolis però segueix sent un pol ineludible i per a Catalunya conserva un gran valor simbòlic i de contrapunt.
Em quedo amb la imatge al·legòrica –i una mica tronada- dels artistes arribant a la vella estació d’Orsay. Mirant enlaire i respirant l’aire fred del nord. Picasso, Casas, Rusiñol, Canals. Tants i tants noms. Penso també en Pla passejant-se amb barret fort pels Camps Elisis, iniciant la seva carrera de periodista. Són la Catalunya capdavantera i que s’obre al món. Reus, París i Londres.
Doncs bé, París és molt lluny.
Des de ben jove recordo sentir a parlar del projecte d’un tren que ens uniria amb París en poques hores. El TGV. D’això fa ja molt temps. Va venir el Madrid-Sevilla i, setze anys després(!), el Madrid-Barcelona. Però darrerament quan viatjava cap a França amb cotxe veia com avançaven les obres amb celeritat. I això m’il·lusionava. Sentia parlar amb enveja del TGV que uneix Avinyó i París en dues hores i mitja. Després vindria Nimes i Montpeller i Perpinyà i...
I ahir vaig sentir un reportatge a la ràdio que parlava de les previsions de les obres. Sembla ser que, a més dels habituals retards en les obres a la banda espanyola, a França s’ho agafen també amb calma. I, atenció, el darrer tram de la línia, el Montpeller-Perpinyà, no està previst que s’acabi fins el 2030.
Començo a pensar que pertanyo a una generació perduda. No a la dels Hemingway, Scott Ftizgerald o Ezra Pound del París d’entreguerres, sinó a la dels catalans que haurem d’esperar als seixanta anys per tenir el TGV a París. Esperem a l’andana aquest tren que no arriba. Com tampoc arriba l’aigua del Roine.
Seguirem mirant cap al nord, la terra promesa.
27.2.09
26.2.09
Més sobre el derbi
Començo a estar cansat del derbi i del postderbi. Em fa mandra discutir més. I de vegades callo per cortesia, per no violentar-me. Però hi ha vegades que ja no puc més.
Per això, he escrit aquesta carta a La Vanguardia. Ja veurem si la publiquen:
Derbi i veritat oficial
Per molt que es repeteixi, una mitja veritat –o directament una falsedat- no acaba convertint-se en realitat. En aquest cas, es tracta de repetir, com en una cançó de l’enfadós, que en el passat derbi l’Espanyol va trencar el partit amb interrupcions, provocacions i comèdia comptant amb la cobertura arbitral. Anton Maria Espadaler, en el seu article “Matar el tiempo” del dia 25 de febrer insistia un cop més en aquesta tesi.
Mirin, Sr. Espadaler i companyia, ¿tant costa reconèixer que per una vegada en vint-i-set anys l’Espanyol va ser superior i va merèixer guanyar? ¿És tal la supèrbia de l’equip gran que no ens deixen ni assaborir les engrunes d’una victòria aïllada que ni tan sols ens permet sortir de la zona de descens?
Hem hagut d’esperar quasi tres dècades per repetir una victòria al Camp Nou. Fa dos anys ens ho va impedir un gol amb la mà del “modèlic” Messi. Però, és clar, llavors ningú va parlar de l’arbitratge. Potser perquè seguia la línia favorable a què tan acostumats estan. O potser perquè era més còmode crucificar un jugador català com Raúl Tamudo, culpant-lo d’una desfeta que es van guanyar a pols els seus mateixos jugadors.
Per molt que es repeteixi, una mitja veritat –o directament una falsedat- no acaba convertint-se en realitat. En aquest cas, es tracta de repetir, com en una cançó de l’enfadós, que en el passat derbi l’Espanyol va trencar el partit amb interrupcions, provocacions i comèdia comptant amb la cobertura arbitral. Anton Maria Espadaler, en el seu article “Matar el tiempo” del dia 25 de febrer insistia un cop més en aquesta tesi.
Mirin, Sr. Espadaler i companyia, ¿tant costa reconèixer que per una vegada en vint-i-set anys l’Espanyol va ser superior i va merèixer guanyar? ¿És tal la supèrbia de l’equip gran que no ens deixen ni assaborir les engrunes d’una victòria aïllada que ni tan sols ens permet sortir de la zona de descens?
Hem hagut d’esperar quasi tres dècades per repetir una victòria al Camp Nou. Fa dos anys ens ho va impedir un gol amb la mà del “modèlic” Messi. Però, és clar, llavors ningú va parlar de l’arbitratge. Potser perquè seguia la línia favorable a què tan acostumats estan. O potser perquè era més còmode crucificar un jugador català com Raúl Tamudo, culpant-lo d’una desfeta que es van guanyar a pols els seus mateixos jugadors.
I vull publicar també un fragment de l'article de l'Òscar Julià Sobre mentiders, farsants i sudamericans tramposos que defineix perfectament el que és ser de l'Espanyol, un sentiment que va més enllà del futbol i de la piloteta:
Tot és culpa del meu avi, que un dia em va començar a ensenyar a nedar contracorrent com estic fent jo ara amb el meu fill de dos anys i mig, i miri fins on he arribat. No és fàcil, ens volen ofegar constantment, però seguim nedant riu amunt, amb els braços, amb les ales, o amb els collons, però mai defallim. Ens enfonsen el cap sota l'aigua perquè no poguem respirar, però ens regirem i tornem a treure'l fora per agafar aire. I cap amunt, mentre la multitud es deixa anar riu avall, emparats per la gran mentida, sabedors de la veritat absoluta. Sí senyors, reconeguem-ho, senyor Messi, vostès la tenen més llarga, tenen molts quartos, són més guapos i tenen l'ego pels núvols, però nosaltres seguim nedant. I "ladran, luego cabalgamos".
Chapeau, Òscar.
25.2.09
Temps i record
Del poema Lejos d'Eloy Sánchez Rosillo, aquests versos que constitueixen un bellíssim aforisme:
El recuerdo aproxima
el agua a nuestros labios, pero el tiempo
no nos deja beber.
El recuerdo aproxima
el agua a nuestros labios, pero el tiempo
no nos deja beber.
Els òscar
Aquests dies els diaris porten pàgines i més pàgines dedicades primer als nominats i després als guanyadors de l’edició dels òscar d’enguany. He de dir que el meu interès envers aquest tema és absolutament nul. Em passo aquestes pàgines com si no existissin, com si fossin fulls en blanc. No és que vulgui adoptar una actitud pretenciosament despectiva, simplement constato el meu absolut desinterès. En primer lloc, perquè –citant Vila-Matas- darrerament Nunca voy al cine i, en segon lloc, perquè penso que en els últims temps la indústria cinematogràfica de Hollywood s’ha convertit d’una forma tan descarada en una cadena de producció de béns de consum immediat que tot plegat –i aquests premis en són la representació més emblemàtica- no és més que una farsa. Els mateixos actors han acabat convertint-se en productes de màrqueting amb una vida mitjana cada vegada més curta per tal d’oferir contínuament cares noves, tot elevant als altars autèntiques mediocritats. Tot això em sembla una ofensa als grans actors –moltes vegades anònims- que corren pel món i al cinema entès com a art i com a expressió de vivències i sentiments.
23.2.09
Alegria
L’alegria és meravellosa. És un sentiment que dóna gran plenitud. Hi ha alegries que són purs èxtasis. En canvi, no crec que l’alegria desfermada tregui el millor de nosaltres mateixos. Només cal veure les celebracions del dia 22 de desembre. Xampany, gots de plàstic i crits davant d’una administració de loteria. O les celebracions esportives. Energúmens amb la cara pintada i la panxa plena de cervesa cantant oeoeoeoeoe. Una cutrada. No crec tampoc que l’alegria –al contrari que d’altres sentiments- hagi inspirat el millor de la literatura ni de l’art.
Però bé, em sembla que els lectors es sentirien decebuts si no deixéssim anar en aquest bloc una mica d’aquella alegria boja de la nit de dissabte. Una alegria respectuosa amb els bons amics culés respectuosos (un que és tou de cor) i una alegria no tan respectuosa dedicada a totes les ànimes caritatives que en les últimes setmanes han estat utilitzant amb sorprenent freqüència el mot segona (connais pas), explicant acudits sobre suposats stages a La Molina (sí, sí, aquell tan bo d’anar a entrenar el descens, ai que em peto), explicant-me com van celebrar el gol il·legal de Kanouté, creant grups divertidíssims al fèisbuc -yo también quiero que el Español estrene campo en segunda (sic)- i d’altres moneries. A tots aquests, a determinats comentaristes radiofònics i al cor eurovisiu de l’èxit A segunda oe (que no A segona oe malgrat les permanents lliçons de catalanitat), els dedico l’alegria amb què dissabte al vespre en una casa d’Aiguafreda dos humils individus (un de petit i un de ganàpia) i fins i tot una mare culé vam celebrar l’1 a 2. Vagin també per ells les salves amb què, al més pur estil mexicà, va celebrar la victòria una persona propera i estimada, fent retronar el cel de la Vall del Congost.
(Dissabte, en plena batalla, quan un d’aquells finíssims estilistes de la pilota va deixar estès damunt del camp un dels nostres jugadors, en Gerard Piqué va tirar la pilota fora del camp i va rebre una esbroncada des de la seva pròpia banqueta. Bravo, Piqué. Al cèsar, allò que és del cèsar.)
Però bé, em sembla que els lectors es sentirien decebuts si no deixéssim anar en aquest bloc una mica d’aquella alegria boja de la nit de dissabte. Una alegria respectuosa amb els bons amics culés respectuosos (un que és tou de cor) i una alegria no tan respectuosa dedicada a totes les ànimes caritatives que en les últimes setmanes han estat utilitzant amb sorprenent freqüència el mot segona (connais pas), explicant acudits sobre suposats stages a La Molina (sí, sí, aquell tan bo d’anar a entrenar el descens, ai que em peto), explicant-me com van celebrar el gol il·legal de Kanouté, creant grups divertidíssims al fèisbuc -yo también quiero que el Español estrene campo en segunda (sic)- i d’altres moneries. A tots aquests, a determinats comentaristes radiofònics i al cor eurovisiu de l’èxit A segunda oe (que no A segona oe malgrat les permanents lliçons de catalanitat), els dedico l’alegria amb què dissabte al vespre en una casa d’Aiguafreda dos humils individus (un de petit i un de ganàpia) i fins i tot una mare culé vam celebrar l’1 a 2. Vagin també per ells les salves amb què, al més pur estil mexicà, va celebrar la victòria una persona propera i estimada, fent retronar el cel de la Vall del Congost.
(Dissabte, en plena batalla, quan un d’aquells finíssims estilistes de la pilota va deixar estès damunt del camp un dels nostres jugadors, en Gerard Piqué va tirar la pilota fora del camp i va rebre una esbroncada des de la seva pròpia banqueta. Bravo, Piqué. Al cèsar, allò que és del cèsar.)
20.2.09
A Centelles (II)
Ahir a la nit vaig haver d’anar a Centelles. Vaig aparcar el cotxe al costat de la plaça. Era absolutament deserta, d’un altre món. En aquell moment les campanes de l’església van tocar, cristal·linament, les onze. El silenci només trencat per aquest repicar. Va ser un moment màgic. El palau dels comtes, tronat i tancat, la font amb l’estàtua rígida, les botigues closes, la plaça buida, el silenci. I només jo. Coronant-ho tot, el campanar il·luminat amb l’estructura metàl·lica que recorda els cloquers provençals. I instintivament vaig pensar en la història que em va explicar el meu pare d’un home que va passar-se la guerra amagat en aquest campanar, per salvar la vida. No sé si deu viure encara. No ho crec. En tot cas, la memòria històrica hauria de ser també per a ell. Per a tots.
18.2.09
Tres anys i un dia
Tres anys i un dia. Aquest és el temps que porto escrivint aquest bloc. I ara podria deixar caure -i de fet ho faré- una colla de tòpics. Com passa el temps. Sembla que va ser ahir. El que va començar com una broma i mira el que ha durat. Aquest bloc ha passat a formar part de la meva vida. Etcètera. Només falta dir El fútbol es así. Llàstima que no encaixi.
Bé. No hi ha res més a dir. Només constatar que ja fa tres anys.
I donar les gràcies als pocs -però bons- que em llegiu.
Bé. No hi ha res més a dir. Només constatar que ja fa tres anys.
I donar les gràcies als pocs -però bons- que em llegiu.
13.2.09
Aquella Barcelona
L’altre dia vaig estar dinant amb l’autor de Queviures. Em va recordar una conversa que havíem tingut al voltant de la Avenida de la Luz. Per qüestions d’edat, ell no havia conegut aquest curiós món subterrani i jo vaig explicar-li que, de petit, hi havia passat alguna vegada amb la meva mare. Era a mitjans dels anys setanta i l’aire decadent que havia adquirit ja aquell passatge subterrani feia mitja por. Encara no entenc com hi passàvem. El record que en tinc és molt vague i només puc albirar la imatge d’un cinema tronat, uns comerços anacrònics, uns personatges força dubtosos i una atmosfera gairebé de postguerra. En canvi, sí que li vaig transmetre el record més nítid de la cançó de Loquillo. Avenida de la Luz, el desierto empieza aquí, deia. Una gran veritat.
L’Àlex em va dir que la història d’aquesta galeria comercial –malaguanyat embrió dels avui omnipresents centres comercials- li havia interessat força i que havia estat rastrejant informació per aquest laberint extraordinari que és internet. Allí havia trobat fòrums on s’intercanviaven dades i vivències al voltant de la galeria. Hi havia veritables coneixedors, que havien arribat a aconseguir els permisos per entrar, com autèntics exploradors, a l’antiga avinguda. Aquesta imatge em fa pensar en un fragment de la pel·lícula Roma, de Fellini, on uns arqueòlegs s’introdueixen en una mena de galeries excavades sota terra on troben uns meravellosos mosaics romans que s’acaben esvaint per acció de l’aire i la llum. Però no ens desviem. Va explicar-me també que l’actual botiga Sephora del Triangle ocupa part de la vella Avenida de la Luz i conserva algunes de les antigues columnes. Tot això és pot llegir aquí, aquí i segurament en més llocs. Tota aquesta història em sembla fascinant per fer-ne un documental.
Curiosament, el dia anterior a aquesta conversa vaig haver d’anar a la part baixa del carrer Pau Claris de Barcelona. Buscava un lloc per aparcar i vaig veure el clàssic rètol amb la P blanca emmarcada en un fons blau. Era en un edifici modern, però el lloc coincidia amb l’antic Garatge Subirana. I ara, si això fos una pel·lícula, vindria un flashback.
Durant anys, el meu pare, per motius de feina, destinava un dia a la setmana a baixar a Barcelona, al despatx. Sortia indefectiblement a les set del matí i tornava al migdia. Els familiars i allegats sabien que els dimarts disposaven de transport en cotxe a Barcelona i sempre hi havia algú que s’hi apuntava. Quan coincidia amb període de vacances escolars, jo també formava part del passatge. Després del recorregut per la vella N-152, entràvem per la Meridiana, el Carrer Aragó, baixàvem per l’aleshores Via Laietana i deixàvem el cotxe al Garatge Subirana. Era un indret especial. Una mena de nau vella de grans dimensions, amb sostre de voltes sostingut per columnes de metall, on uns homes vestits amb un mono blau trafiquejaven tot el dia movent cotxes a força de braços. És sorprenent com algunes coses del passat queden profundament adherides a la memòria. Jo encara puc veure la cara d’algun d’aquells homes.
El Garatge Subirana tenia la sortida pel Passeig de Gràcia, per una mena de passatge amb llambordes que, a través d’una bonica reixa de ferro forjat, donava a una de les parts més nobles de la ciutat. En aquest passatge hi havia -i hi ha- una farmàcia.
Doncs bé, quan vaig entrar en aquell pàrquing modern, vaig veure que seguia portant el mateix nom però vaig pensar que, seguint la febre immobiliària, en el lloc de la vella nau s’hi havia construït un edifici d’habitatges o d’oficines. Però no era així. Després de passar per un recinte de nova construcció, vaig anar a parar a la vella nau, que em va semblar -això sí- més petita i amb una activitat menys frenètica que antany. Ja no s’havia de pagar a la finestreta en forma d’U invertida sinó en una màquina i només hi havia un vigilant, però va ser agradable retrobar-me amb aquell indret de Barcelona que jo creia desaparegut. I és que malgrat la tendència a evolucionar cap a una mena de disneilàndia per turistes, és molt difícil esborrar l’esperit de la vella Barcelona, que perviu en molts indrets.
Enllaço un bloc amb imatges de rètols d’aquesta Barcelona anacrònica i encara viva i tanco amb Loquillo, Avenida de la luz.
L’Àlex em va dir que la història d’aquesta galeria comercial –malaguanyat embrió dels avui omnipresents centres comercials- li havia interessat força i que havia estat rastrejant informació per aquest laberint extraordinari que és internet. Allí havia trobat fòrums on s’intercanviaven dades i vivències al voltant de la galeria. Hi havia veritables coneixedors, que havien arribat a aconseguir els permisos per entrar, com autèntics exploradors, a l’antiga avinguda. Aquesta imatge em fa pensar en un fragment de la pel·lícula Roma, de Fellini, on uns arqueòlegs s’introdueixen en una mena de galeries excavades sota terra on troben uns meravellosos mosaics romans que s’acaben esvaint per acció de l’aire i la llum. Però no ens desviem. Va explicar-me també que l’actual botiga Sephora del Triangle ocupa part de la vella Avenida de la Luz i conserva algunes de les antigues columnes. Tot això és pot llegir aquí, aquí i segurament en més llocs. Tota aquesta història em sembla fascinant per fer-ne un documental.
Curiosament, el dia anterior a aquesta conversa vaig haver d’anar a la part baixa del carrer Pau Claris de Barcelona. Buscava un lloc per aparcar i vaig veure el clàssic rètol amb la P blanca emmarcada en un fons blau. Era en un edifici modern, però el lloc coincidia amb l’antic Garatge Subirana. I ara, si això fos una pel·lícula, vindria un flashback.
Durant anys, el meu pare, per motius de feina, destinava un dia a la setmana a baixar a Barcelona, al despatx. Sortia indefectiblement a les set del matí i tornava al migdia. Els familiars i allegats sabien que els dimarts disposaven de transport en cotxe a Barcelona i sempre hi havia algú que s’hi apuntava. Quan coincidia amb període de vacances escolars, jo també formava part del passatge. Després del recorregut per la vella N-152, entràvem per la Meridiana, el Carrer Aragó, baixàvem per l’aleshores Via Laietana i deixàvem el cotxe al Garatge Subirana. Era un indret especial. Una mena de nau vella de grans dimensions, amb sostre de voltes sostingut per columnes de metall, on uns homes vestits amb un mono blau trafiquejaven tot el dia movent cotxes a força de braços. És sorprenent com algunes coses del passat queden profundament adherides a la memòria. Jo encara puc veure la cara d’algun d’aquells homes.
El Garatge Subirana tenia la sortida pel Passeig de Gràcia, per una mena de passatge amb llambordes que, a través d’una bonica reixa de ferro forjat, donava a una de les parts més nobles de la ciutat. En aquest passatge hi havia -i hi ha- una farmàcia.
Doncs bé, quan vaig entrar en aquell pàrquing modern, vaig veure que seguia portant el mateix nom però vaig pensar que, seguint la febre immobiliària, en el lloc de la vella nau s’hi havia construït un edifici d’habitatges o d’oficines. Però no era així. Després de passar per un recinte de nova construcció, vaig anar a parar a la vella nau, que em va semblar -això sí- més petita i amb una activitat menys frenètica que antany. Ja no s’havia de pagar a la finestreta en forma d’U invertida sinó en una màquina i només hi havia un vigilant, però va ser agradable retrobar-me amb aquell indret de Barcelona que jo creia desaparegut. I és que malgrat la tendència a evolucionar cap a una mena de disneilàndia per turistes, és molt difícil esborrar l’esperit de la vella Barcelona, que perviu en molts indrets.
Enllaço un bloc amb imatges de rètols d’aquesta Barcelona anacrònica i encara viva i tanco amb Loquillo, Avenida de la luz.
11.2.09
Les cases dels escriptors
Article del Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol
D’una escapada a Tolosa de Llenguadoc vaig portar-me el llibre Demeures de l’esprit (France I Sud-Ouest), de Renaud Camus. És un recull il·lustrat de textos sobre cases singulars d’aquesta àrea de França on van viure-hi escriptors i d’altres artistes i que avui en dia poden visitar-se. Són propietats com la famosa torre de Montaigne al Périgord, el Château du Bosc on Toulouse-Lautrec va passar part de la infantesa (i on recordo haver romàs sota una pluja desfermada, trucant insistentment a la porta sense èxit) o l’acollidor castell de Cayla, amagat enmig de les bellíssimes terres de l’albigeois, on van viure els germans Maurice i Eugénie de Guérin i que sí que he tingut la satisfacció de visitar. Aquest volum forma part d’una col·lecció més àmplia de cases de l’esperit que s’estén més enllà de les fronteres franceses i que inclou també la Gran Bretanya.
França i Anglaterra són segurament el paradigma de respecte i reconeixement al patrimoni cultural propi, del qual les cases d’escriptors en són un element molt valuós. El conjunt de cases recollit en el llibre esmentat, en les quals es manté viva d’alguna manera la presència dels autors, és una mostra d’aquesta sensibilitat, com també ho és la iniciativa de ciutats com Londres, on les cases on han viscut personatges il·lustres s’identifiquen amb unes plaques circulars de color blau, ben conegudes de tothom qui ha visitat la ciutat i que ja formen part del seu paisatge. A banda d’enriquir qualsevol passeig pels carrers londinencs, aquestes plaques omnipresents, que combinen a la perfecció amb l’arquitectura georgiana i victoriana predominant, han esdevingut un element distintiu més de la ciutat, gairebé una imatge de marca.
Malauradament, per raons històriques prou conegudes, al nostre país no hem tingut una continuïtat en la tradició cultural que ens permeti equiparar-nos a aquests països. Això ens ha acabat passant factura a tots nivells, també en el reconeixement i conservació d’aquests indrets més íntimament lligats a la biografia dels nostres artistes.
Ara bé, ens les últimes dècades l’esforç de recuperació ha estat molt important i avui comptem amb una sèrie d’iniciatives (cases-museu, arxius, fundacions...) que ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquests personatges en el seu propi entorn. Podríem citar-ne molts exemples, però em quedaré amb un, que és el que conec millor: la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que, des de la casa del carrer Nou contigua i bessona a la casa natal de l’escriptor, treballa a diferents nivells en l’estudi i difusió de l’obra de Pla.
Crec que té un especial valor la tasca que fa la Fundació, equiparable a la d’altres entitats homòlogues, a l’hora de donar a conèixer al gran públic els lligams entre l’obra i els seus escenaris, a través, per exemple, de la Ruta Josep Pla. Pla –ho va escriure ell mateix- és un exemple paradigmàtic d’autor influït per l’entorn (el genius loci) i de la mateixa manera que la seva obra va quedar condicionada, o fins i tot va néixer, com a conseqüència d’un ambient (uns llocs, uns paisatges, uns personatges), també l’interès del públic –lector o potencialment lector- pot sentir-se estimulat pel coneixement in situ d’aquests lligams, d’aquests elements que van fer sorgir una obra.
França i Anglaterra són segurament el paradigma de respecte i reconeixement al patrimoni cultural propi, del qual les cases d’escriptors en són un element molt valuós. El conjunt de cases recollit en el llibre esmentat, en les quals es manté viva d’alguna manera la presència dels autors, és una mostra d’aquesta sensibilitat, com també ho és la iniciativa de ciutats com Londres, on les cases on han viscut personatges il·lustres s’identifiquen amb unes plaques circulars de color blau, ben conegudes de tothom qui ha visitat la ciutat i que ja formen part del seu paisatge. A banda d’enriquir qualsevol passeig pels carrers londinencs, aquestes plaques omnipresents, que combinen a la perfecció amb l’arquitectura georgiana i victoriana predominant, han esdevingut un element distintiu més de la ciutat, gairebé una imatge de marca.
Malauradament, per raons històriques prou conegudes, al nostre país no hem tingut una continuïtat en la tradició cultural que ens permeti equiparar-nos a aquests països. Això ens ha acabat passant factura a tots nivells, també en el reconeixement i conservació d’aquests indrets més íntimament lligats a la biografia dels nostres artistes.
Ara bé, ens les últimes dècades l’esforç de recuperació ha estat molt important i avui comptem amb una sèrie d’iniciatives (cases-museu, arxius, fundacions...) que ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquests personatges en el seu propi entorn. Podríem citar-ne molts exemples, però em quedaré amb un, que és el que conec millor: la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que, des de la casa del carrer Nou contigua i bessona a la casa natal de l’escriptor, treballa a diferents nivells en l’estudi i difusió de l’obra de Pla.
Crec que té un especial valor la tasca que fa la Fundació, equiparable a la d’altres entitats homòlogues, a l’hora de donar a conèixer al gran públic els lligams entre l’obra i els seus escenaris, a través, per exemple, de la Ruta Josep Pla. Pla –ho va escriure ell mateix- és un exemple paradigmàtic d’autor influït per l’entorn (el genius loci) i de la mateixa manera que la seva obra va quedar condicionada, o fins i tot va néixer, com a conseqüència d’un ambient (uns llocs, uns paisatges, uns personatges), també l’interès del públic –lector o potencialment lector- pot sentir-se estimulat pel coneixement in situ d’aquests lligams, d’aquests elements que van fer sorgir una obra.
Conèixer el país és estimar-lo i conèixer com i on van viure i van crear els nostres escriptors, pintors, músics, etc. ens ajuda també a apreciar-los. És aquest un dels grans valors de les cases-museu: obrir al públic la intimitat (en el bon sentit de la paraula) dels creadors. Que puguem trepitjar la terra dels camins que ells seguien, acaronar la fusta dels seus escriptoris, seguir el traç dels seus manuscrits, escoltar la música del seu temps, projectar la seva obra al paisatge real, veure créixer els arbres que van plantar.
9.2.09
Torcello i el fred
Llegeixo a Queviures la breu i precisa crònica sobre l’illa veneciana de Torcello. L’autor parla d’un lloc erm, fred i abandonat. I efectivament deu ser així. Només que la meva percepció és la d’un indret efectivament erm i abandonat però bestialment calorós. Amb una calitja que no deixa passar els raigs del sol però que n’amplifica l’efecte. Un hivernacle d’aigües estancades i males herbes. Quaranta graus de temperatura. El paradís dels mosquits i de la malària. Això és Torcello per a mi, tot i reconèixer la seva bellesa desolada.
És curiós com canvia el nostre món per l’efecte del clima i del pas de les estacions. Sabem que és un fenomen cíclic i inevitable, però en ple hivern em resulta inconcebible que algun dia pugui ser estiu. Emmig de la boira gèlida vigatana és inimaginable que, sis mesos més tard, puguem rostir-nos de calor en aquell mateix indret. Cada any és el mateix, però és impensable. Sabina dibuixa Madrid com el lloc donde el mar no se puede concebir. Doncs això, ara mateix l’estiu em resulta inconcebible. Maniga curta i espardenyes d’espart, va home va.
I si és un lloc on només hem estat una vegada, la imatge queda per sempre lligada a aquell instant, almenys per a mi. Fred a Torcello? Però què dius home!
És curiós com canvia el nostre món per l’efecte del clima i del pas de les estacions. Sabem que és un fenomen cíclic i inevitable, però en ple hivern em resulta inconcebible que algun dia pugui ser estiu. Emmig de la boira gèlida vigatana és inimaginable que, sis mesos més tard, puguem rostir-nos de calor en aquell mateix indret. Cada any és el mateix, però és impensable. Sabina dibuixa Madrid com el lloc donde el mar no se puede concebir. Doncs això, ara mateix l’estiu em resulta inconcebible. Maniga curta i espardenyes d’espart, va home va.
I si és un lloc on només hem estat una vegada, la imatge queda per sempre lligada a aquell instant, almenys per a mi. Fred a Torcello? Però què dius home!
4.2.09
Maldat i por
De la lectura de la biografia de l’escriptora ucraïnesa jueva Irène Némirovsky, escrita per la seva filla Elizabeth Gille, en destaco un fragment que il·lustra la barbàrie d’una època no molt llunyana, ni temporalment ni geogràfica.
La filla de l’escriptora (i germana de la que seria la biògrafa), d’onze anys, es posa malalta en un poble de la França ocupada.
Se quejaba de dolores de vientre, vomitó y le diagnosticaron una apendicitis que a las pocas horas se transformó en peritonitis aguda. Se imponía una operación urgente pero, ¿cómo íbamos a trasladarla a un hospital o a una clínica? Dado que somos judíos de la zona ocupada, no teníamos derecho a abandonar la comunidad ni a salir siquiera entre las ocho de la noche y las seis de la mañana. Le subió la fiebre, comenzó a delirar, lloraba de dolor y nosotros nos retorcíamos las manos de desesperación. Al final el médico encontró a un buen hombre del pueblo que tenía gasógeno y que se avino a transportarla hasta Luzy. La envolvió en una manta, la tendió en su coche y se marchó con ella. No volvimos a tener noticias suyas hasta que nos la devolvió, casi inconsciente, el día siguiente a mediodía. Nos contó su odisea: ni una sola clínica había querido acoger en plena noche a aquella niña de once años que corría peligro de morir pero que llevaba la estrella amarilla. Tuvo que llamar a muchas puertas antes de encontrar a un cirujano que se aviniese a operarla en la mesa del comedor de su casa. Salió de la anestesia llamándonos a gritos entre dos accesos de náusea y el hombre nos la trajo, pese al riesgo, porque el médico no se atrevía a tenerla más tiempo en casa.
La guerra és terrible, terrorífica, però de vegades són situacions com aquesta, viscudes lluny de la violència oberta del front, les que mostren la cruesa de la maldat, i la por que se’n deriva, amb totes les conseqüències. Ho vaig escriure fa temps a propòsit dels mateixos personatges, però no puc deixar de repetir-me.
La filla de l’escriptora (i germana de la que seria la biògrafa), d’onze anys, es posa malalta en un poble de la França ocupada.
Se quejaba de dolores de vientre, vomitó y le diagnosticaron una apendicitis que a las pocas horas se transformó en peritonitis aguda. Se imponía una operación urgente pero, ¿cómo íbamos a trasladarla a un hospital o a una clínica? Dado que somos judíos de la zona ocupada, no teníamos derecho a abandonar la comunidad ni a salir siquiera entre las ocho de la noche y las seis de la mañana. Le subió la fiebre, comenzó a delirar, lloraba de dolor y nosotros nos retorcíamos las manos de desesperación. Al final el médico encontró a un buen hombre del pueblo que tenía gasógeno y que se avino a transportarla hasta Luzy. La envolvió en una manta, la tendió en su coche y se marchó con ella. No volvimos a tener noticias suyas hasta que nos la devolvió, casi inconsciente, el día siguiente a mediodía. Nos contó su odisea: ni una sola clínica había querido acoger en plena noche a aquella niña de once años que corría peligro de morir pero que llevaba la estrella amarilla. Tuvo que llamar a muchas puertas antes de encontrar a un cirujano que se aviniese a operarla en la mesa del comedor de su casa. Salió de la anestesia llamándonos a gritos entre dos accesos de náusea y el hombre nos la trajo, pese al riesgo, porque el médico no se atrevía a tenerla más tiempo en casa.
La guerra és terrible, terrorífica, però de vegades són situacions com aquesta, viscudes lluny de la violència oberta del front, les que mostren la cruesa de la maldat, i la por que se’n deriva, amb totes les conseqüències. Ho vaig escriure fa temps a propòsit dels mateixos personatges, però no puc deixar de repetir-me.
Revival
Acaba de publicar-se Rompepistas, una nova novel·la de Kiko Amat. N'he llegit la crítica a Cultura/s i ja la tinc a la llista de futures lectures. Plena de referents musicals, la novel·la transcorre durants els anys 80 i la protagonitzen un grup de joves de Sant Boi. Abans de llegir-la – i sempre és perillós fixar-se expectatives apriorístiques- jo el que espero trobar-hi són complicitats. Després d’aguantar n vegades (i usant el llenguatge matemàtic, n tendeix a infinit) les batalletes de la generació del 68 i del seu ditxós maig parisí (allà no hi devien cabre, no hi faltava ningú), ja tinc ganes de trobar referents literaris de la nostra generació. Una generació més materialista, egoïsta i amb un punt de nihilisme, però alhora amb menys dosi d’hipocresia que la precedent. Només cal remetre’s a l’extraordinari gap existent entre les ideologies que pregonaven els soixantehuitards i la forma com han actuat quan els ha tocat dirigir la societat (i ja sé que no es pot generalitzar, però permeteu-me la llicència). Al costat de l’esperançador La imaginació al poder, el No future dels punks és com una dutxa d’aigua glaçada però no em negareu que resulta més sincer i menys enganyós.
Espero, doncs, el revival de n’Amat i aprofito per fer-ne una mica de propi. Recordo que durant una època volíem ser mods. Seguíem conservant l’apreci pel punk dels Sex Pistols i The Clash, i per la seva evolució més fosca i desenganyada de Siouxsie, Joy Division o els primers Cure, però volíem anar més enllà. Escoltàvem llavors The Who, The Jam, Los Negativos, Sex Museum i, sobretot, Brighton 64. Recordo que vaig comprar-me unes ulleres rodones i vaig intentar, sense èxit, reproduir el pentinat dels components de Los Negativos. Anàvem a la fira del disc del Born i intentàvem formar un grup sense tenir cap idea de música. El grup ja tenia nom però prefereixo guardar-me’l. Sota els efectes de la pel·lícula Quadrophenia vaig provar de col·locar retrovisors addicionals a una vespino de color taronja que tenia el meu germà i que, tot i no fer-la servir mai, em deixava només ocasionalment (això encara no s'ha perdonat).
Això devia ser l’any 86. Era una rebel·lia absolutament naïf. En un número de la revista Rock de luxe van regalar un flexi-disc que contenia una cançó de Los Negativos, Moscas y arañas. Encara deu córrer per casa. Com a banda sonora d’aquest post, he estat dubtant entre aquesta cançó i La casa de la bomba de Brighton 64, però al final m’he decantat per aquesta darrera. Silenci i respecte.
Espero, doncs, el revival de n’Amat i aprofito per fer-ne una mica de propi. Recordo que durant una època volíem ser mods. Seguíem conservant l’apreci pel punk dels Sex Pistols i The Clash, i per la seva evolució més fosca i desenganyada de Siouxsie, Joy Division o els primers Cure, però volíem anar més enllà. Escoltàvem llavors The Who, The Jam, Los Negativos, Sex Museum i, sobretot, Brighton 64. Recordo que vaig comprar-me unes ulleres rodones i vaig intentar, sense èxit, reproduir el pentinat dels components de Los Negativos. Anàvem a la fira del disc del Born i intentàvem formar un grup sense tenir cap idea de música. El grup ja tenia nom però prefereixo guardar-me’l. Sota els efectes de la pel·lícula Quadrophenia vaig provar de col·locar retrovisors addicionals a una vespino de color taronja que tenia el meu germà i que, tot i no fer-la servir mai, em deixava només ocasionalment (això encara no s'ha perdonat).
Això devia ser l’any 86. Era una rebel·lia absolutament naïf. En un número de la revista Rock de luxe van regalar un flexi-disc que contenia una cançó de Los Negativos, Moscas y arañas. Encara deu córrer per casa. Com a banda sonora d’aquest post, he estat dubtant entre aquesta cançó i La casa de la bomba de Brighton 64, però al final m’he decantat per aquesta darrera. Silenci i respecte.
3.2.09
El Goya robat
Ser respectuós amb els humils i no inclinar-se davant dels poderosos. És una màxima en la que he cregut sempre. De vegades és difícil de seguir, però crec que com a mínim cal respectar-ne escrupulosament la primera part. Lamentablement, hi ha molta gent que fa el contrari. Per a mi, queden retratats. Andrés Trapiello posa un exemple que sempre m’ha agradat: la prepotència amb què molts espanyols es comporten a Portugal es transforma en submissió quan trepitgen territori francès. Voilà!
Aquests dies hem viscut el culebrot del robatori de l’estatueta del premi Goya al director de cinema català Albert Solé. Jo entenc que no ha d’haver estat una experiència agradable per a Solé, però també considero que el reconeixement obtingut pel guardó va molt més enllà de l’objecte en si rebut com a premi. Dic això, perquè penso que els improperis que ha llençat cap a l’autor del robatori –un crític de cinema frustrat que ha acabat tornant l’estatueta- són desproporcionats i denoten una certa manca de sensibilitat i d’allò que es coneix popularment com caritat cristiana (i que poden tenir tant els cristians com els no cristians).
A més de mal professional, ha demostrat ser mala persona- ha afirmat avui Solé sobre el pseudolladre en declaracions a una emissora de ràdio. Es lamentable que se dé eco a un borracho de esta categoría- llegeixo que ha dit en un diari digital. Crec que el fet de ser un crític sense èxit i de no haver pogut dedicar-se a aquesta professió no és sinònim de ser un mal professional. Lamentablement les llistes de l’INEM són plenes de bons professionals. I algú de l’entorn on ha viscut Solé hauria de ser més sensible a aquest fet. Mala persona? Què voleu que us digui. Diu l’autor del robatori que volia denunciar el nepotisme i sectarisme del cinema espanyol. No puc estar-hi més d’acord. Borratxo? Si és així, prou pena té. No entenc aquest acarnissament. No seria millor ser magnànim en l'èxit i obrir la mà a qui no ha tingut tanta sort?
Aquests dies hem viscut el culebrot del robatori de l’estatueta del premi Goya al director de cinema català Albert Solé. Jo entenc que no ha d’haver estat una experiència agradable per a Solé, però també considero que el reconeixement obtingut pel guardó va molt més enllà de l’objecte en si rebut com a premi. Dic això, perquè penso que els improperis que ha llençat cap a l’autor del robatori –un crític de cinema frustrat que ha acabat tornant l’estatueta- són desproporcionats i denoten una certa manca de sensibilitat i d’allò que es coneix popularment com caritat cristiana (i que poden tenir tant els cristians com els no cristians).
A més de mal professional, ha demostrat ser mala persona- ha afirmat avui Solé sobre el pseudolladre en declaracions a una emissora de ràdio. Es lamentable que se dé eco a un borracho de esta categoría- llegeixo que ha dit en un diari digital. Crec que el fet de ser un crític sense èxit i de no haver pogut dedicar-se a aquesta professió no és sinònim de ser un mal professional. Lamentablement les llistes de l’INEM són plenes de bons professionals. I algú de l’entorn on ha viscut Solé hauria de ser més sensible a aquest fet. Mala persona? Què voleu que us digui. Diu l’autor del robatori que volia denunciar el nepotisme i sectarisme del cinema espanyol. No puc estar-hi més d’acord. Borratxo? Si és així, prou pena té. No entenc aquest acarnissament. No seria millor ser magnànim en l'èxit i obrir la mà a qui no ha tingut tanta sort?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)