Te

No m’agrada el cafè. L’he provat de totes maneres però no m’agrada, què voleu que us digui. M’agrada l’aroma del cafè acabat de moldre (no l’alè de cafè amb llet, que és molt desagradable), sóc un apassionat dels vells cafès, crec que els cafès literaris són un patrimoni valuosíssim de la vella Europa, però el cafè, la beguda, no m’agrada gens. Recordo que de petit la meva àvia em feia uns cafès molt i molt diluïts, eren tot aigua ensucrada. Aquells sí que m’agradaven però aquests cafès tan negres, concentrats i forts... No puc amb ells. A més, em fan mal d’estómac. Sóc així d’estrany: no m’agrada el cafè, sóc de l’Espanyol,... És així, com m’agrada a mi, que diu Llach.

Així doncs, a l’hivern bec te. Un te suau i calentó, una mica dolcet, és per a mi la contraposició perfecte a un cafè curt i amarg. No és anglofília ni excentricitat ni esnobisme ni tampoc una mariconada, com algú em diu. Simplement, m’agrada. Però beure te té els seus riscos. No és que sigui un sibarita de la beguda però crec que és exigible un mínim de qualitat. I el que et poden arribar a servir en els bars de cantonada quan demanes te és alarmant. Primer, cal analitzar les marques. Twinings? Què diu que què. Hi ha algunes marques que només veure-les ja et generen uns certs dubtes, que queden ràpidament justificats a la vista del líquid obscur i opac a què donen lloc. Després, tenim la temperatura. Voler veure una infusió calenta no és el mateix que voler escaldar-se l’esòfag i això no tothom ho té clar. Una altra qüestió és la barreja de gustos. Hi ha el costum estès de guardar totes les infusions juntes i, és clar, demanes te i té gust de menta o camamilla. Per definició, les infusions es fan de plantes aromàtiques, que, com a tals, desprenen aromes. Els aromes forts, com els de la menta, emmascaren els aromes de plantes més suaus. És ben lògic però no es té en compte. Total per quatre sonats que beuen te. Podríem seguir parlant de caixes de te autènticament colonial, perquè quan el van comprar l’Índia o Sri Lanka encara eren colònies britàniques i quan el serveixen té un bouquet a resclosit que no sé com descriurien els autors dels textos de les ampolles de vi. O de processos de preparació demencials, que et deixen la tassa plena de fulles, etc. Un altre dia en podem seguir parlant.