Quan et penses haver superat l’afecció al futbol i haver-te salvat dels estralls que pot causar en una persona aparentment assenyada es produeixen fets que t’empenyen irrevocablement a l’abisme.
16 de maig de 2007, final de la Copa de la UEFA. Un instint m'aboca a veure aquest partit al Palau Sant Jordi amb deu mil persones més. Sóc un individualista convençut però hi ha moments a la vida en què és necessari fer volum, ser un element més d’una massa. No m’agrada però és així. Cal fer-ho per responsabilitat. Ho he pensat quan he assistit a alguna manifestació i torno a pensar-ho ara. Els pericos som pocs i mal avinguts però avui cal sumar, cal fer una demostració de força. Hem de sortir de l'armari, deixar-nos veure.
He quedat amb el meu nebot Ramon a la porta del Palau Sant Jordi. Pujo la muntanya de Montjuïc a peu. Fa una fresca agradable. Quan m’acosto a l’estadi començo a sentir alguns càntics. Són favorables al meu equip però els sento molt llunyans. No m’agrada l’estètica que envolta el futbol: ni les cares pintades, ni les perruques, ni la majoria de crits, ni les penyes, ni les trompetes ni les perruques de colors. Porto, això sí, una bandera blanc-i-blava a l’esquena. Me la van comprar al Corte Inglés, d'una peça que es venia a metres, quan devia tenir deu anys. Porta escrita a la seva memòria el record del vell Sarrià, de l’Espanyol d’Azkargorta, de les passades impecables de Lauridsen, de les acrobàcies de Tommy N’Kono, dels gols de Michel Pineda... Porta imprès l’orgull de la UEFA del 88 i els desenganys infantils de tantes tardes de derrotes inconcebibles i d’abúlics empats a zero contra el Racing de Santander, el Betis o el Valladolid. Amb tot aquest pes a l’esquena, pujo la inhòspita muntanya de Montjuïc, sempre mig amagada de Barcelona, com el mateix Espanyol.
Als voltants de l’Estadi es veuen famílies amb nens petits, parelles joves, noies boniques, adolescents cridaners, un noi amb corbata que deu arribar de la feina. També hi ha individus dubtosos, alguns ja borratxos, que riuen, criden, s’insulten. Sempre he pensat que no sé què hi fan als camps de futbol. Em fan ràbia.
Arriba el Ramon amb alguns amics de la Facultat, un dels quals és un estudiant búlgar que parla català i és seguidor acèrrim de l’Espanyol. Em sento estrany, fora de lloc, amb la seriositat dels meus 37 anys. Els dic que havia de venir perquè la propera final ja m’agafarà amb seixanta anys. Riuen. El Ramon porta la històrica bufanda del seu pare que jo havia lluït també de petit. Diu que va portar-la a la final de la Copa de Madrid i que cal repetir els hàbits. Afirma no està massa convençut d’haver vingut. Jo tampoc, però crec que s’havia de fer.
A dins el Palau, el soroll és ensordidor. És curiós comportar-se així davant d’una pantalla. La sensació d’estar fora de lloc és creixent però cal deixar-se endur per l’ambient i tots cridem com autèntiques bèsties. Tot és irracional. Quant surt al camp l’Espanyol els crits són brutals. Contrasten amb la indiferència amb què es respon a l’aparició a la pantalla del príncep Felip i del president Montilla. Trobo a faltar alguns xiulets.
El Sevilla marca aviat, aprofitant un error de col·locació de l’equip, massa llançat a l’atac. La decepció és generalitzada i comença a imposar-se aquell sentiment tan perico de conformitat amb les inclemències del destí, però ben aviat l’esperit de William Wallace es vesteix d’Albert Riera, que empata amb un xut llunyà magnífic.
No és la meva intenció explicar l’evolució del partit. Tothom qui el va veure sap com va anar. Només voldria concloure que malgrat jugar amb deu més de mig partit, malgrat l’impensable gol de Jônatas que ens va abocar a la follia, malgrat la lluita dels jugadors, malgrat la loteria del penals, vam acabar perdent. Una vegada més. Aquests dies es repeteixen els tòpics del coratge, l’entrega, la mala sort. Fins i tot, hi ha amics culés que em diuen haver-se posat al costat de l’Espanyol a mesura que evolucionava el partit vista l’actitud de l’equip. Tot això, a mi, no em serveix de res. Hem perdut altra vegada aquesta maleïda copa i, el que és pitjor, no sabem quan tindrem opcions de tornar a lluitar per aconseguir-la.
Ser de l’Espanyol és això. És aquesta fatalitat permanent. És cert que hem guanyat dues copes del rei en sis anys i que, analitzat fredament, potser no hi ha cap equip a Europa del nostre nivell que hagi arribat fins aquí però sempre acabem patint fins a l’extenuació. Estic cansat de tanta èpica.
16 de maig de 2007, final de la Copa de la UEFA. Un instint m'aboca a veure aquest partit al Palau Sant Jordi amb deu mil persones més. Sóc un individualista convençut però hi ha moments a la vida en què és necessari fer volum, ser un element més d’una massa. No m’agrada però és així. Cal fer-ho per responsabilitat. Ho he pensat quan he assistit a alguna manifestació i torno a pensar-ho ara. Els pericos som pocs i mal avinguts però avui cal sumar, cal fer una demostració de força. Hem de sortir de l'armari, deixar-nos veure.
He quedat amb el meu nebot Ramon a la porta del Palau Sant Jordi. Pujo la muntanya de Montjuïc a peu. Fa una fresca agradable. Quan m’acosto a l’estadi començo a sentir alguns càntics. Són favorables al meu equip però els sento molt llunyans. No m’agrada l’estètica que envolta el futbol: ni les cares pintades, ni les perruques, ni la majoria de crits, ni les penyes, ni les trompetes ni les perruques de colors. Porto, això sí, una bandera blanc-i-blava a l’esquena. Me la van comprar al Corte Inglés, d'una peça que es venia a metres, quan devia tenir deu anys. Porta escrita a la seva memòria el record del vell Sarrià, de l’Espanyol d’Azkargorta, de les passades impecables de Lauridsen, de les acrobàcies de Tommy N’Kono, dels gols de Michel Pineda... Porta imprès l’orgull de la UEFA del 88 i els desenganys infantils de tantes tardes de derrotes inconcebibles i d’abúlics empats a zero contra el Racing de Santander, el Betis o el Valladolid. Amb tot aquest pes a l’esquena, pujo la inhòspita muntanya de Montjuïc, sempre mig amagada de Barcelona, com el mateix Espanyol.
Als voltants de l’Estadi es veuen famílies amb nens petits, parelles joves, noies boniques, adolescents cridaners, un noi amb corbata que deu arribar de la feina. També hi ha individus dubtosos, alguns ja borratxos, que riuen, criden, s’insulten. Sempre he pensat que no sé què hi fan als camps de futbol. Em fan ràbia.
Arriba el Ramon amb alguns amics de la Facultat, un dels quals és un estudiant búlgar que parla català i és seguidor acèrrim de l’Espanyol. Em sento estrany, fora de lloc, amb la seriositat dels meus 37 anys. Els dic que havia de venir perquè la propera final ja m’agafarà amb seixanta anys. Riuen. El Ramon porta la històrica bufanda del seu pare que jo havia lluït també de petit. Diu que va portar-la a la final de la Copa de Madrid i que cal repetir els hàbits. Afirma no està massa convençut d’haver vingut. Jo tampoc, però crec que s’havia de fer.
A dins el Palau, el soroll és ensordidor. És curiós comportar-se així davant d’una pantalla. La sensació d’estar fora de lloc és creixent però cal deixar-se endur per l’ambient i tots cridem com autèntiques bèsties. Tot és irracional. Quant surt al camp l’Espanyol els crits són brutals. Contrasten amb la indiferència amb què es respon a l’aparició a la pantalla del príncep Felip i del president Montilla. Trobo a faltar alguns xiulets.
El Sevilla marca aviat, aprofitant un error de col·locació de l’equip, massa llançat a l’atac. La decepció és generalitzada i comença a imposar-se aquell sentiment tan perico de conformitat amb les inclemències del destí, però ben aviat l’esperit de William Wallace es vesteix d’Albert Riera, que empata amb un xut llunyà magnífic.
No és la meva intenció explicar l’evolució del partit. Tothom qui el va veure sap com va anar. Només voldria concloure que malgrat jugar amb deu més de mig partit, malgrat l’impensable gol de Jônatas que ens va abocar a la follia, malgrat la lluita dels jugadors, malgrat la loteria del penals, vam acabar perdent. Una vegada més. Aquests dies es repeteixen els tòpics del coratge, l’entrega, la mala sort. Fins i tot, hi ha amics culés que em diuen haver-se posat al costat de l’Espanyol a mesura que evolucionava el partit vista l’actitud de l’equip. Tot això, a mi, no em serveix de res. Hem perdut altra vegada aquesta maleïda copa i, el que és pitjor, no sabem quan tindrem opcions de tornar a lluitar per aconseguir-la.
Ser de l’Espanyol és això. És aquesta fatalitat permanent. És cert que hem guanyat dues copes del rei en sis anys i que, analitzat fredament, potser no hi ha cap equip a Europa del nostre nivell que hagi arribat fins aquí però sempre acabem patint fins a l’extenuació. Estic cansat de tanta èpica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada