Per Vic de la mà de Pla i Leopardi

Aquest article el vaig publicar a El 9 nou fa deu anys, amb motiu del centenari del naixement de Josep Pla, amb el títol De Palafrugell a Vic, passant per Itàlia. Deu anys després, i en la línia de recuperació de textos planians, aquí queda:

No cal dir que aquest any es compleix el centenari del naixement del gran escriptor i periodista empordanès, Josep Pla. Els mitjans de comunicació ens en parlen dia sí, dia també; es porten a terme conferències i actes per tot arreu, apareixen com bolets rutes Josep Pla, menús Josep Pla, vins Josep Pla, estudis i biografies. De vegades es parla de Pla en termes que són més propis del safereig o de la premsa rosa encara que no crec que el personatge tingui cap de les qualitats que es demanen per sortir en aquesta mena de papers. Darrerament s'han encunyat neologismes com ara "Plapanates" i hi ha qui es pregunta per què s'ha obviat la ruta de cases de barrets freqüentades per Pla o, en un altre terreny, si augmentaran les vendes de boines a Catalunya. No hem d'oblidar que el més important és llegir Pla i fer-lo conèixer a les escoles d'on ha estat desterrat una colla d'anys en benefici d'altres autors, alguns d'ells de qualitat més que dubtosa.
Situem-nos doncs en el terreny planià (que no pla), un autèntic camp de mines. Per fer el camí que marca el títol d'aquest modest escrit ens centrarem en les pàgines del llibre "De l'Empordanet a Andorra" publicat per primera vegada el 1959 per l'Editorial Selecta i ampliat a la versió inclosa al volum 9 de l'Obra Completa d'Edicions Destino, "Viatge a la Catalunya Vella". En aquest llibre de viatge curt, de vol gallinaci, com Pla els definia hi ha un capítol dedicat a Vic que comença amb una declaració que pel què veurem més endavant és, potser, enganyosa: "Jo sóc un enamorat de la ciutat de Vic. Empordanès per tots quatre costats, sospito de vegades que la meva ànsia d'ordre i de pau podria reduir-la a la ciutat de Vic".
Però el més interessant del capítol és la comparació que fa Pla entre Vic i Itàlia i, més concretament, la vella ciutat de Recanati on va néixer el gran poeta Leopardi: "L'aire que flota sobre la ciutat (Vic) és sempre el mateix -aquest aire que a mi personalment em transporta de manera indefectible a Itàlia, a les velles, ràncies, silencioses ciutats de la Itàlia central, inoblidables". Recordem que per a Pla, tot i ser culturalment afrancesat, el seu país fou sempre Itàlia i Leopardi, un dels poetes que més va apreciar. Pla que coneixia bé l'italià -va escriure articles al "Corriere della Sera" de Milà acabada la nostra darrera guerra civil segons afirma Cristina Badosa a la seva biografia de Pla- deixava anar de tant en tant, amb malenconia, un vers de Leopardi suau i amarg.
Giacomo Leopardi (Recanati 1798, Nàpols 1837) fou el poeta de l'enyorança, dels records, del fatal pas de la vida que esborra la joventut, dels amors no correspostos (potser perquè era malaltís i geperut) i sobretot de l'amargor. En deixà prou constància en aquests versos traduïts al català per Narcís Comadira en els que parla al seu cor:
"Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi
la vida, mai res més; i el món és fang."
Deixem, doncs, que Pla ens porti a Recanati sense sortir de Vic: "És impossible, a Vic -per mi- de no pensar exactament en el Recanati de l'època de Leopardi. Fins les orenetes fan pensar, quan volen arran de teulades i dibuixen cercles al volt dels campanars, en Recanati. La figura del poeta geperut, pàl.lid, de mirada intensa, amargat, el cor buit, el cap ple de sintaxi, elegant, a Vic se'm torna una obsessió. El casalot té, sobre la muralla de la Rambla de Montcada, un vell jardí, una mica abandonat. Al fons hi ha un bassiol d'aigua verda. La muralla està coberta d'heures polsoses i assedegades. Sobre l'ampit de la muralla cauen les branques dels arbres. El jardí morós, humit, negligit, té un punt de secreta tristesa. Uns balcons grans, una mica bufats, cauen sobre els boixos anèmics, sobre els tells malaltissos, sobre la molsa del bassiol. Més enllà de la Rambla hi ha un grup de cases velles, un amuntegament de parets i teulats graciós i popular, malgirbat. Cases de gent pobra. Les petites finestres donen a aquestes cases una aguda vivacitat. De tant en tant s'obre la persiana del balcó senyorial -pintada de color verd esblaimat- i apareix Leopardi en el marc. Porta un redingot de color de ploma de tórtora i sobre el plastró negre punteja l'escuma d'un brodat. El poeta sembla fatigat. Té un vers a flor de llavi."
Més endavant Pla fa aparèixer en una finestra de les cases humils de Vic, la jove Sílvia a qui Leopardi dedicarà després de morta un dels seus cants més sentits. Sembla ser que en un dels seus viatges a Itàlia, Pla va desviar-se de la ruta per tal de visitar el palau Leopardi, a Recanati, i va estar buscant sense èxit des d'una de les finestres la casa de Sílvia.
En aquest punt cal abordar el què representa per a Pla la similitud entre Vic i Recanati i és on podem posar en dubte el seu enamorament de la ciutat de Vic. Leopardi, de família rica, visqué des de la infantesa tancat a la gran biblioteca paterna del palau i considerà Recanati, ciutat grisa de la regió de Les Marques, una presó, una vila tancada i provinciana on hagué de patir la falta d'amor i la fredor dels seus pares:
"Hi passo els anys, abandonat, ocult
sense amor, sense vida; amarg, per força,
entre la colla dels dolents, em torno:
la pietat i les virtuts em deixen
i fins sento menyspreu envers els homes,
envers aquest ramat: mentrestant ,vola
ai! l'estimada joventut..."
Hem de preguntar-nos si Pla ens porta, una vegada més, a la grisa Ciutat dels Sants de Miquel Llor o ens compara Vic amb la visió idealitzada d'una ciutat que fou pàtria d'un gran poeta i que es troba situada al país que més va estimar. Que cadascú trïi el què li sembli o li convingui.