París ha estat durant segles el referent cultural i artístic mundial, el punt de trobada de creadors de tots els països. Per als catalans, aquesta atracció ha estat especialment intensa. París ha estat el referent de cultura, modernitat i llibertat. El far que il·luminava. Generacions de polítics, artistes, escriptors, emprenedors s’hi han donat cita durant generacions. En l’últim mig segle París potser ha perdut pes davant d’altres metròpolis però segueix sent un pol ineludible i per a Catalunya conserva un gran valor simbòlic i de contrapunt.
Em quedo amb la imatge al·legòrica –i una mica tronada- dels artistes arribant a la vella estació d’Orsay. Mirant enlaire i respirant l’aire fred del nord. Picasso, Casas, Rusiñol, Canals. Tants i tants noms. Penso també en Pla passejant-se amb barret fort pels Camps Elisis, iniciant la seva carrera de periodista. Són la Catalunya capdavantera i que s’obre al món. Reus, París i Londres.
Doncs bé, París és molt lluny.
Des de ben jove recordo sentir a parlar del projecte d’un tren que ens uniria amb París en poques hores. El TGV. D’això fa ja molt temps. Va venir el Madrid-Sevilla i, setze anys després(!), el Madrid-Barcelona. Però darrerament quan viatjava cap a França amb cotxe veia com avançaven les obres amb celeritat. I això m’il·lusionava. Sentia parlar amb enveja del TGV que uneix Avinyó i París en dues hores i mitja. Després vindria Nimes i Montpeller i Perpinyà i...
I ahir vaig sentir un reportatge a la ràdio que parlava de les previsions de les obres. Sembla ser que, a més dels habituals retards en les obres a la banda espanyola, a França s’ho agafen també amb calma. I, atenció, el darrer tram de la línia, el Montpeller-Perpinyà, no està previst que s’acabi fins el 2030.
Començo a pensar que pertanyo a una generació perduda. No a la dels Hemingway, Scott Ftizgerald o Ezra Pound del París d’entreguerres, sinó a la dels catalans que haurem d’esperar als seixanta anys per tenir el TGV a París. Esperem a l’andana aquest tren que no arriba. Com tampoc arriba l’aigua del Roine.
Seguirem mirant cap al nord, la terra promesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada