Ahir a la nit, mentre prenia la fresca al petit jardí de casa, vaig escriure, mentalment, aquest poema maldestre:
L’últim tren
En la llum d’una casa
veia Pessoa
la felicitat d’altres vides
només perquè no eren la seva.
Contràriament,
en el repòs d’aquesta nit
fresca
entre el perfum de l’herba molla
i el soroll de l’aigua
d’un petit torrent,
mentre els meus dormen
al pis de dalt,
sento
que no poden ser felices
les vides
dels viatgers del tren nocturn
que ara passa
a aquestes hores
com un ens fantasmagòric
de llum i soroll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada