Reflexió sobre el país

Una modesta refelxió sobre el país:

Unamuno era un home de grans frases. Una d’elles, pronunciada l’any 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la plana major falangista amb Millán Astray al capdavant, ha quedat gravada com a mostra de la seva valentia i clarividència: Venceréis, pero no convenceréis. Una altra frase, Me duele España, reflexa el sentir d’una generació d’escriptors i pensadors espanyols, la del 98, que van expressar el seu pesar per la decadència espanyola, agreujada per la pèrdua de les darreres colònies a Cuba i Filipines, i la seva voluntat de regenerar el país.
Salvant totes les distàncies, a mi em comença a fer mal Catalunya. Em falta perspectiva històrica per avaluar l’estat actual del país però he sentit parlar ja en diverses ocasions de dolça decadència. No sé qui ha encunyat aquest terme però crec que respon bastant a la realitat del país. Dins d’Espanya, Catalunya ha deixat de ser el gran far econòmic. Cada vegada que surt un estudi, de renda, productivitat o el que sigui, ens veiem superats per Madrid, el País Basc, les Illes Balears o, fins i tot, per Navarra. Madrid s’ha convertit en el destí preferit de les grans empreses, fins i tot d’un sector tradicionalment propi de Catalunya com el farmacèutic, a l’hora de fixar la seva seu. No sé si som ja un dels grans motors d’Europa. Acaba d’aparèixer un estudi de la Fundació Bofill que és doblement preocupant. Primer, perquè ens situa a la cua en ensenyament i, segon, perquè una de les causes d’aquesta posició és l’escàs nivell d’exigència de la nostra economia en matèria de qualitat de l’ocupació. Els llocs de treball que es creen són poc qualificats i no requereixen una gran formació. Tenim, doncs, un cercle viciós negatiu que es tanca.
No crec que haguem de caure en el pessimisme però sí que penso que hauríem de sortir de l’estat d’anestèsia en què ens trobem. Tenim certament una societat una mica anestesiada. I no em refereixo al punt de vista polític. La bonança econòmica, que existeix, és indubtable, genera una situació acomodatícia. Els joves no volen ser empresaris, volen ser funcionaris. Això ho deia un altre estudi i crec que és un exemple prou representatiu. Segurament és una situació comuna a altres països i no és exclusiva de Catalunya. França n’és potser un bon exemple però allí tenen un Sarkozy entossudit en canviar les coses. Ara, els sindicats li han plantejat el primer pols i han paralitzat el país. Ja veurem si se’n surt.
Aquí, per contra, no sabem cap on volem anar. La situació política no ajuda gaire. Catalunya i Espanya estan immerses permanentment en un ambient preelectoral d’enfrontament polític i territorial que no beneficia ningú. Les grans empreses depenen cada vegada més del poder polític i, per contra, el teixit productiu que conforma majoritàriament la petita iniciativa privada sembla cada dia més desencantada amb els dirigents polítics i econòmics del país. Per no parlar del creixent divorci entre polítics i ciutadans que s’evidencia en cada convocatòria electoral amb un increment de l’abstenció. Segurament el sistema electoral de llistes tancades i en què, qui guanya les eleccions no governa, no ajudi gaire a engrescar la gent. Cal canviar moltes coses però falta una presa de consciència general, una responsabilitat comuna i un lideratge sòlid. Cal definir cap on volem anar i penso que aquest és un debat que supera àmpliament el debat identitari i de l’eix dreta-esquerra.
Continuarà la reflexió.