Quan estic en llocs públics com ara trens, autobusos o restaurants tinc una clara tendència a escoltar converses alienes. Ocult en la lectura d’un o altre paper, moltes vegades em venç la curiositat i el sentit de l’oïda s’imposa a la vista, captant tota l’atenció de la meva ment. No envaeixo la intimitat de ningú, ja que són converses en veu alta i, moltes vegades, obtinc dades d’un gran valor: frases aïllades gracioses (“El Rey Sol estoy casi seguro que era el Luis XIV”, vaig sentir un dia al tren), conspiracions de baix nivell, sociologia de cafè, xafarderies variades. Aquests espais són com una finestra oberta al món i no s’han de desaprofitar.
L’altra dia, en una d’aquestes converses, algú explicava que uns joves havien anat a esquiar a Andorra i, seguint les indicacions del GPS de torn, s’havien trobat al mig dels Monegros. L’explicació és senzilla: l’aparell els conduïa a la població d’Andorra, província de Terol.
Més enllà de l’anècdota estúpida i puntual, aquest fet posa de manifest una realitat preocupant relativa al nivell formatiu de la nostra societat. Una realitat, en la qual conviuen dos aspectes certament inquietants.
En primer lloc, els joves esquiadors en qüestió fan palesa la seva absoluta manca de coneixements geogràfics. I el més preocupant no és tant aquesta falta de coneixements com el desinterès absolut que denota cap al país on es viu. Un desinterès que, segurament, és extrapolable a la resta del món on es viu, entès en el seu sentit més ampli. Segurament això passa en una minoria de persones, però en una minoria important. El nostre sistema educatiu hauria de ser capaç de generar més interès cap al món que ens envolta: el país, el medi natural, la nostra cultura, les altres cultures, la ciència,...
El segon aspecte que es desprèn de l’anècdota és la dependència i confiança cega en la tecnologia. Si el GPS em diu que haig d’anar cap allà, vaig cap allà; si la calculadora em diu que dos i dos són cinquanta, són cinquanta. Dependència total i cap sentit crític. Potser exagero, però alguna cosa hi ha. Segurament el meu cas és patològic, però recordo que quan tenia un examen, primer feia les operacions amb la calculadora i després les repassava a mà perquè no s’hagués equivocat.
La conclusió que extrec de tot plegat (i potser és massa aventurada) és que hem arribat a una situació, ben desitjable, de prou benestar en què gairebé tothom té accés a la tecnologia (un GPS, per exemple) però, per contra, l’accés generalitzat a l’educació i a la cultura no ha donat els fruits desitjats. Hauríem de ser capaços de corregir aquest desequilibri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada