Dilluns dia 8 d’octubre a les set de la tarda. Com faig molts dies, surto de la feina per agafar, a l’estació de Barcelona - Arc del Triomf, el tren regional amb destinació Puigcerdà i hora de pas les 19:04.
En arribar a la lúgubre andana d’aquesta estació, la gran concentració de persones i els avisos de la megafonia indiquen que hi ha problemes en el servei. Al voltant de les 19:05 arriba un tren amb destinació Vic que hauria d’haver passat mitja hora abans. Va tan ple que és impossible entrar-hi. Els passatgers hi viatgen envasats al buit.
Em quedo a l’andana esperant el següent tren. Al sostre hi ha alguns degoters que deixen anar aigua rítmicament. Van passant ferrocarrils: Calella, Manresa, Maçanet, Blanes, Lleida, Mataró i més Mataró, Terrassa, Terrassa i més Terrassa. Vic i Puigcerdà queden excloses d’aquesta repetitiva lliçó de geografia catalana. La megafonia anuncia problemes únicament en els trens amb destinació Martorell. Un noi tatuat comença a fumar, malgrat la prohibició. Aquí tot està permès. Un home encorbatat renya el seu interlocutor telefònic. Els crits ressonen per tota l’estació. El noi que fumava s’apropa a la paperera que hi ha al costat del nostre banc i comença a vomitar-hi. No sembla massa sobri. La noia del meu costat em mira de reüll, amb perplexitat. Al cap d’una estona la paperera comença a regalimar, mullant l’andana. (Em sap greu mortificar al lector amb aquests detalls escabrosos però crec que són necessaris per il·lustrar la sordidesa que pot arribar a tenir un viatge de cada dia).
Continua el degoteig de destinacions alienes, fins que una veu diferent, masculina, anuncia que el tren de Puigcerdà circula amb seixanta-cinc minuts de retard. Quan diu això ja n’havien passat seixanta, o sigui que gairebé és una bona notícia. La noia del costat tem que el tren arribi altre cop ple a vessar. Per sort no és així, el tren és molt llarg i puc seure. De totes formes, m’han tocat uns veïns d’aspecte poc tranquil·litzador. Els pronòstics es compleixen i al cap d’una estona un d’ells comença a cremar alguna substància estupefaent. Un altre treu un instrument de vidre, al qual introdueix un líquid d’aspecte dubtós. El de més enllà dóna puntades a la porta del lavabo. La seva conversa s’omple d’expressions com raya, pico o fumar un chino (sic). L’ambient es pobla de vapors estranys i alguns viatgers optem per retirar-nos a posicions més segures. Evidentment, no apareix cap revisor.
La resta del viatge transcorre amb normalitat i arribo al meu destí, La Garriga, amb prop d’una hora i quart de retard. Ràpidament es forma una cua per recuperar l’import del bitllet, el que s’anomena devolució express. Utilitzar el terme express referit a Renfe és un oxímoron gairebé perfecte. Decideixo que ja he perdut prou temps: passo de la devolució i me’n vaig cap a casa.
Aquesta és la crònica d’un viatge amb els trens de rodalies de Renfe a Barcelona. No sempre és així, logicament. Si no hi ha avaries, si no van en retard, si pots seure, si impera el civisme,... el viatge pot ser força agradable. Però són massa les condicions que s’han de complir i que sovint no es compleixen. El fet descrit no és puntual.
Com és ben sabut, aquests trens de rodalies, com tantes altres infrastructures exemplars (aeroports, línies elèctriques,...), són responsabilitat de la ministra Magdalena Álvarez. La ministra Álvarez és aquella senyora que en un programa televisiu va afirmar que tenia els dits creuats perquè no caigués la Sagrada Família quan es fes el túnel de l’AVE. La ministra Álvarez és també aquella senyora que va dir que ens hauríem de prendre els recurrents incidents dels serveis públics amb humor, com quan ella va quedar tancada en un ascensor en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia. Jo potser no tinc el seu gracejo andalús i més aviat m’acosto a la figura en alça del català emprenyat, però en aquesta història l’humor no el veig per enlloc. Em sembla que més aviat pertany al gènere negre o de terror. No, senyora ministra, qui se’ns apareix en els viatges en els seus trens no és Andreu Buenafuente, és Freddy Krueger.
En arribar a la lúgubre andana d’aquesta estació, la gran concentració de persones i els avisos de la megafonia indiquen que hi ha problemes en el servei. Al voltant de les 19:05 arriba un tren amb destinació Vic que hauria d’haver passat mitja hora abans. Va tan ple que és impossible entrar-hi. Els passatgers hi viatgen envasats al buit.
Em quedo a l’andana esperant el següent tren. Al sostre hi ha alguns degoters que deixen anar aigua rítmicament. Van passant ferrocarrils: Calella, Manresa, Maçanet, Blanes, Lleida, Mataró i més Mataró, Terrassa, Terrassa i més Terrassa. Vic i Puigcerdà queden excloses d’aquesta repetitiva lliçó de geografia catalana. La megafonia anuncia problemes únicament en els trens amb destinació Martorell. Un noi tatuat comença a fumar, malgrat la prohibició. Aquí tot està permès. Un home encorbatat renya el seu interlocutor telefònic. Els crits ressonen per tota l’estació. El noi que fumava s’apropa a la paperera que hi ha al costat del nostre banc i comença a vomitar-hi. No sembla massa sobri. La noia del meu costat em mira de reüll, amb perplexitat. Al cap d’una estona la paperera comença a regalimar, mullant l’andana. (Em sap greu mortificar al lector amb aquests detalls escabrosos però crec que són necessaris per il·lustrar la sordidesa que pot arribar a tenir un viatge de cada dia).
Continua el degoteig de destinacions alienes, fins que una veu diferent, masculina, anuncia que el tren de Puigcerdà circula amb seixanta-cinc minuts de retard. Quan diu això ja n’havien passat seixanta, o sigui que gairebé és una bona notícia. La noia del costat tem que el tren arribi altre cop ple a vessar. Per sort no és així, el tren és molt llarg i puc seure. De totes formes, m’han tocat uns veïns d’aspecte poc tranquil·litzador. Els pronòstics es compleixen i al cap d’una estona un d’ells comença a cremar alguna substància estupefaent. Un altre treu un instrument de vidre, al qual introdueix un líquid d’aspecte dubtós. El de més enllà dóna puntades a la porta del lavabo. La seva conversa s’omple d’expressions com raya, pico o fumar un chino (sic). L’ambient es pobla de vapors estranys i alguns viatgers optem per retirar-nos a posicions més segures. Evidentment, no apareix cap revisor.
La resta del viatge transcorre amb normalitat i arribo al meu destí, La Garriga, amb prop d’una hora i quart de retard. Ràpidament es forma una cua per recuperar l’import del bitllet, el que s’anomena devolució express. Utilitzar el terme express referit a Renfe és un oxímoron gairebé perfecte. Decideixo que ja he perdut prou temps: passo de la devolució i me’n vaig cap a casa.
Aquesta és la crònica d’un viatge amb els trens de rodalies de Renfe a Barcelona. No sempre és així, logicament. Si no hi ha avaries, si no van en retard, si pots seure, si impera el civisme,... el viatge pot ser força agradable. Però són massa les condicions que s’han de complir i que sovint no es compleixen. El fet descrit no és puntual.
Com és ben sabut, aquests trens de rodalies, com tantes altres infrastructures exemplars (aeroports, línies elèctriques,...), són responsabilitat de la ministra Magdalena Álvarez. La ministra Álvarez és aquella senyora que en un programa televisiu va afirmar que tenia els dits creuats perquè no caigués la Sagrada Família quan es fes el túnel de l’AVE. La ministra Álvarez és també aquella senyora que va dir que ens hauríem de prendre els recurrents incidents dels serveis públics amb humor, com quan ella va quedar tancada en un ascensor en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia. Jo potser no tinc el seu gracejo andalús i més aviat m’acosto a la figura en alça del català emprenyat, però en aquesta història l’humor no el veig per enlloc. Em sembla que més aviat pertany al gènere negre o de terror. No, senyora ministra, qui se’ns apareix en els viatges en els seus trens no és Andreu Buenafuente, és Freddy Krueger.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada