A Centelles (II)

Ahir a la nit vaig haver d’anar a Centelles. Vaig aparcar el cotxe al costat de la plaça. Era absolutament deserta, d’un altre món. En aquell moment les campanes de l’església van tocar, cristal·linament, les onze. El silenci només trencat per aquest repicar. Va ser un moment màgic. El palau dels comtes, tronat i tancat, la font amb l’estàtua rígida, les botigues closes, la plaça buida, el silenci. I només jo. Coronant-ho tot, el campanar il·luminat amb l’estructura metàl·lica que recorda els cloquers provençals. I instintivament vaig pensar en la història que em va explicar el meu pare d’un home que va passar-se la guerra amagat en aquest campanar, per salvar la vida. No sé si deu viure encara. No ho crec. En tot cas, la memòria històrica hauria de ser també per a ell. Per a tots.