11.2.09

Les cases dels escriptors



D’una escapada a Tolosa de Llenguadoc vaig portar-me el llibre Demeures de l’esprit (France I Sud-Ouest), de Renaud Camus. És un recull il·lustrat de textos sobre cases singulars d’aquesta àrea de França on van viure-hi escriptors i d’altres artistes i que avui en dia poden visitar-se. Són propietats com la famosa torre de Montaigne al Périgord, el Château du Bosc on Toulouse-Lautrec va passar part de la infantesa (i on recordo haver romàs sota una pluja desfermada, trucant insistentment a la porta sense èxit) o l’acollidor castell de Cayla, amagat enmig de les bellíssimes terres de l’albigeois, on van viure els germans Maurice i Eugénie de Guérin i que sí que he tingut la satisfacció de visitar. Aquest volum forma part d’una col·lecció més àmplia de cases de l’esperit que s’estén més enllà de les fronteres franceses i que inclou també la Gran Bretanya.
França i Anglaterra són segurament el paradigma de respecte i reconeixement al patrimoni cultural propi, del qual les cases d’escriptors en són un element molt valuós. El conjunt de cases recollit en el llibre esmentat, en les quals es manté viva d’alguna manera la presència dels autors, és una mostra d’aquesta sensibilitat, com també ho és la iniciativa de ciutats com Londres, on les cases on han viscut personatges il·lustres s’identifiquen amb unes plaques circulars de color blau, ben conegudes de tothom qui ha visitat la ciutat i que ja formen part del seu paisatge. A banda d’enriquir qualsevol passeig pels carrers londinencs, aquestes plaques omnipresents, que combinen a la perfecció amb l’arquitectura georgiana i victoriana predominant, han esdevingut un element distintiu més de la ciutat, gairebé una imatge de marca.
Malauradament, per raons històriques prou conegudes, al nostre país no hem tingut una continuïtat en la tradició cultural que ens permeti equiparar-nos a aquests països. Això ens ha acabat passant factura a tots nivells, també en el reconeixement i conservació d’aquests indrets més íntimament lligats a la biografia dels nostres artistes.
Ara bé, ens les últimes dècades l’esforç de recuperació ha estat molt important i avui comptem amb una sèrie d’iniciatives (cases-museu, arxius, fundacions...) que ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquests personatges en el seu propi entorn. Podríem citar-ne molts exemples, però em quedaré amb un, que és el que conec millor: la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que, des de la casa del carrer Nou contigua i bessona a la casa natal de l’escriptor, treballa a diferents nivells en l’estudi i difusió de l’obra de Pla.
Crec que té un especial valor la tasca que fa la Fundació, equiparable a la d’altres entitats homòlogues, a l’hora de donar a conèixer al gran públic els lligams entre l’obra i els seus escenaris, a través, per exemple, de la Ruta Josep Pla. Pla –ho va escriure ell mateix- és un exemple paradigmàtic d’autor influït per l’entorn (el genius loci) i de la mateixa manera que la seva obra va quedar condicionada, o fins i tot va néixer, com a conseqüència d’un ambient (uns llocs, uns paisatges, uns personatges), també l’interès del públic –lector o potencialment lector- pot sentir-se estimulat pel coneixement in situ d’aquests lligams, d’aquests elements que van fer sorgir una obra.
Conèixer el país és estimar-lo i conèixer com i on van viure i van crear els nostres escriptors, pintors, músics, etc. ens ajuda també a apreciar-los. És aquest un dels grans valors de les cases-museu: obrir al públic la intimitat (en el bon sentit de la paraula) dels creadors. Que puguem trepitjar la terra dels camins que ells seguien, acaronar la fusta dels seus escriptoris, seguir el traç dels seus manuscrits, escoltar la música del seu temps, projectar la seva obra al paisatge real, veure créixer els arbres que van plantar.