Ken Follett

Segons he sentit a la ràdio, avui es posa en venda l’últim best-seller de Ken Follett, que sembla que és la continuació de l’exitós Els pilars de la terra, publicat fa una colla d’anys. Alguns amics de qui em refio molt em recomanen insistentment aquest primer llibre però a mi em costa molt endinsar-me en aquest gènere.
Per acabar-ho d’arreglar, avui a la ràdio els editors només sabien parlar de tirades i del que ells anomenaven punts de venda. Es decoraran els punts de venda, deia un.
Com cantaven Golpes Bajos: malos tiempos para la lírica.

Los Secretos

Una certa reconcialiació amb la tele, ahir a la nit. La causa: l’humor de Polònia, el programa de llibres de l’Emilio Manzano i un nou programa de música a La 2, No disparen al pianista crec que es diu. Tres programes que es poden mirar, tres estels que brillen enmig de la foscor o, per ser més clars, enmig de la merda que ens aboquen contínuament a sobre. Segurament n'hi deuen haver més, però aquests són els que jo vaig veure.
En l’esmentat programa de música –simple, digne, basat en actuacions i entrevistes, sense massa complicacions ni invents- van interpretar dues cançons Los Secretos, un dels grups espanyols que més m’agraden. És també un grup senzill, amb una carrera llarga i sòlida, sense grans èxits ni estridències. De la mà d’Enrique Urquijo, un autèntic poeta (ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos), Los Secretos han creat i interpretat al llarg de la seva ja llarga trajectòria cançons rodones plenes de sensibilitat, amb aquell to malenconiós que té la vida quan és contradictòriament bella i trista, plenment real. Són cançons com Buena chica, A tu lado, Y no amanece o tantes altres.
Aquest aire de nostàlgia que acompanya la música de Los Secretos entronca directament amb el propi caràcter del grup i dels seus components, especialment del seu malaguanyat líder Enrique Urquijo. I és que darrera la imatge tanquil·la de Los Secretos s’amaga també la història tràgica de la mort en accident d’un dels seus membres i del passeig d’Enrique Urquijo pel costat salvatge de les drogues més dures, que finalment el va abocar a una mort nocturna i desgraciada, en un portal del barri de Malasaña de Madrid, pròpia d’un poeta romàntic com ell sempre fou. La contradicció permanent que suposava viure una vida com aquesta per algú de la sensibilitat i bonhomia d’Urquijo es palesa en les seves cançons (Tiene dos caras distintas, no sé cúal debo mirar; tiene dos vidas distintas, no sabe cuál es real y cuál debe ocultar; o també soy como dos, compréndelo, uno muy descontrolado, soy como dos, siempre soy dos, el otro es hasta educado). Aquesta bipolaritat va acabar sent fatal per Urquijo i insuportable per a les persones que l'envoltaven però, al mateix temps, va donar lloc a algunes cançons molt belles, d'una sensibilitat extrema.
En definitiva, ahir gràcies a La 2 vaig rememorar un dels grups que m’ha acompanyat en el camí de la vida: Los Secretos.
Per a més informació sobre el grup i l'origen de les seves cançons, aquest és un interessantíssim bloc:

http://enrique-urquijo.blogspot.com/

I per acabar, de Los Secretos, Buena Chica:

http://es.youtube.com/watch?v=kR8sih3vCIQ

Encara Josep Pla

Article publicat al butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Catalunya és un país realment curiós. Enguany es compleixen cent deu anys del naixement d’un dels seus grans escriptors, possiblement el més gran i influent, i, en lloc d’aprofitar aquest fet per difondre la seva obra a tots nivells, encara estem discutint sobre si la seva trajectòria vital va ser o no modèlica.
Crec que tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil per algú que va haver de fugir del seu país per no ser assassinat , des de la comoditat de l’any 2007, és massa fàcil.
Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i per a la llengua catalana. Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària, l’obra completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país. Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i és Catalunya que llegint les 30.000 pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic mereix ja el nostre reconeixement. Per no parlar d’un altre gran llegat: una llengua viva, precisa, clara, vàlida com a model a seguir.
Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els anglesos? Ho hem pensat mai? Jo crec que hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un Goethe, un Molière o una Jane Austen. I possiblement ells no tinguin tanta necessitat d’un referent literari com nosaltres.
No sé quins són els motius que continuen avivant les brases de la polèmica al voltant de Pla. Les rivalitats, capelletes i enveges de fa quaranta anys ja han quedat enrera i, tanmateix, el foc segueix cremant en somort.
Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país i aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo per no tenir un full de serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres instituts i escoles quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a dir que el percentatge seria decebedorament baix. I és una llàstima, perquè en Pla (per exemple a El quadern gris) un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de Pla transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de joventut.
Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió, Catalunya. Pertany al capítol El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, del llibre El meu poble del volum de l’obra completa titulat El meu país i fa referència a la influència del paisatge de l’Empordanet, vist des de Sant Sebastià, en els seus inicis com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “...Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat.”
Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra, que és el que compta, és una llum nítida que il·lumina un camí i que no podem menysprear . Llegim Pla, val la pena.

Més Georges Brassens

Aquest cap de setmana he començat a adaptar algunes cançons de Georges Brassens al català. És una d'aquelles idees insòlites que tinc de vegades. No sé què en treuré de tot plegat però l'exercici és prou interessant i molt millor que llegir segons quins llibres que m'han caigut darrerament a les mans. Si el resultat és mínimament acceptable, en publicaré aquí alguna versió (encara que ens falti aigua, no tinc cap intenció de cantar-les).
Coincidint amb una notícia d'actualitat (aquest Sarkozy no deixarà mai de sorprendre'm), he trobat a youtube aquesta versió de Le parapluie interpretada per Yann Tiersen i Carla Bruni (els que vulguin sentir només a la Bruni s'han d'esperar a l'últim minut):



Le parapluie (Georges Brassens)

Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell' cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit " oui "
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Tecnologia i geografia

Quan estic en llocs públics com ara trens, autobusos o restaurants tinc una clara tendència a escoltar converses alienes. Ocult en la lectura d’un o altre paper, moltes vegades em venç la curiositat i el sentit de l’oïda s’imposa a la vista, captant tota l’atenció de la meva ment. No envaeixo la intimitat de ningú, ja que són converses en veu alta i, moltes vegades, obtinc dades d’un gran valor: frases aïllades gracioses (“El Rey Sol estoy casi seguro que era el Luis XIV”, vaig sentir un dia al tren), conspiracions de baix nivell, sociologia de cafè, xafarderies variades. Aquests espais són com una finestra oberta al món i no s’han de desaprofitar.
L’altra dia, en una d’aquestes converses, algú explicava que uns joves havien anat a esquiar a Andorra i, seguint les indicacions del GPS de torn, s’havien trobat al mig dels Monegros. L’explicació és senzilla: l’aparell els conduïa a la població d’Andorra, província de Terol.
Més enllà de l’anècdota estúpida i puntual, aquest fet posa de manifest una realitat preocupant relativa al nivell formatiu de la nostra societat. Una realitat, en la qual conviuen dos aspectes certament inquietants.
En primer lloc, els joves esquiadors en qüestió fan palesa la seva absoluta manca de coneixements geogràfics. I el més preocupant no és tant aquesta falta de coneixements com el desinterès absolut que denota cap al país on es viu. Un desinterès que, segurament, és extrapolable a la resta del món on es viu, entès en el seu sentit més ampli. Segurament això passa en una minoria de persones, però en una minoria important. El nostre sistema educatiu hauria de ser capaç de generar més interès cap al món que ens envolta: el país, el medi natural, la nostra cultura, les altres cultures, la ciència,...
El segon aspecte que es desprèn de l’anècdota és la dependència i confiança cega en la tecnologia. Si el GPS em diu que haig d’anar cap allà, vaig cap allà; si la calculadora em diu que dos i dos són cinquanta, són cinquanta. Dependència total i cap sentit crític. Potser exagero, però alguna cosa hi ha. Segurament el meu cas és patològic, però recordo que quan tenia un examen, primer feia les operacions amb la calculadora i després les repassava a mà perquè no s’hagués equivocat.
La conclusió que extrec de tot plegat (i potser és massa aventurada) és que hem arribat a una situació, ben desitjable, de prou benestar en què gairebé tothom té accés a la tecnologia (un GPS, per exemple) però, per contra, l’accés generalitzat a l’educació i a la cultura no ha donat els fruits desitjats. Hauríem de ser capaços de corregir aquest desequilibri.

No m'ho puc creure

Titular i fotografia de la notícia publicats avui per La Vanguardia digital (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071210/53416658257.html):

Un abogado turco pide a la UEFA una sanción contra el Inter por una camiseta que cree ofensiva para el islam

La solidaritat basca i els trens de la bruixa

No volia parlar de política en aquest bloc però hi ha moments en què resulta gairebé inevitable.
Ahir els diputats del PNB al Congrés dels Diputats van fer costat al Govern de l’Estat i van votar contra la moció de reprovació a la Ministra Álvarez, recolzada per tots els partits catalans amb l’excepció del PSC. Aquest singular eix Madrid-Bilbao va fer, doncs, que la moció no prosperés.
Des del punt de vista polític, sempre ha existit a Catalunya un cert enlluernament envers el País Basc; un enlluernament que mai he compartit. Des d’ahir, crec que tenim més motius per fer el nostre camí i deixar d’emmirallar-nos en qui és incapaç de mostrar un mínim de solidaritat. Que s’ho facin.
D’altra banda, he llegit a e-notícies un comentari que feia referència a els trens de Renfe com els trens de la bruixa. M’ha fet molta gràcia. Al meu poble, per la Festa Major, encara ve el tren de la bruixa. Recordo que, quan era petit, si aconseguies prendre-li l’escombra a la bruixa, tenies un viatge gratis. Han passat molts anys però, ara, en els trens de rodalies també t’obsequien amb viatges gratis si el tren arriba tard. A la fira, però, veies a la bruixa, t’hi podies encarar i intentar prendre-li l’escombra. A la Renfe, no, és intocable.

Reflexió sobre el país

Una modesta refelxió sobre el país:

Unamuno era un home de grans frases. Una d’elles, pronunciada l’any 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la plana major falangista amb Millán Astray al capdavant, ha quedat gravada com a mostra de la seva valentia i clarividència: Venceréis, pero no convenceréis. Una altra frase, Me duele España, reflexa el sentir d’una generació d’escriptors i pensadors espanyols, la del 98, que van expressar el seu pesar per la decadència espanyola, agreujada per la pèrdua de les darreres colònies a Cuba i Filipines, i la seva voluntat de regenerar el país.
Salvant totes les distàncies, a mi em comença a fer mal Catalunya. Em falta perspectiva històrica per avaluar l’estat actual del país però he sentit parlar ja en diverses ocasions de dolça decadència. No sé qui ha encunyat aquest terme però crec que respon bastant a la realitat del país. Dins d’Espanya, Catalunya ha deixat de ser el gran far econòmic. Cada vegada que surt un estudi, de renda, productivitat o el que sigui, ens veiem superats per Madrid, el País Basc, les Illes Balears o, fins i tot, per Navarra. Madrid s’ha convertit en el destí preferit de les grans empreses, fins i tot d’un sector tradicionalment propi de Catalunya com el farmacèutic, a l’hora de fixar la seva seu. No sé si som ja un dels grans motors d’Europa. Acaba d’aparèixer un estudi de la Fundació Bofill que és doblement preocupant. Primer, perquè ens situa a la cua en ensenyament i, segon, perquè una de les causes d’aquesta posició és l’escàs nivell d’exigència de la nostra economia en matèria de qualitat de l’ocupació. Els llocs de treball que es creen són poc qualificats i no requereixen una gran formació. Tenim, doncs, un cercle viciós negatiu que es tanca.
No crec que haguem de caure en el pessimisme però sí que penso que hauríem de sortir de l’estat d’anestèsia en què ens trobem. Tenim certament una societat una mica anestesiada. I no em refereixo al punt de vista polític. La bonança econòmica, que existeix, és indubtable, genera una situació acomodatícia. Els joves no volen ser empresaris, volen ser funcionaris. Això ho deia un altre estudi i crec que és un exemple prou representatiu. Segurament és una situació comuna a altres països i no és exclusiva de Catalunya. França n’és potser un bon exemple però allí tenen un Sarkozy entossudit en canviar les coses. Ara, els sindicats li han plantejat el primer pols i han paralitzat el país. Ja veurem si se’n surt.
Aquí, per contra, no sabem cap on volem anar. La situació política no ajuda gaire. Catalunya i Espanya estan immerses permanentment en un ambient preelectoral d’enfrontament polític i territorial que no beneficia ningú. Les grans empreses depenen cada vegada més del poder polític i, per contra, el teixit productiu que conforma majoritàriament la petita iniciativa privada sembla cada dia més desencantada amb els dirigents polítics i econòmics del país. Per no parlar del creixent divorci entre polítics i ciutadans que s’evidencia en cada convocatòria electoral amb un increment de l’abstenció. Segurament el sistema electoral de llistes tancades i en què, qui guanya les eleccions no governa, no ajudi gaire a engrescar la gent. Cal canviar moltes coses però falta una presa de consciència general, una responsabilitat comuna i un lideratge sòlid. Cal definir cap on volem anar i penso que aquest és un debat que supera àmpliament el debat identitari i de l’eix dreta-esquerra.
Continuarà la reflexió.

Te

No m’agrada el cafè. L’he provat de totes maneres però no m’agrada, què voleu que us digui. M’agrada l’aroma del cafè acabat de moldre (no l’alè de cafè amb llet, que és molt desagradable), sóc un apassionat dels vells cafès, crec que els cafès literaris són un patrimoni valuosíssim de la vella Europa, però el cafè, la beguda, no m’agrada gens. Recordo que de petit la meva àvia em feia uns cafès molt i molt diluïts, eren tot aigua ensucrada. Aquells sí que m’agradaven però aquests cafès tan negres, concentrats i forts... No puc amb ells. A més, em fan mal d’estómac. Sóc així d’estrany: no m’agrada el cafè, sóc de l’Espanyol,... És així, com m’agrada a mi, que diu Llach.

Així doncs, a l’hivern bec te. Un te suau i calentó, una mica dolcet, és per a mi la contraposició perfecte a un cafè curt i amarg. No és anglofília ni excentricitat ni esnobisme ni tampoc una mariconada, com algú em diu. Simplement, m’agrada. Però beure te té els seus riscos. No és que sigui un sibarita de la beguda però crec que és exigible un mínim de qualitat. I el que et poden arribar a servir en els bars de cantonada quan demanes te és alarmant. Primer, cal analitzar les marques. Twinings? Què diu que què. Hi ha algunes marques que només veure-les ja et generen uns certs dubtes, que queden ràpidament justificats a la vista del líquid obscur i opac a què donen lloc. Després, tenim la temperatura. Voler veure una infusió calenta no és el mateix que voler escaldar-se l’esòfag i això no tothom ho té clar. Una altra qüestió és la barreja de gustos. Hi ha el costum estès de guardar totes les infusions juntes i, és clar, demanes te i té gust de menta o camamilla. Per definició, les infusions es fan de plantes aromàtiques, que, com a tals, desprenen aromes. Els aromes forts, com els de la menta, emmascaren els aromes de plantes més suaus. És ben lògic però no es té en compte. Total per quatre sonats que beuen te. Podríem seguir parlant de caixes de te autènticament colonial, perquè quan el van comprar l’Índia o Sri Lanka encara eren colònies britàniques i quan el serveixen té un bouquet a resclosit que no sé com descriurien els autors dels textos de les ampolles de vi. O de processos de preparació demencials, que et deixen la tassa plena de fulles, etc. Un altre dia en podem seguir parlant.

El vel islàmic a les escoles: una reflexió

Un dels problemes de la nostra societat és que volem trobar solucions a tots els problemes que ens afecten quan de vegades la solució a determinats problemes és precisament que no hi ha solució. Segurament els filòsofs ja deuen haver reflexionat sobre aquestes qüestions. Ho desconec. La meva formació en aquesta matèria és molt limitada.
En qualsevol cas, crec que ens hauríem de fer a l’idea que determinats problemes no tenen solució o, si en tenen, són solucions parcials, imperfectes i possiblement insatisfactòries.
Aquests pensaments em venen al cap en relació a la polèmica sobre l’ús del vel a les escoles per part de nenes de famílies musulmanes. Per motius fàcilment imaginables sóc contrari a l’ús d’aquest vel, que acostuma a ser una imposició. Ara bé, quina és la millor solució davant casos com aquests? No crec que hi hagi una solució ideal. Podem defensar posicions maximalistes de prohibició emparant-nos en el laïcisme o en la discriminació que suposa per a les dones vestir el vel. Però serà aquesta postura la que beneficiarà més aquestes nenes? No ho crec. Per contra, penso que si aquestes nenes poden anar a l’escola, encara que sigui amb vel, i poden tenir accés a una bona formació potser quan siguin grans podran assolir una independència, tan econòmica com de pensament, que els permetrà deixar de portar-lo. Si no poden anar a l’escola, segur que no ho aconseguiran.
Aquesta permissivitat no és una solució perfecta i definitiva però crec que és una solució parcial, potser insatisfacòria des d’un punt de vista de principis però possiblement la menys dolenta davant d’un problema segurament irresoluble.

Extraordinari Marías

Extraordinari el tercer i últim volum de la novel·la Tu rostro mañana de Javier Marías. El cert és que vaig començar aquest tercer volum quasi per fidelitat a l’autor ja que les dues primeres parts (especialment la segona Baile y sueño) m’havien semblat força irregulars, però ara he retrobat el millor Marías.
A Veneno y sombra y adiós, que així es titula l’última part, l’autor ens porta a reflexionar sobre la violència, sobre la necessitat de parlar i explicar certes històries o callar i deixar que s’oblidin per sempre, sobre la legitimitat de fer mal per evitar altres mals encara pitjors. És una lectura que atrapa, amb l’estil tan propi que caractertiza Marías ple de digressions que ens allunyen del fil conductor de la novel·la però ens aconsten al fons dels personatges i a la realitat de les angoixes i dubtes que configuren la nostra vida.
En aquest volum l’argument té més força que en els anteriors i, com a mostra, trobem al protagonista Jacobo Deza allunyant-se del pausat professor universitari que fou a Todas las almas i arribant a exercir la violència física.
Podeu trobar més crítiques d’aquest llibre i informació sobre l’autor a la cuidada pàgina web no oficial www.javiermarias.es

Canvis

Per un afer extraordinàriament desagradable he decidit deixar d’escriure a El 9 Nou. Per contra, la setmana passada vaig començar a col·laborar amb el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Estic molt content de poder transmetre les meves modestes opinions a través d’aquest mitjà.
El meu primer article, que reprodueixo a continuació, era una reflexió sobre la poca legitimitat de limitar l’ús dels mitjans de transport privat en un país on el transport públic funciona tan malament.

