Els esquirols d'Aiguafreda

Article publicat a El 9 Nou el 21 de maig de 2007

Ja sé que el títol d’aquest article té un punt d’ambigüitat. És buscada. Tot i que vull parlar dels animals de cua llarga i dents esmolades que poblen els nostres boscos i no de treballadors que hagin deixat de fer vaga, parlar d’esquirols, en la seva accepció no zoològica, em permet recordar també la suposada procedència osonenca d’aquest terme. Segons explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona, i altres fonts ho corroboren, l’origen del terme es remunta al segle XIX i es deu al fet que, durant una vaga convocada a la fàbrica Puget de Manlleu, uns treballadors de l’Esquirol van substituir als obrers vaguistes de Manlleu. D’aquí naixeria el terme esquirol. Com diuen, se non è vero è ben trovato.
Però, com ja he dit al començament, no volia parlar d’aquest tipus d’esquirols sinó dels que salten de pi en pi i que, segons ens explicaven a l’escola quan érem petits, podien travessar Espanya fent salts d’arbre en arbre de tants boscos com hi havia al país. Avui en dia, vista la proliferació de ciment per tot arreu, dubto que els pobres esquirols puguin arribar gaire lluny. Potser saltant de grua en grua...
Doncs bé, els nostres esquirols, els esquirols d’Aiguafreda, han esdevingut un referent literari europeu gràcies al poeta Tomàs Garcés. Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) va ser un dels principals poetes noucentistes catalans i, segons m’informa la meva amiga Isabel Prat, bibliotecària d’Aiguafreda, va passar algunes temporades en aquest racó de l’Alt Congost. Probablement aquestes estades al poble siguin el motiu pel qual aquests esquirols apareguin en el seu poema Oda a Europa, publicat al volum Escrit a terra (1985), juntament amb altres elements referencials del vell continent. Val a dir que el també poeta i amic de Garcés, Marià Manent destacava el valor d’aquest poema i afegia que Garcés “dibuixa figures, homes i dones d’Europa, i en fa símbol d’una forma de vida”.
Oda a Europa és un poema que ressalta l’esperit del nostre continent i que té més actualitat que mai en uns moments com els que estem vivint en què es posen en dubte contínuament els valors de la civilització occidental i Europa té una certa crisi de personalitat. Confiem que la nova generació de líders europeus (Merkel, Sarkozy,...) sàpiguen donar la empenta, la il·lusió i els valors necessaris al projecte comú europeu.
Però no vull allunyar-me del tema de l’article. Cito el fragment de l’oda que esmenta els esquirols d’Aiguafreda:

I els infants que s’enfilaven
a la reixa del vell casal germànic
més tard s’esllavissaven
per jardins opulents de vora el Sena
en l’embarrat d’un fi castell abstracte.
Els portals de Segòvia es reflectien
en un estany anglès, i els patis d’Oxford,
claustres de cel i flors, ressuscitaven
l’aire de casa meva trenat de sol i sorra.
L’esquirol, flama escàpola sota els pins d’Aiguafreda,
agrisat, a Ginebra, mansament pasturava
fent cruixir pels vials el cascall de la pinya.

Gràcies, doncs, a Tomàs Garcés i als nostres esquirols, Aiguafreda se situa al costat d’Oxford, París, Ginebra o Siena i això no pot deixar d’enorgullir-nos. El que no sé si sabia l’autor de El caçador és que un plat que durant molts anys s’ha menjat a les cases del nostre poble és l’arròs d’esquirol. Segurament això no casa gaire amb l’esperit del poema citat ni amb el to civilitzat de la poesia noucentista però la realitat és aquesta. Personalment sempre m’ha fet una certa angúnia pensar en menjar aquests rosegadors però encara avui, i malgrat les prohibicions de caçar aquests animals, conec algú que en menja. No tinc cap dubte que cal protegir les espècies animals amenaçades, però en un món tan globalitzat i uniforme com l’actual, penso que també s’han de preservar les peculiaritats locals i, en aquest sentit, crec s’han de protegir els consumidors d’esquirols. També són una espècie en perill d’extinció.