Transport públic vs transport privat: primer invertir, després restringir

Aquestes ratlles neixen de la reflexió sostinguda de molts anys sent un commuter, és a dir una persona que viu fora de la gran ciutat i s’hi desplaça diàriament per treballar. Amb l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys de combinar transport públic (Renfe concretament) i privat, em resulta evident que, des d’una perspectiva estrictament individual, un bon transport públic és preferible a l’ús del cotxe privat, ja sigui per motius econòmics, de consciència ecològica o per pur confort personal. Qui vol pagar peatges o patir embussos quan pot gaudir d’una bona lectura o relaxar-se mirant el paisatge?
Més enllà dels interessos col·lectius que, evidentment, van també en aquesta línia, en un entorn ideal els usuaris seríem, doncs, els primers interessats en deixar el cotxe a casa. En aquesta situació hipotètica, l’administració estaria perfectament legitimada per implantar mesures per fomentar l’ús del transport públic i, si fos necessari, fins i tot per introduir elements dissuassoris sobre l’ús dels mitjans de transport privats.
Ara bé, què passa quan el transport públic és, en molts casos, ineficaç, insuficient, lent i incòmode? Com hauria d’actuar l’administració pública davant d’aquesta situació? Seguint la lògica elemental del sentit comú, el primer hauria de ser invertir recursos i esforços en millorar tant les infrastructures com la gestió del transport públic, tot el contrari del que ha fet l’Estat a Catalunya durant dècades. I mentre aquestes inversions no donin els seus fruits, des del meu punt de vista, no s’haurien d’imposar ni mesures dissuassòries ni restriccions als usuaris perquè puguin utilitzar mitjans alternatius de desplaçament. El col·lapse de les grans ciutats és ben segur indesitjable però no em sembla just restringir o penalitzar quan no s’ofereixen alternatives sòlides. Per això, iniciatives com el Dia sense cotxes, tot i tenir un component de sensibilització positiu, sempre m’han semblat desconsiderades cap a un segment important de la població. Avui en dia, per posar un exemple, un usuari de la línia de Vic de Rodalies Renfe pot passar-se fins a deu minuts parat en una estació esperant un encreuament per la inexistència de doble via. És just dir-li a aquest senyor que no agafi el cotxe?
Hi ha un altre element a tenir en compte: l’oposició d’interessos entre els qui viuen i treballen a la mateixa ciutat i els qui, vulguin o no, han de venir de fora. Per als primers, resulta idíl·lic viure en un món de bicicletes, àrees verdes d’aparcament, carrers de vianants i absència de fums. Són aspiracions legítimes però tenen també un punt d’egoisme. Viure en una gran ciutat té molts avantatges però té també uns inconvenients inherents que difícilment és poden obviar. Cal dir que els ajuntaments tendeixen a satisfer les demandes d’aquest grup de ciutadans, no en va són els qui els voten i els paguen impostos. Però, i els altres, que no paguen també els impostos astronòmics de la gasolina o els peatges? Que no aporten recursos diàriament a sectors econòmics com els de l’hosteleria o el comerç? Que no contribueixen a la sostenibilitat i al desenvolupament del teixit econòmic de les grans ciutats?
Ara, quan un pilar essencial del transport públic com és el servei ferroviari trontolla més que mai, s’imposen mesures com la limitació de la velocitat a 80 Km/h en bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta restricció, a banda de ser tècnicament discutible com han apuntat entitats com el RACC, és un exemple d’alteració de la lògica que hauria de regir les polítiques de mobilitat. Primer invertir per millorar el transport públic i després, com a última mesura, restringir i penalitzar l’ús del vehicle privat. Mai al revés.

Crònica d'un viatge amb els trens de la ministra Álvarez

Dilluns dia 8 d’octubre a les set de la tarda. Com faig molts dies, surto de la feina per agafar, a l’estació de Barcelona - Arc del Triomf, el tren regional amb destinació Puigcerdà i hora de pas les 19:04.
En arribar a la lúgubre andana d’aquesta estació, la gran concentració de persones i els avisos de la megafonia indiquen que hi ha problemes en el servei. Al voltant de les 19:05 arriba un tren amb destinació Vic que hauria d’haver passat mitja hora abans. Va tan ple que és impossible entrar-hi. Els passatgers hi viatgen envasats al buit.
Em quedo a l’andana esperant el següent tren. Al sostre hi ha alguns degoters que deixen anar aigua rítmicament. Van passant ferrocarrils: Calella, Manresa, Maçanet, Blanes, Lleida, Mataró i més Mataró, Terrassa, Terrassa i més Terrassa. Vic i Puigcerdà queden excloses d’aquesta repetitiva lliçó de geografia catalana. La megafonia anuncia problemes únicament en els trens amb destinació Martorell. Un noi tatuat comença a fumar, malgrat la prohibició. Aquí tot està permès. Un home encorbatat renya el seu interlocutor telefònic. Els crits ressonen per tota l’estació. El noi que fumava s’apropa a la paperera que hi ha al costat del nostre banc i comença a vomitar-hi. No sembla massa sobri. La noia del meu costat em mira de reüll, amb perplexitat. Al cap d’una estona la paperera comença a regalimar, mullant l’andana. (Em sap greu mortificar al lector amb aquests detalls escabrosos però crec que són necessaris per il·lustrar la sordidesa que pot arribar a tenir un viatge de cada dia).
Continua el degoteig de destinacions alienes, fins que una veu diferent, masculina, anuncia que el tren de Puigcerdà circula amb seixanta-cinc minuts de retard. Quan diu això ja n’havien passat seixanta, o sigui que gairebé és una bona notícia. La noia del costat tem que el tren arribi altre cop ple a vessar. Per sort no és així, el tren és molt llarg i puc seure. De totes formes, m’han tocat uns veïns d’aspecte poc tranquil·litzador. Els pronòstics es compleixen i al cap d’una estona un d’ells comença a cremar alguna substància estupefaent. Un altre treu un instrument de vidre, al qual introdueix un líquid d’aspecte dubtós. El de més enllà dóna puntades a la porta del lavabo. La seva conversa s’omple d’expressions com raya, pico o fumar un chino (sic). L’ambient es pobla de vapors estranys i alguns viatgers optem per retirar-nos a posicions més segures. Evidentment, no apareix cap revisor.
La resta del viatge transcorre amb normalitat i arribo al meu destí, La Garriga, amb prop d’una hora i quart de retard. Ràpidament es forma una cua per recuperar l’import del bitllet, el que s’anomena devolució express. Utilitzar el terme express referit a Renfe és un oxímoron gairebé perfecte. Decideixo que ja he perdut prou temps: passo de la devolució i me’n vaig cap a casa.
Aquesta és la crònica d’un viatge amb els trens de rodalies de Renfe a Barcelona. No sempre és així, logicament. Si no hi ha avaries, si no van en retard, si pots seure, si impera el civisme,... el viatge pot ser força agradable. Però són massa les condicions que s’han de complir i que sovint no es compleixen. El fet descrit no és puntual.
Com és ben sabut, aquests trens de rodalies, com tantes altres infrastructures exemplars (aeroports, línies elèctriques,...), són responsabilitat de la ministra Magdalena Álvarez. La ministra Álvarez és aquella senyora que en un programa televisiu va afirmar que tenia els dits creuats perquè no caigués la Sagrada Família quan es fes el túnel de l’AVE. La ministra Álvarez és també aquella senyora que va dir que ens hauríem de prendre els recurrents incidents dels serveis públics amb humor, com quan ella va quedar tancada en un ascensor en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia. Jo potser no tinc el seu gracejo andalús i més aviat m’acosto a la figura en alça del català emprenyat, però en aquesta història l’humor no el veig per enlloc. Em sembla que més aviat pertany al gènere negre o de terror. No, senyora ministra, qui se’ns apareix en els viatges en els seus trens no és Andreu Buenafuente, és Freddy Krueger.

Septrín

Perquè no sigui dit que no tracto mai temes relacionats amb la meva professió farmacèutica, reprodueixo a continuació un article d’en Salvador Sostres sobre el Septrín. M’ha agradat aquest article per diferents motius. Per l’evocació de la infantesa i de la tendresa amb què ens tractaven els nostres pares i que sempre trobarem a faltar en l’edat adulta. Per la defensa de la medicina i la farmàcia tradicional (que neix d'anys i anys de recerca i d'hores i hores de formació universitària) davant tota aquesta parafernàlia absurda de les anomenades medicines alternatives. Pel sentit al·legòric que el Septrín i la medicina clàssica tenen com a referent d’uns determinats valors que ara es posen en dubte (tot i que aquí l’autor es passi de frenada). I també perquè el Septrín va ser per a nosaltres durant una època un medicament molt familiar.
Així doncs, de Salvador Sostres, El vell Septrín:

El vell Septrín amb la caixa blava i blanca, xarop mític que ha estat el gust de tantíssimes infàncies. Icona de felicitat, record de les visites al pediatra. Doctor Brotons, Carme Grimau. Hi havia una peixera i un tobogan a la sala d’espera i quan la infermera entrava a la consulta amb una safata de plata sabies que t’anaven a punxar i aleshores ploraves i cridaves. El vell Septrín, dens i blanquinós, estranya llaminadura que et consolava. Aquesta era la meva dosi: dues vegades al dia, dues cullerades. Dolça manera de despertar-te de la mare perquè te’l prenguessis de matinada, a l’hora exacta que et tocava. És així com vam créixer. Entre l’amor matern i la confiança en els vells fàrmacs, els que sempre ens guariren i ens deixaren al paladar el gust que amb el temps hem associat al bé que ens feren i els hem convertit en ídols. Vet aquí el vell Septrín contra el descrèdit dels medicaments i de la medicina, contra la invenció de pòcimes miraculoses i de remeis curanderos d’indemostrada eficàcia. Vet aquí l’amor de mare que es llevava de matinada i ara entre la fosca només hi queden ombres. La petita festa de visitar el pediatre, sempre li duia un present encara que fos compartir l’entrepà de mitja tarda. Les mans del doctor Brotons t’acaronaven de saviesa i calma. És en aquestes condicions que vam ser educats els nens que de grans sí que hem tingut pis, sí que honorem la memòria dels avis i no diem de tu a persones més grans que nosaltres; tal com la medicina alternativa ha engendrat apologetes de les bombetes de baix consum, vegetarians i okupes, monstres, al capdavall, d’educació alternativa, és a dir: de maleducats que no atenen a cap jerarquia, perquè és només això l’educació alternativa. Vell Septrín, senyera dels nostres pares, litúrgia, carícia; et devem l’escalfor de tants petons de matinada, el gust mític, records de felicitat, la vida.

Premi Planeta

Ahir es va lliurar el Premi Planeta. Si hi ha alguna cosa que està especialment allunyada de la literatura que m’interessa és el Premi Planeta.

Cor tan blanc i blau

Article publicat el 5 d'octubre a El 9 Nou.

A l’espera d’empassar-me el tercer i darrer volum de Tu rostro mañana, l’última novel·la de Javier Marías, m’entretinc amb la lectura de Salvajes y sentimentales, una selecció d’escrits sobre futbol de l’escriptor madrileny. Això m’ha empès, salvant qualsevol distància, a escriure també sobre l’esport de la pilota i, parafrasejant l’autor de Corazón tan blanco, parlar del meu cor, tan blanc i blau.
En aquests escrits de futbol, alguns dels quals tenen ja més de quinze anys i han perdut certa actualitat, Marías tracta sobre la personalitat d’alguns equips. Defineix el seu Reial Madrid com un equip per sobre del bé i del mal, acostumat a guanyar i sense por a la derrota, al Barça com un equip artístic però amb poca moral, amb tocs hamletians, o a l’Atlètic de Madrid com un club un xic macarra.
Del meu Espanyol pràcticament no en parla, però en canvi l’editor alemany Paul Ingendaay, en el pròleg del llibre, fa una referència als equips de l’escriptor francès Albert Camus que penso que pot ser plenament aplicable a l’equip del vell Sarrià. Explica Ingeenday que durant la seva joventut algeriana Camus va jugar de porter en el Racing Universitaire d’Alger i que, quan va traslladar-se a França, va haver de buscar-se un nou equip, encara que només fos com a seguidor. L’escollit fou el Racing de París, que compartia els colors blanc i blau amb l’equip algerià i també la seva capacitat de perdre partits que “científicament” tenia guanyats. Coneixeu algun equip de samarreta a ratlles blanques i blaves que perdi partits guanyats científicament? Jo sí, encara que en honor a la veritat en els darrers anys també hem guanyat algun partit vital amb intervenció gairebé divina. Sant Corominas taumaturg, ora pro nobis, Sant Tamudo totpoderós, ora pro nobis.
La veritat és que si hagués de definir la personalitat de l’Espanyol amb un adjectiu no sabria trobar-lo. Per a mi és un club extraordinàriament polifacètic. Si hagués d’equiparar-lo a un personatge potser l’escollit seria Astèrix. Contràriament a l’heroi gal no tenim cap poció màgica i rebem per tots costats dels nostres romans particulars (vestits de blau i grana) però increïblement resistim a la nostra aldea i som vistos com elements estranys i perillosos.
Moltes vegades quan explico que sóc seguidor de l’Espanyol em trobo que em pregunten: i com és això? Per què? Jo poso una cara d’ingenuïtat perfectament estudiada i, com els gallecs, responc amb un altre interrogant: i, per què no? I és que en el fons la primera pregunta deixa veure el sentiment prou arrelat que ser català i no ser d’un determinat equip és una anomalia i que només alguna raó oculta pot explicar que algú sigui de l’Espanyol. Com si l’Espanyol fos un equip de Samarkanda, quan nosaltres tenim els colors de Roger de Llúria i ells els de no sé quin cantó suís. També m’he trobat qui em diu: ets de l’Espanyol? No ho sembles. Com si per ser perico hagués de tenir la cara verda de marcià o banyes i cua de dimoni.
Ens ho podem prendre en broma i de fet no hem de perdre de vista que el futbol no és més que un esport, però aquest tipus de manifestacions amaguen un fons d’intolerància cap a la diferència. Personalment el futbol cada vegada m’avorreix més i m’interessa menys però, en canvi, cada cop sóc més perico. Sóc perico perquè m’ofèn extraordinàriament la uniformitat i l’uniformisme en tots aspectes. Sóc perico perquè n’he fet bandera de la diferència. Sóc perico perquè entenc que la diversitat enriqueix. Sóc perico perquè em molesta que els poderosos, podent ser magnànims, siguin prepotents. Sóc perico perquè les multituds unànimes em fan molta por. Sóc perico perquè no m’agraden les entitats “emblemàtiques”: ni l’altre equip de futbol de la ciutat de Barcelona, ni la caixa d’estalvis de l’estrella, ni el club automobilístic per excel·lència ni els clubs súper res. Sóc perico perquè em rebel·la que a les escoles cantin l’himne de l’equip oficial com en altres temps es cantava el Cara al sol. Sóc perico perquè sembla que ser d’un determinat equip sigui una obligació i d’obligacions ja en tenim prou. Sóc perico també perquè l’Espanyol és l’equip del meu pare. I si ens centrem en qüestions estrictament esportives, sóc perico perquè a Barcelona i a tot Catalunya l’ombra d’aquell club mastodòntic no deixa créixer els altres equips esportius. Per això, en bàsquet sóc de la Penya, en handbol del Granollers i en hoquei del Voltregà. Sóc perico també, perquè malgrat Javier Marías i les seves preciosistes disquisicions sobre el seu estimat Reial Madrid i el seu respectat Barça, per a mi aquests dos equips són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda brillant, daurada i atractiva, sense cap dubte, però no seré jo qui m’ajupi a recollir-la. Em quedo amb la hipoteca eterna que suposa ser de l’Espanyol i amb la xavalla de l’Atlètic de Madrid de Joaquín Sabina, del Manchester City d’Adrian Heath o del Racing de París d’Albert Camus.

Una de futbol

La Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol (IFFHS) ha publicat la seva Classificació mundial de Clubs corresponent al període octubre 2006-setembre 2007. (Es permet riure).


1.Sevilla FC
2.CSD Colo Colo Santiago
3.Santos FC
4. CA Boca Juniors Buenos Aires
5.Chelsea FC London /Manchester United FC
7.Milan AC
8.AS Roma
9.FC Internazionale Milano
10.Liverpool FC
11.SV Werder Bremen
12.São Paulo FC / RCD Espanyol Barcelona
14.Glasgow Rangers FC
15.FC Barcelona
16.Blackburn Rovers FC
17.FC Shakhtyor Donetsk
18.Tottenham Hotspur FC
19.Club Libertad Asunción
20.CF América Ciudad de México
21.Valencia CF
22.Pachuca CF
23.Club Atlético Osasuna
24.AZ Alkmaar
25.Arsenal FC London
26.Defensor Sporting Club Montevideo
27.Real Madrid CF

Magdalena Álvarez

En general no tinc mala llet ni m’agrada fer sang amb les persones però hi ha vegades que la paciència té uns límits. Aviso, doncs, que aquest escrit està redactat des les vísceres més profundes.

Magdalena Álvarez

En la pàgina web del Ministeri de Foment diu que és doctora cum laude en ciències econòmiques i empresarials, i deu ser veritat. També s’informa que és inspectora de finances de l’Estat i que fou inspectora-cap de la delegació d’hisenda de Málaga. No ho posaré en dubte. Així mateix, s’inclou un reguitzell de responsabilitats i càrrecs diversos, vinculats tots ells (això sí) al poder polític.
Aquesta senyora deu tenir la seva vàlua i tot el que vulguis però el cert és que quan la sents parlar, amb aquest accent andalús tan tancat (no, no sóc xenòfob, que quedi clar) i amb les animalades que arriba a dir per justificar la seva pèssima gestió, sembla que et trobis davant d’una indocumentada i et fas creus que hagi arribat a ministra. Segurament el sectarisme de què fa gal·la (tot és sempre culpa dels altres) l’hagi ajudat molt.
Ara, la senyora Álvarez ha donat el pas definitiu, convertint-se en la reina de l’humor negre, una barreja del seu paisà Chiquito de la Calzada amb el Homer Simpson més càustic i el John Cleese més histriònic.
Ha explicat la senyora ministra que en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia va quedar-se tancada en un ascensor amb els presidents Montilla i Zapatero. I ha afirmat que s’ho van prendre amb bon humor, com s’ho haurien de prendre els usuaris dels serveis públics que d’ella depenen quan es produeix algun problema. Moltes gràcies, senyora ministra, faré cas del seu consell. Quan, després d’haver matinat, arribi tard a treballar, riuré molt. Quan viatgi com una sardina de llauna en un tren infradimensionat, riuré moltíssim. Quan perdi el poc temps que tinc per estar amb la meva família parat en una estació per l’enèsima avaria, em pixaré de riure. Quan passi la targeta de crèdit, ara sí i ara també, pels peatges de torn, me’n recordaré de les autovies gratuïtes de la seva Andalusia i des de Sevilla sentiran les meves rialles. Quan se’n vagi la llum o l’aeroport es col·lapsi, em trencaré l’esquena de tan riure. I quan l’AVE arribi algun dia a la frontera francesa, després de foradar l’Eixample com un formatge Emmental, riuré i brindaré amb Moriles ja que podré exiliar-me més ràpidament. Però, sobretot, riuré molt i molt el proper mes de març quan vegi que Catalunya ha tornat a votar majoritàriament el seu partit. Em cauran les llàgrimes de tant riure...o potser de plorar.

Quim Monzó

Interessant entrevista a Quim Monzó a Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2570541

Curiosa denominació

En el seu article d’ahir al Magazine de La Vanguardia, Andrés Trapiello ens parlava d’un vell urinari que hi havia a la ciutat de León, conegut popularment com la mezquita. Segons explica Trapiello, el sobrenom provenia de l’estil arabesc que caracteritzava aquest establiment.
L’anècdota diu molt sobre la combinació de gràcia, enginy i ingenuïtat del llenguatge popular i és especialment graciosa en uns moments com els actuals en què, per una combinació de por i sentiment políticament correcte, a ningú se li acudiria dir que se’n va a pixar a la mezquita.
Espero (però no posaria la mà al foc) que no es declari cap fatwa amb efectes retroactius contra la ciutat de León.

Per Vic de la mà de Pla i Leopardi

Aquest article el vaig publicar a El 9 nou fa deu anys, amb motiu del centenari del naixement de Josep Pla, amb el títol De Palafrugell a Vic, passant per Itàlia. Deu anys després, i en la línia de recuperació de textos planians, aquí queda:

No cal dir que aquest any es compleix el centenari del naixement del gran escriptor i periodista empordanès, Josep Pla. Els mitjans de comunicació ens en parlen dia sí, dia també; es porten a terme conferències i actes per tot arreu, apareixen com bolets rutes Josep Pla, menús Josep Pla, vins Josep Pla, estudis i biografies. De vegades es parla de Pla en termes que són més propis del safereig o de la premsa rosa encara que no crec que el personatge tingui cap de les qualitats que es demanen per sortir en aquesta mena de papers. Darrerament s'han encunyat neologismes com ara "Plapanates" i hi ha qui es pregunta per què s'ha obviat la ruta de cases de barrets freqüentades per Pla o, en un altre terreny, si augmentaran les vendes de boines a Catalunya. No hem d'oblidar que el més important és llegir Pla i fer-lo conèixer a les escoles d'on ha estat desterrat una colla d'anys en benefici d'altres autors, alguns d'ells de qualitat més que dubtosa.
Situem-nos doncs en el terreny planià (que no pla), un autèntic camp de mines. Per fer el camí que marca el títol d'aquest modest escrit ens centrarem en les pàgines del llibre "De l'Empordanet a Andorra" publicat per primera vegada el 1959 per l'Editorial Selecta i ampliat a la versió inclosa al volum 9 de l'Obra Completa d'Edicions Destino, "Viatge a la Catalunya Vella". En aquest llibre de viatge curt, de vol gallinaci, com Pla els definia hi ha un capítol dedicat a Vic que comença amb una declaració que pel què veurem més endavant és, potser, enganyosa: "Jo sóc un enamorat de la ciutat de Vic. Empordanès per tots quatre costats, sospito de vegades que la meva ànsia d'ordre i de pau podria reduir-la a la ciutat de Vic".
Però el més interessant del capítol és la comparació que fa Pla entre Vic i Itàlia i, més concretament, la vella ciutat de Recanati on va néixer el gran poeta Leopardi: "L'aire que flota sobre la ciutat (Vic) és sempre el mateix -aquest aire que a mi personalment em transporta de manera indefectible a Itàlia, a les velles, ràncies, silencioses ciutats de la Itàlia central, inoblidables". Recordem que per a Pla, tot i ser culturalment afrancesat, el seu país fou sempre Itàlia i Leopardi, un dels poetes que més va apreciar. Pla que coneixia bé l'italià -va escriure articles al "Corriere della Sera" de Milà acabada la nostra darrera guerra civil segons afirma Cristina Badosa a la seva biografia de Pla- deixava anar de tant en tant, amb malenconia, un vers de Leopardi suau i amarg.
Giacomo Leopardi (Recanati 1798, Nàpols 1837) fou el poeta de l'enyorança, dels records, del fatal pas de la vida que esborra la joventut, dels amors no correspostos (potser perquè era malaltís i geperut) i sobretot de l'amargor. En deixà prou constància en aquests versos traduïts al català per Narcís Comadira en els que parla al seu cor:
"Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi
la vida, mai res més; i el món és fang."
Deixem, doncs, que Pla ens porti a Recanati sense sortir de Vic: "És impossible, a Vic -per mi- de no pensar exactament en el Recanati de l'època de Leopardi. Fins les orenetes fan pensar, quan volen arran de teulades i dibuixen cercles al volt dels campanars, en Recanati. La figura del poeta geperut, pàl.lid, de mirada intensa, amargat, el cor buit, el cap ple de sintaxi, elegant, a Vic se'm torna una obsessió. El casalot té, sobre la muralla de la Rambla de Montcada, un vell jardí, una mica abandonat. Al fons hi ha un bassiol d'aigua verda. La muralla està coberta d'heures polsoses i assedegades. Sobre l'ampit de la muralla cauen les branques dels arbres. El jardí morós, humit, negligit, té un punt de secreta tristesa. Uns balcons grans, una mica bufats, cauen sobre els boixos anèmics, sobre els tells malaltissos, sobre la molsa del bassiol. Més enllà de la Rambla hi ha un grup de cases velles, un amuntegament de parets i teulats graciós i popular, malgirbat. Cases de gent pobra. Les petites finestres donen a aquestes cases una aguda vivacitat. De tant en tant s'obre la persiana del balcó senyorial -pintada de color verd esblaimat- i apareix Leopardi en el marc. Porta un redingot de color de ploma de tórtora i sobre el plastró negre punteja l'escuma d'un brodat. El poeta sembla fatigat. Té un vers a flor de llavi."
Més endavant Pla fa aparèixer en una finestra de les cases humils de Vic, la jove Sílvia a qui Leopardi dedicarà després de morta un dels seus cants més sentits. Sembla ser que en un dels seus viatges a Itàlia, Pla va desviar-se de la ruta per tal de visitar el palau Leopardi, a Recanati, i va estar buscant sense èxit des d'una de les finestres la casa de Sílvia.
En aquest punt cal abordar el què representa per a Pla la similitud entre Vic i Recanati i és on podem posar en dubte el seu enamorament de la ciutat de Vic. Leopardi, de família rica, visqué des de la infantesa tancat a la gran biblioteca paterna del palau i considerà Recanati, ciutat grisa de la regió de Les Marques, una presó, una vila tancada i provinciana on hagué de patir la falta d'amor i la fredor dels seus pares:
"Hi passo els anys, abandonat, ocult
sense amor, sense vida; amarg, per força,
entre la colla dels dolents, em torno:
la pietat i les virtuts em deixen
i fins sento menyspreu envers els homes,
envers aquest ramat: mentrestant ,vola
ai! l'estimada joventut..."
Hem de preguntar-nos si Pla ens porta, una vegada més, a la grisa Ciutat dels Sants de Miquel Llor o ens compara Vic amb la visió idealitzada d'una ciutat que fou pàtria d'un gran poeta i que es troba situada al país que més va estimar. Que cadascú trïi el què li sembli o li convingui.

Estampes franceses: Ménerbes

Ménerbes és el summum. És la màxima expressió de la Provença. És la combinació perfecta entre l’esperit provençal tradicional i el refinament ben entès importat de París o, fins i tot, de Londres. Si a l’autenticitat un xic rònega d’un vell poble provençal hi sumem l’empremta del glamour i un punt d’elitisme provinent de les capitals europees més chic obtenim Ménerbes. Pot semblar sorprenent però el resultat d’aquest còctel antitètic és magnífic.
Ménerbes és un petit poble construït dalt d’un turó, al peu de les muntanyes del Lubéron. Antigament fou una fortificació i encara conserva algunes restes de les muralles. El paisatge que l’envolta és d’una gran bellesa, amb mars verds de vinyes pertot, interromputs només per velles masies de pedra clara. La millor hora per gaudir-ne és a l’horabaixa, quan la llum del sol ho daura tot.
El poble conserva establiments com el vell cafè o la clàssica épicerie i d’altres elements autòctons com gossos i gats de carrer que circulen per carrerons d’escassa higiene. Tanmateix, molts edificis tenen un gran valor arquitectònic i han estat restaurats amb gust i coneixement. Només cal dir que algunes cases de Ménerbes il·lustren els llibres de decoració de l’editorial Taschen. Hi ha casalots, cases de poble i jardins molt bonics.
Ménerbes és un poble per mirar i passejar-s’hi. Poca cosa més hi ha a fer. També és un poble per viure-hi. Afortunadament no ha estat envaït per les multituds i no han aparegut encara les clàssiques botigues per turistes. Que duri.
Ménerbes ha tingut també visitants i habitants il·lustres. El pintor Nicolas de Staël hi visqué una temporada i una placa daurada en la façana d’una gran casa de finestrals verds ens informa que allí hi habità la fotògrafa Dora Maar, una de les dones de Picasso. Més recentment, va instal·lar-s’hi Peter Mayle, l’autor dels coneguts best-sellers humorístics sobre la Provença.
Un dels edificis més representatius de Ménerbes és l’Hôtel d’Astier du Montfaucon, construït els segles XVII i XVIII, on des de fa uns anys s’hi ha instal·lat la Maison de la truffe et du vin du Lubéron. La rehabilitació de l’edifici ha estat especialment reeixida, amb la combinació elegantíssima de tres elements i colors bàsics: pedra daurada, fusta marró i boixos verds. La casa i el jardí respiren silenci i tranquil·litat i tant la restauració de l’edifici com el manteniment de la institució han de costar molts diners. En preguntar, com Pla, a un amic del país tot allò qui ho pagava, em respongué que ell i els seus conciutadans. Diner públic, doncs. No oblidem que estem a França.

Estampes franceses: Chateau de Mayragues

Ja fa uns anys, gairebé per casualitat, vam anar a parar al Chateau de Mayragues. Havíem passat el dia a Toulouse, en una fira de llibres vells, i vam dormir-hi la nit del dissabte. Si no recordo malament, era el mes de març i encara feia fred.
El Chateau de Mayragues és una autèntica meravella. Es troba al municipi de Castelnau de Montmiral, en la zona vinícola de Gaillac i no massa lluny d’Albi. Està rodejat de vinyes –del mateix castell- i de boscos i la seva estampa és imponent. L'arquitectura és austera però alhora d’una gran bellesa, amb un fantàstic camí de ronda que corona la seva estructura sòbria.
La principal activitat dels propietaris del castell –escocès ell, francesa ella- és l’elaboració de vi de la denominació d’origen Gaillac però també lloguen dues úniques habitacions, en règim de chambre d’hôtes, que donen justament al camí de ronda. No és, ni molt menys, un Relais Chateaux ni un hotel de luxe, però, paradoxalment, hostatjat-s’hi és un autèntic luxe.
Els propietaris van emprendre la magna obra de restauració sense cap vel·leitat esteticista, utilitzant sempre materials tradicionals i amb la màxima fidelitat al que fou el castell originalment. El resultat de tants esfroços ha valgut la pena i no és casualitat que hagi obtingut el Grand Prix des Vieilles Maisons Françaises de 1998.
Dormir en el silenci d’una de les cambres del castell i sortir de bon matí, mentre el sol tot just es desperta, a la fesca del camí de ronda que sobrevola el jardí i el bosc de roures veí, és una experiència deliciosa.
Pero el Chateau de Mayragues no és una bellesa aïllada ni una flor que no fa estiu. Tota la regió dels vinobles de Gaillac i de l’Albigeois, una àrea rural on el temps discorre a un altre ritme, està plena de petites joies. Però això ja serà objecte d’una altra estampa francesa.

Tancat per vacances

Em sap molt greu però me’n vaig de vacences. Sí, sí, això que ara es considera de mal gust i té tanta mala fama. Però, què voleu fer-hi, no em queda més remei. Ho lamento moltíssim però hauré de passar setmanes veient pasiatges avorrits com els de les fotografies i sense veure un ordinador ni en pintura. Com els trobaré a faltar, Déu meu!

L'últim tren

Ahir a la nit, mentre prenia la fresca al petit jardí de casa, vaig escriure, mentalment, aquest poema maldestre:

L’últim tren

En la llum d’una casa
veia Pessoa
la felicitat d’altres vides
només perquè no eren la seva.

Contràriament,
en el repòs d’aquesta nit
fresca
entre el perfum de l’herba molla
i el soroll de l’aigua
d’un petit torrent,
mentre els meus dormen
al pis de dalt,
sento
que no poden ser felices
les vides
dels viatgers del tren nocturn
que ara passa
a aquestes hores
com un ens fantasmagòric
de llum i soroll.

Un tros de la Provença al Passeig de Gràcia

Aquest migdia he anat a fer un encàrrec al centre.
A la confluència del Passeig de Gràcia i la Gran Via, enmig del brogit dels cotxes i de la voràgine de gent caminant amunt i avall, m’ha sorprès el rac-rac d’una cigala provinent de la copa d’un plataner. Ha estat un fet del tot inesperat; mai hagués pensat que aquests insectes poguessin viure al bell mig de la gran ciutat, encara que els plataners centenaris siguin un dels seus hàbitats preferits.M’he aturat una estona a escoltar aquest brogit tan característic de la canícula estival i m’he sentit traslladat a la Provença, on aquest bitxo és gairebé un símbol regional (és ben sabut que a França nació només n’hi ha una). És curiós que estigui tip de sentir el soroll d’aquests animalons als camps del meu poble i, en canvi, em facin pensar en la Provença, on passo només uns dies a l’any. Potser perquè allà els tinc associats a uns dinars de ritme lent i somnolent en una terrassa ben ombrejada per plataners gegantins, que et permeten deixar la ment en blanc i escoltar aquest rac-rac mentre el món gira i gira.

Futbolista

Perdut per aquests móns de Déu d'internet m'ha caigut a les mans aquest poema d'Abel Feu, poeta desconegut per mi fins aleshores.

Futbolista

Si lo hubiera sabido, futbolista.

Un deportivo hortera y una rubia
todavía más hortera a la salida
de los entrenamientos. Un pendiente
en la orejita izquierda y el flequillo
tenaz que cae y cae sobre mis ojos
y yo aparto —¡qué tío!— con ese gesto
que hasta imitan los niños...
En fin, vida
vidorra, anuncios, goles, entrevistas,
vaya mansión, autógrafos y etcétera...

Lo juro: futbolista. No estos versos
ramplones y prosaicos. No estos años
cabrones. Ni las suposiciones. Ni esperar
a que nunca pase nada...

Y no
poeta, no, ¡no!, no poeta sobre todo,
cualquier cosa antes que este camelo
que mira a lo que lleva: a lamentarse mucho
de uno mismo, a exhibir trapos sucios,
a este strip-tease grotesco, qué vergüenza.

Abel Feu

Els herois del Tour

Article publicat ahir a El 9 Nou:

Així com l’agost ens obre la porta a les vacances, la tardor ens porta els bolets o Nadal ens retorna a la infantesa, el mes de juliol ens regala cada any el Tour de France, la cita esportiva més gran de la temporada. No sóc un gran aficionat al ciclisme però en canvi sóc un apassionat del Tour, encara que últimament no el pugui seguir tant com voldria. Per a mi, la resta de curses que conformen el calendari ciclista internacional són gairebé supèrflues, només el Tour és capaç de distingir els grans corredors dels excelsos. He vist com ciclistes magnífics estavellaven les seves carreres contra les rampes del Galibier, l’Aspin o la Croix de Fer. I he estat testimoni de l’ascens a la glòria, a través d’aquests mateixos ports, de ciclistes fins llavors outsiders. Els cims alpins i pirinencs del Tour són, doncs, l’autèntic Olimp del ciclisme i, per extensió, de tot l’esport. La meva passió pel Tour ve de lluny. Me’n vaig enamorar l’any 1983 en què va guanyar Fignon i Ángel Arroyo va endur-se el segon lloc. Llavors vaig adonar-me que el Tour no podia comparar-se amb la Vuelta ni amb el Giro ni amb cap altra cursa ciclista, pertanyia a una altra dimensió. Des d’aquell any, vaig passar moltes tardes estivals d’adolescència i joventut davant del televisor. Lamento no haver viscut els regnats de Coppi, Anquetil i Merckx, o el Tour potser més dramàtic, el de 1971, amb la caiguda d’un Luis Ocaña que encapçalava la cursa. He gaudit, en canvi, de la majestuositat d’Indurain, de l’elegància de Roche, de l’explosivitat de Pantani, del coratge de Chiapucci, de la superioritat d’Amstrong i, sobretot, del geni de Pedro Delgado. En les últimes dècades mai un ciclista ha donat tanta emoció i vida al Tour com el segovià Perico Delgado. L’any 1983, en l’edició del seu debut, va ser capaç de posar-se segon de la general, només per darrere de Fignon, i l’any següent quan intentava escapar-se de Lemond va protagonitzar una caiguda esgarrifosa baixant la Joux Plane, que li va ocasionar un trencament de clavícula i va reafirmar el seu sobrenom de Boig dels Pirineus. L’any 1987, després d’una lluita aferrissada amb Roche, Mottet i Bernard, va acabar perdent la cursa davant l’irlandès en l’última contrarellotge, en la qual partia com a líder. L’edició següent, però, va aconseguir endur-se el seu únic Tour, amb unes demostracions de força mai vistes en les etapes de muntanya. El 89, sortint com a favorit, es va perdre incomprensiblement pels carrers de Luxemburg en l’etapa pròleg, la qual cosa li va costar la carrera. Així era Delgado, capaç del millor i del pitjor, el ciclista més èpic i amb més personalitat. Si Indurain era un Rei Sol vestit de groc per les carreteres franceses, Delgado semblava estar sempre a punt de liderar una Revolució Francesa de conseqüències imprevisibles.
Avui en dia el dopatge ha enterbolit moltes de les gestes dels ciclistes i ha cobert aquest esport d’un vel d’obscuritat. En l’època de la glòria de figures que deuen el seu èxit a prémer l’accelerador o a donar gas, es posa en dubte l’esforç d’homes que pedalen sota el sol i la pluja dos-cents quilòmetres diaris, pujant i baixant muntanyes, vint-i-un dies seguits. Perdoneu-me l’expressió grollera, però això té collons. Sóc totalment contrari al dopatge, per la senzilla raó que posa en perill la salut dels esportistes, però em rebel·la extraordinàriament la hipocresia. No sé qui era que es preguntava si algú creia que es podien córrer etapes com les del Tour a un ritme infernal només menjant un plat d’espaguetis. Potser cal replantejar les carreres, escurçant i suavitzant recorreguts. Potser no cal córrer tres setmanes seguides. Potser cal una llei de punt final i posar el comptador a zero. No ho sé. Sens dubte, cal perseguir el dopatge i els seus promotors. Cal fer net i ser durs, però també s’ha de tenir capacitat de perdonar i considero totalment injust tractar com a delinqüents aquests herois de la carretera mentre en d’altres esports les mesures de control són, per dir-ho suaument, molt laxes. No m’agrada senyalar amb el dit però no cal anar massa lluny ni buscar esports minoritaris per trobar esportistes emblemàtics suspesos per dopatge que continuen gaudint del reconeixement de tothom. Penso, doncs, que cal lluitar contra el dopatge amb contundència en tots els esports però sense l’acarnissament ni els linxaments que s’estan produint en el món del ciclisme. I crec que els esportistes que es dopen són més víctimes que altra cosa i que tots plegats, inclosos els espectadors, tenim part de culpa en aquesta recerca del superhome i del més difícil encara que ens trasllada gairebé a l’època dels circs romans.
Aquest és el context que envolta, un any més, el nostre Tour de França. I és una llàstima. Però, què voleu que us digui, el Tour sempre serà el Tour i quan veig que la carretera s’empina i comencen els primers pendents de l’Alp d’Huez o de Luz Ardiden el meu cos entra en tensió i la meva vista queda fixada en la pantalla. En canvi, el brogit d’uns cotxes o d’unes motos donant voltes i més voltes al circuit de torn és, per a mi, el preludi perfecte a una dolça migdiada.

Imatges:

Chirac, Rooks, Delgado i Parra al podi de París l'any 1988

Etapa de muntanya del Tour de 1987

Cançó a Mahalta

De Màrius Torres, Cançó a Mahalta:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Petit diccionari del món planià (i V)

SANT SEBASTIÀ: deixem que Pla ens expliqui la importància d´aquest punt geogràfic de la Costa Brava: "La visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s´hi desfan. Es veu molta terra i la mar. Es un punt per a badar a cor què vols. Hi ha, davant, els plans de Palafrugell, la vila que fumeja. Més enllà de la vila hi ha molta geografia, però no es veu pas. Això fa que en dies clars el campanar es retalli sobre el Canigó enorme, llunyà i nevat. A ponent es veuen les Gavarres i a migdia la mar fins cap a Tossa, endins de l´horitzó vague i dilatat. Després de les Pasteres la carretera fa un llaç -cinta blanca entre els pins- i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l´angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar". No és d´estranyar que Pla ens parli de Sant Sebastià com el lloc on li va néixer el neguit de l´escriptura, "la fal.lera pueril i ridícula d´aquest ofici amarg".

TABAC: Pla fou un gran fumador, però els seus cigarrets tenien una funció tècnica, la recerca de l´adjectiu més precís. No podem deixar de recordar les imatges del Pla vell fumant unes cigarretes curtes, mal fetes, que s´apagaven, literalment fastigoses.

VIATGES: abans de la guerra civil, Pla fou corresponsal europeu de diversos diaris i va viatjar i viure per tot Europa: França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Escandinàvia, Rússia, etc. Les seves cròniques les va anar recollint en llibres com "Cartes de lluny" (1928) i va començar un dels seus gèneres més importants, la literatura de viatges. Després de la guerra va continuar viatjant per tot el món pagat per Destino: Amèrica, Israel, el Golf Pèrsic. Gairebé tots els seus viatges foren incòmodes: vivia en pensions i viatjava en vaixells petroliers. Aprofitava qualsevol excusa per viatjar i quan pujava al cotxe d´un amic, ho comenta Ortínez, se li animava la cara i deia: "Apreti, cap a la frontera". Malgrat conèixer quasi tot el món, se´l recorda més pels seus llibres de viatge curt, de vol gallinaci per Catalunya.

XAFARDER: Pla deia que ell havia nascut per passejar, badar i xerrar amb la gent. Certament tot escriptor ha de ser xafarder, s´ha de fixar en tots els detalls de la vida, ha d´observar-ho tot. La literatura que va conrear Pla, anomenada de coses vistes, va exagerar el seu caràcter de badoc i xerraire. Per escriure tant, ho havia d´aprendre tot, havia de passejar-se per la vida amb una actitud de xafarder.

La teva mirada

Moltes vegades dubtem de tot. Som escèptics, sarcàstics, fins i tot cínics. Ens costa trobar un sentit al que fem; se’ns fa difícil trobar una explicació a tantes inquietuds, esforços, il·lusions, a tot allò que conforma la vida. Ens sembla que tot plegat és en va.
Però hi ha moments en què, de cop, ho veiem tot clar. Avui n’he viscut un. Estava esmorzant a la cuina amb el meu fill Àlex. Seia davant meu a la taula i menjava un entrepà. De cop i volta la seva mirada s’ha perdut, durant uns segons, per la finestra. I la meva ha quedat captivada per la llum dels seus ulls grossos i fixos, per la puresa de la seva expressió de nen. I tot ha tingut un sentit, una explicació, una raó de ser claríssima. I he desitjat que “la vida ens doni un camí ben llarg”.

L'oci nocturn

Reprodueixo l'encertadíssim article d'en Miquel Colomer publicat avui al blog d'en Salvador Sostres. Estic absolutament d'acord amb el seu punt de vista sobre l'anomentat oci nocturn. Un dia d'aquests donaré també la meva visió sobre aquesta qüestió.

Feixisme de l'entreteniment

Visc en un pis llogat, i cada mes em costa un ull de la cara . Més o menys vaig tirant, més aviat menys que més, però bé, arribo a final de mes. I m’he d’estar de coses, m’he d’estar moltes vegades d’anar al Tirsa per tal de no desequilibrar el pressupost, per exemple. O bé m’estic d’anar als restaurants. I no passa res. I dic això perquè és clar que els pisos són cars, i tant li fa que compris o que lloguis. Són cars. Sempre ho han estat. Representen allò que paguem per ser independents, són el preu del repte de tenir i de disposar del teu propi espai. Doncs bé, no hi ha hagut ningú, al llarg de la recent campanya electoral que s’hagi referit a un factor que contribueix a fer-los encara més cars: l’anomenada indústria de l’oci juvenil i el mal que fa aquest sector econòmic, el parany monstruós que suposa per a una majoria de joves que a penes poden passar un sol cap de setmana sense això que en diuen “anar de festa” (expressió horrorosa en si mateixa i buida de significat perquè és impossible que cada setmana hi hagi coses a celebrar). Els tenen ben atrapats i aquests joves a penes tenen armes per defensar-se’n i arriben a pensar-se que més enllà no hi ha vida. I així l’oci nocturn mal entès s’ha convertit en una cosa normal i a cap edat molts nois i noies ja exigeixen que se’ls deixi sortir i, fins i tot, s’ha instal·lat en la ment de molts pares aquesta fatalitat de no saber i de no voler impedir que ho facin. I aquestes sortides representen al capdavall molts diners. De tal manera, posem per cas, que si només sortissin un de cada quatre caps de setmana, al cap de l’any s’haurien estalviat la despesa de 36 sortides. I passar de tenir aquests diners a no tenir-los explica, en part, perquè sembla que avui comprar-se o llogar un pis sigui més car que vint o trenta anys enrere. Quants d’aquests que es manifesten exigint el dret de tenir una casa han estalviat mai en sa vida?.“Anar de festa” generalment és llençar diners, gairebé mai no aporta res, tret d’una tristesa i una buidor posteriors. I, evidentment, allunya la possibilitat d’accedir a l’habitatge.
I cap polític, deia, no ha parlat ni tan sols de la possibilitat de canviar els horaris d’aquests locals. Bé, si, han parlat d’allargar-los per tal d’adaptar-los als del transport públic. Sembla increïble la falta d’imaginació dels dirigents. Aquesta tarda (dimecres) he assistit, per deferència del diputat Benet Maimí, al Ple del Parlament i he sentit la resposta de Montilla a una pregunta d’Artur Mas en relació a l’abstenció. A Montilla no se li ha ocorregut res més sinó dir que si a les properes eleccions tothom treu més vots, això voldrà dir que l’abstenció haurà disminuït. Aquesta és la mesura de la intel·ligència del govern. La senyora Mayol parla de feminitzar Barcelona i d’adaptar els horaris a no sé quines necessitats de les dones. Escolti, posem-nos d’una vegada amb tot aquest escàndol dels locals nocturns i els seus empresaris, que tenen atrapats en la seva xarxa una parti mportant dels nostres joves i els fan malbé la ment i l’esperit i els lleven, poc a poc, com una gota malaia, tota esperança pel demà, tota il·lusió. Aquesta gent fan que tota cosa aparegui com a virtual a ulls del joves, els fan creure que no cal esforçar-se, els lleven la voluntat, els estupiditzen. Són els feixistes de l’entreteniment. No són els únics, és clar, però per alguna cosa s’ha de començar. Perquè, com fas entendre, després, a aquest tipus de joves, que a classe no s’hi pot anar amb banyador, samarreta imperi i xancletes, si es pensen que tenen dret a tot i que res no és important?
I segurament m’he fet un embolic. He escrit tot això, ho reconec, massa de pressa i corrents.

Miquel Colomer
www.salvadorsostres.com

Petit diccionari del món planià IV

OBRA COMPLETA: l´Obra Completa definitiva de Pla editada per Edicions Destino a partir de 1966 és impressionant: 47 volums, més de 30.000 pàgines. Aquesta obra és pròpia d´un grafòman, una persona amb la mania de l´escriptura i no inclou tot el que va escriure, alguns articles periodístics i llibres n´han quedat fora. Cal dir que no tots els volums estan al mateix nivell i potser s´hauria d´haver triat més a l´hora d´editar-los. Pla és un memorialista, un home que ha volgut escriure la memòria d´un país i d´una època. Ha deixat un autèntic monument literari que permet conèixer el què ha estat i és Catalunya.

PAGÈS: el que més agradava a Pla era fer el pagès. Apareixia mal vestit, amb la boina i deia: "Escolti, jo no sé res, no he fet res d´important, sóc insignificant. Hauria d´haver fet de pagès com els meus avantpassats". Sota aquesta disfressa s´amagava el gran escriptor cultíssim i, això sí, d´origen pagès. El llibre "Els pagesos" (1952) demostra el seu coneixement d´aquest grup social.

PALAFRUGELL: Pla titula un llibre dedicat a Palafrugell com "El meu poble". Ja està tot dit. Pla va néixer a Palafrugell el 1897, va cursar-hi els estudis primaris i va viure-hi gairebé tota la vida excepte els anys del batxilllerat a Girona, els de la universitat a Barcelona i durant les corresponsalies a l´estranger. Va heretar la concepció irònica del món de les tertúlies palafrugellenques i va adquirir el sentiment de llibertat i la il.lustració que es repirava al poble com a llegat de la prosperitat de l´època del suro.

PERIODISME: Josep Pla va ser tota la seva vida un periodista i va voler, durant tota la seva vida, deixar de ser-ho. Però no va poder per raons econòmiques. Això no vol dir que treballés amb desgana, el seu material periodístic és de gran qualitat i una bona part s´ha recollit a l´Obra Completa. Com ell deia, una bona gasetilla serveix per fer un bon llibre. L´ofici de periodista li va permetre, a més, viatjar per tot el món. Va col.laborar en nombrosos diaris ("La Publicitat", "La Veu de Catalunya", "El Correo Catalán",...) i revistes ("Revista de Catalunya", "D´ací i d´allà", "Destino",...).

PROSA: la pe és la lletra planiana per excel.lència, pe de Pla, de periodista, de pagès, de paisatge, de Palafrugell i, també, de prosa. Ja hem dit que no es pot definir fàcilment el gènere de Pla, per això hem de parlar d´ell com a prosista, el millor prosista català del segle XX. Ell va voler que, per sobre de tot, la seva prosa fos intel.ligible i llegidora per tothom. Ho va aconseguir, però a més a més és una prosa clara, precisa, intel.ligent, viva i amena.

QUADERN GRIS, EL: si hem de destacar una obra planiana escollirem "El quadern gris" (1966). Es tracta d´un dietari de joventut que va de març del 1918 a novembre de 1919 però, com s´ha vist fou reescrit majoritàriament a la vellesa. És un diari que inclou relats, diàlegs, descripcions, retrats, en fi tot el que escriu Pla. És l´obra més ambiciosa i important de l´autor, potser per això és el primer volum de l´Obra Completa. En aquest fals dietari de joventut hi trobem tota la ironia i la sensibilitat de Pla.

Els esquirols d'Aiguafreda

Article publicat a El 9 Nou el 21 de maig de 2007

Ja sé que el títol d’aquest article té un punt d’ambigüitat. És buscada. Tot i que vull parlar dels animals de cua llarga i dents esmolades que poblen els nostres boscos i no de treballadors que hagin deixat de fer vaga, parlar d’esquirols, en la seva accepció no zoològica, em permet recordar també la suposada procedència osonenca d’aquest terme. Segons explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona, i altres fonts ho corroboren, l’origen del terme es remunta al segle XIX i es deu al fet que, durant una vaga convocada a la fàbrica Puget de Manlleu, uns treballadors de l’Esquirol van substituir als obrers vaguistes de Manlleu. D’aquí naixeria el terme esquirol. Com diuen, se non è vero è ben trovato.
Però, com ja he dit al començament, no volia parlar d’aquest tipus d’esquirols sinó dels que salten de pi en pi i que, segons ens explicaven a l’escola quan érem petits, podien travessar Espanya fent salts d’arbre en arbre de tants boscos com hi havia al país. Avui en dia, vista la proliferació de ciment per tot arreu, dubto que els pobres esquirols puguin arribar gaire lluny. Potser saltant de grua en grua...
Doncs bé, els nostres esquirols, els esquirols d’Aiguafreda, han esdevingut un referent literari europeu gràcies al poeta Tomàs Garcés. Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) va ser un dels principals poetes noucentistes catalans i, segons m’informa la meva amiga Isabel Prat, bibliotecària d’Aiguafreda, va passar algunes temporades en aquest racó de l’Alt Congost. Probablement aquestes estades al poble siguin el motiu pel qual aquests esquirols apareguin en el seu poema Oda a Europa, publicat al volum Escrit a terra (1985), juntament amb altres elements referencials del vell continent. Val a dir que el també poeta i amic de Garcés, Marià Manent destacava el valor d’aquest poema i afegia que Garcés “dibuixa figures, homes i dones d’Europa, i en fa símbol d’una forma de vida”.
Oda a Europa és un poema que ressalta l’esperit del nostre continent i que té més actualitat que mai en uns moments com els que estem vivint en què es posen en dubte contínuament els valors de la civilització occidental i Europa té una certa crisi de personalitat. Confiem que la nova generació de líders europeus (Merkel, Sarkozy,...) sàpiguen donar la empenta, la il·lusió i els valors necessaris al projecte comú europeu.
Però no vull allunyar-me del tema de l’article. Cito el fragment de l’oda que esmenta els esquirols d’Aiguafreda:

I els infants que s’enfilaven
a la reixa del vell casal germànic
més tard s’esllavissaven
per jardins opulents de vora el Sena
en l’embarrat d’un fi castell abstracte.
Els portals de Segòvia es reflectien
en un estany anglès, i els patis d’Oxford,
claustres de cel i flors, ressuscitaven
l’aire de casa meva trenat de sol i sorra.
L’esquirol, flama escàpola sota els pins d’Aiguafreda,
agrisat, a Ginebra, mansament pasturava
fent cruixir pels vials el cascall de la pinya.

Gràcies, doncs, a Tomàs Garcés i als nostres esquirols, Aiguafreda se situa al costat d’Oxford, París, Ginebra o Siena i això no pot deixar d’enorgullir-nos. El que no sé si sabia l’autor de El caçador és que un plat que durant molts anys s’ha menjat a les cases del nostre poble és l’arròs d’esquirol. Segurament això no casa gaire amb l’esperit del poema citat ni amb el to civilitzat de la poesia noucentista però la realitat és aquesta. Personalment sempre m’ha fet una certa angúnia pensar en menjar aquests rosegadors però encara avui, i malgrat les prohibicions de caçar aquests animals, conec algú que en menja. No tinc cap dubte que cal protegir les espècies animals amenaçades, però en un món tan globalitzat i uniforme com l’actual, penso que també s’han de preservar les peculiaritats locals i, en aquest sentit, crec s’han de protegir els consumidors d’esquirols. També són una espècie en perill d’extinció.

L'èpica d'un fracàs

Quan et penses haver superat l’afecció al futbol i haver-te salvat dels estralls que pot causar en una persona aparentment assenyada es produeixen fets que t’empenyen irrevocablement a l’abisme.
16 de maig de 2007, final de la Copa de la UEFA. Un instint m'aboca a veure aquest partit al Palau Sant Jordi amb deu mil persones més. Sóc un individualista convençut però hi ha moments a la vida en què és necessari fer volum, ser un element més d’una massa. No m’agrada però és així. Cal fer-ho per responsabilitat. Ho he pensat quan he assistit a alguna manifestació i torno a pensar-ho ara. Els pericos som pocs i mal avinguts però avui cal sumar, cal fer una demostració de força. Hem de sortir de l'armari, deixar-nos veure.
He quedat amb el meu nebot Ramon a la porta del Palau Sant Jordi. Pujo la muntanya de Montjuïc a peu. Fa una fresca agradable. Quan m’acosto a l’estadi començo a sentir alguns càntics. Són favorables al meu equip però els sento molt llunyans. No m’agrada l’estètica que envolta el futbol: ni les cares pintades, ni les perruques, ni la majoria de crits, ni les penyes, ni les trompetes ni les perruques de colors. Porto, això sí, una bandera blanc-i-blava a l’esquena. Me la van comprar al Corte Inglés, d'una peça que es venia a metres, quan devia tenir deu anys. Porta escrita a la seva memòria el record del vell Sarrià, de l’Espanyol d’Azkargorta, de les passades impecables de Lauridsen, de les acrobàcies de Tommy N’Kono, dels gols de Michel Pineda... Porta imprès l’orgull de la UEFA del 88 i els desenganys infantils de tantes tardes de derrotes inconcebibles i d’abúlics empats a zero contra el Racing de Santander, el Betis o el Valladolid. Amb tot aquest pes a l’esquena, pujo la inhòspita muntanya de Montjuïc, sempre mig amagada de Barcelona, com el mateix Espanyol.
Als voltants de l’Estadi es veuen famílies amb nens petits, parelles joves, noies boniques, adolescents cridaners, un noi amb corbata que deu arribar de la feina. També hi ha individus dubtosos, alguns ja borratxos, que riuen, criden, s’insulten. Sempre he pensat que no sé què hi fan als camps de futbol. Em fan ràbia.
Arriba el Ramon amb alguns amics de la Facultat, un dels quals és un estudiant búlgar que parla català i és seguidor acèrrim de l’Espanyol. Em sento estrany, fora de lloc, amb la seriositat dels meus 37 anys. Els dic que havia de venir perquè la propera final ja m’agafarà amb seixanta anys. Riuen. El Ramon porta la històrica bufanda del seu pare que jo havia lluït també de petit. Diu que va portar-la a la final de la Copa de Madrid i que cal repetir els hàbits. Afirma no està massa convençut d’haver vingut. Jo tampoc, però crec que s’havia de fer.
A dins el Palau, el soroll és ensordidor. És curiós comportar-se així davant d’una pantalla. La sensació d’estar fora de lloc és creixent però cal deixar-se endur per l’ambient i tots cridem com autèntiques bèsties. Tot és irracional. Quant surt al camp l’Espanyol els crits són brutals. Contrasten amb la indiferència amb què es respon a l’aparició a la pantalla del príncep Felip i del president Montilla. Trobo a faltar alguns xiulets.
El Sevilla marca aviat, aprofitant un error de col·locació de l’equip, massa llançat a l’atac. La decepció és generalitzada i comença a imposar-se aquell sentiment tan perico de conformitat amb les inclemències del destí, però ben aviat l’esperit de William Wallace es vesteix d’Albert Riera, que empata amb un xut llunyà magnífic.
No és la meva intenció explicar l’evolució del partit. Tothom qui el va veure sap com va anar. Només voldria concloure que malgrat jugar amb deu més de mig partit, malgrat l’impensable gol de Jônatas que ens va abocar a la follia, malgrat la lluita dels jugadors, malgrat la loteria del penals, vam acabar perdent. Una vegada més. Aquests dies es repeteixen els tòpics del coratge, l’entrega, la mala sort. Fins i tot, hi ha amics culés que em diuen haver-se posat al costat de l’Espanyol a mesura que evolucionava el partit vista l’actitud de l’equip. Tot això, a mi, no em serveix de res. Hem perdut altra vegada aquesta maleïda copa i, el que és pitjor, no sabem quan tindrem opcions de tornar a lluitar per aconseguir-la.
Ser de l’Espanyol és això. És aquesta fatalitat permanent. És cert que hem guanyat dues copes del rei en sis anys i que, analitzat fredament, potser no hi ha cap equip a Europa del nostre nivell que hagi arribat fins aquí però sempre acabem patint fins a l’extenuació. Estic cansat de tanta èpica.

Simenon a Douelle

Per Setmana Santa vàrem fer una d’aquelles escapades per terres franceses que tant gaudeixo i, un cop acabades, enyoro. Van ser quatre dies a la regió de Quercy, que correspon bàsicament a l’actual departament de Lot, una de les zones menys poblades de França i una de les àrees que va votar majoritàriament per Segolène Royal. Què hi farem, ningú no es perfecte!
Durant dues nits ens vam allotjar a Espère, un poble situat a uns 15 quilòmetres de Cahors i proper al Lot, el riu que dóna nom al departament. El Lot és un d’aquells rius francesos amb un bon cabal, amples, plàcids, meandriformes, que tanta riquesa han donat al país. Sempre m’he preguntat d’on prové la diferència entre la històrica opulència del camp francès, que es fa especialment palesa en les seves bellíssimes construccions, i l’endèmica estretor de l’agricultura espanyola. Una explicació que em donen és l’abundància d’aigua que hi ha al país veí. Els entesos en història diuen que la riquesa de França prové de l’aigua i la pobresa mesetària de la sequera. No seré jo qui ho negui. Però no vull perdre’m pels desconeguts viaranys de la història sinó transitar pels camins més propers de la literatura.
A la chambre d’hôtes on ens allotjàvem ens van recomanar un restaurant al poble de Douelle, situat a escassos quilòmetres, ben bé a la riba del Lot. Vàrem arribar-hi al capvespre, quan la nit anava entrant a poc a poc. Vam creuar el riu en cotxe per un pont de ferro (fins i tot el pis era metàl·lic), que no sé per què em va fer pensar en l’ocupació nazi. Em va venir al cap la imatge d’unes motos de l'exèrcit alemany creuant un pont com aquell. Segurament deu ser el pòsit que ha deixat alguna pel·lícula en la meva memòria.
Aquell vespre, Douelle feia pensar indefectiblement en Simenon. El poble era desert. El riu ho dominava tot. L’olor era absolutament fluvial. Feia fresca. A l’hivern deu fer-hi fred; un d’aquells pobles per quedar-se tancat a casa, vora el foc, per escapar de la humitat i l’aire gèlid. Les façanes de les cases eren grises, els finestrons tancats. Algunes embarcacions d’esbarjo estaven atracades ocupant un lloc que, per acabar d’arrodonir l’estampa, correspondria a unes velles gavarres. Però ni aquests petits iots ajudaven a alleugerir l’ambient.
Tal com ens van dir els nostres hostes, l’entrada del restaurant coincidia amb un bar tabac. El tabac en qüestió era també absolutament simenonià. Una dona vella seia darrera la barra i acaronava un gat. Un home d’aspecte dubtós comprava un paquet de cigarretes. Vam travessar el llindar de la porta amb una certa temença. Tenim una taula per vostès, ens va dir la senyora, identificant ràpidament la imatge d’una parella amb un nen petit que devien transmetre-li en fer la reserva. A l’interior, l'escena era la d’un clàssic restaurant de poble, amb una llar de foc encesa que servia per coure la carn i per escalfar les ànimes. A dins, l’atmosfera de les novel·les de Simenon s’havia esvaït però quan vam sortir, ja en plena nit i amb la inquietant massa negra del riu acompanyant-nos amb el seu respirar etern, vam tornar a submergint-nos en aquell ambient opressiu que porta els personatges solitaris del geni belga a cometre accions desesperades.

Fotografies de Douelle: Barbara Van Zanten, copyright de l'autora (www.europaphotogenica.com)

Nostàlgia

Avui m'he aixecat nostàlgic. De Sabino Méndez, Cadillac solitario:

Siempre quise ir a L.A.
dejar un día esta ciudad.
Cruzar el mar en tu compañía.
Pero ya hace tiempo que me has dejado,
y probablemente me habrás olvidado.
No sé que aventuras correré sin ti.

Y ahora estoy aquí sentado
en un viejo Cadillac de segunda mano
junto al Mervellé, a mis pies mi ciudad
y hace un momento que me ha dejado,
aquí en la ladera del Tibidabo,
la última rubia que vino a probar
el asiento de atrás.

Quizás el "martini" me ha hecho recordar
nena, ¨por qué no volviste a llamar?
Creí que podía olvidarte sin más
y aún a ratos, ya ves.

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,
junto a las palmeras luce solitario
y dice la gente que ahora eres formal
y yo aquí borracho en el Cadillac
bajo las palmeras luce solitario.
Y no estás tú, nena.

http://www.youtube.com/watch?v=mEAVuYA4X44