El botó

De vegades, escoltant la ràdio generalista, tinc la desgràcia de topar-me amb les columnes de determinats comentaristes esportius. Arran d'aquests darrers derbis, he sentit molts cometaris esbiaixats, propis d'un hooliganisme que pretén disfressar-se d'equanimitat i l'únic que denota és una autoassumida superioritat moral. Abans això m'emprenyava molt. Ara, simplement faiig un gest molt lleu: prémer un botó. L'habitacle del cotxe es vesteix amb un silenci preciós.

El botó com a símbol de la potestat d'escollir, en aquesta com en altres coses de la vida.

Pla i Manent

Els Reis de l'Orient, a petició de la G. i l'À., em porten Per acabar, el darrer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Em fa una gran il·lusió. S'hi recullen bàsicament un parell de dietaris i articles dispersos que no s'havien publicat en volums anteriors. Entre aquests, hi ha un paper -per utilitzar la terminologia planiana- sobre El vel de Maia de Manent. És un llibre que, com bé saben els que em coneixen, m'agrada enormement i acostumo a recomanar (sóc molt pesat i repetitiu en les meves recomanacions, ho sé). Doncs bé, em fa gràcia trobar aquest text de Pla sobre El vel de Maia i constatar que el meu modest judici coincideix amb el del mestre de Palafrugell. I m'agrada la claredat desinhibida amb què s'expressa Pla en aquest fragment que trobo extraordinari. Diu, sobre Manent:

Ha escrit poesies esveltes, elegants, clares, amb una constant vibració de sensibilitat, però sense caure mai en la vulgaritat ni en el tòpic suat del romanticisme esbojarrat. La seva fidelitat constant a Josep Carner i a Carles Riba, en un país de genialoides i inútils, sense el més petit sentit de la responsabilitat, lliurats a totes les porqueries de la inspiració, manejant un instrument lingüístic gairebé destruït i en constant trontoll -quan la literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d'exercici petmanent- és admirable.

(Després d'haver escrit això m'adono que El vel de Maia va guanyar precisament el premi Josep Pla.)

1977, 1982

Algú em diu que va ser l'any 1979, però jo hauria jurat que era abans. I busco a internet i resulta que tinc raó. La guerra de las galaxias -ara sembla que es deia Una nueva esperanza, però mai l'havíem ni l'hem anomenat així- es va estrenar l'any 1977. Recordo les cues per accedir al cinema Montecarlo: ho vam intentar un parell de vegades sense èxit, però finalment la vam poder veure. Als meus vuit anys allò era extraordinari, un món nou. Tot això ho penso, mentre anem a veure amb els meus fills la nova entrega de Star wars a l'Alhambra de la Garriga. Malauradament ja no existeix el Montecarlo (ni el Savoy, ni el Fèmina ni l'Astoria ni el Fantasio ni el Novedades ni l'Alexandra; encara no entenc perquè desapareixen els cinemes del centre de la ciutat per traslladar-se tots a la perifèria, és una cosa que el meu cervell no aconsegueix comprendre), però afortundament existeix l'Alhambra.
I avui apareix als diaris una notícia que em porta a l'any 1982. Demoliran el cinema Urgell. I això m'entristeix i em recorda unes llàgrimes meves -avui no m'arriben a caure- de l'any 82. Del Nadal del 82. Allà vaig veure ET, i vaig plorar amb ET. El cinema Urgell -dues mil localitats!- era el cinema de les grans estrenes per excel·lència. Tancat des de fa temps, ara desapareixerà per sempre. I deu ser cosa de l'edat, però tinc la impressió que d'uns anys ençà tot canvia massa de pressa, un món es difumina i se'n va dibuixant un de nou, que no tinc gens clar que sigui millor.

Reis

Dies de tràfecs, compres, àpats i enrenous. Curiosament, dies poc donats al recolliment i a la reflexió. I avui, de sobte, emergeix el pensament que potser aquest any ja sigui l'últim dels Reis comme il faut per a l'N.i, en conseqüència, per a tota la família. I així viurem aquest dia, com l'aigua que se'ns esmuny de les mans quan bevem d'una font.

Un bar de París

Acabo de veure una fotografia que m'ha recordat un bar de París, on vàrem prendre alguna cosa, deu fer uns quinze anys. Era en un carrer que dóna a la place des Vosges: un local fosc en un carrer fosc del Marais. Crec que havies de baixar unes escales, però no ho recordo amb certesa. L'estança era petita, les taules, de fusta vella, les cadires, Thonet. La llum era molt tènue. Devien ser les sis o les set de la tarda i a fora ja era fosc i hi feia molt fred. Vam prendre alguna beguda calenta, un te segurament. Vam estar-hi una estona, per descansar i agafar calor. Això és tot el que recordo d'aquell bar, però la seva imatge m'ha quedat gravada per sempre.
Quan els fantasmes apareixen, a París, al món i dins d'un, la imatge d'aquell bar resta com un refugi, un escalf llunyà.

Xarxes

Darrerament començo a tenir davant les xarxes socials una mirada semblant a la que tenen els peixos davant les xarxes a seques.

15 anys

L'amic R. m'informa que avui fa 15 anys de la presentació a la Central de Verde agua, traducció a l'espanyol de l'obra de Marisa Madieri, publicada per Minúscula. (Faig un parèntesi per dir que no sé com s'ho fa R. per estar sempre tan sorprenentment ben informat, deu ser cosa de les perverses xarxes socials, suposo).
Doncs bé, aquesta informació actua sobre la meva persona com una autèntica magdalena (o torrada, segons diuen ara) de Proust. I és que, tot i que només recordo vagament haver assistit a aquella presentació, que va comptar amb la presència de Claudio Magris, sí que em retornen un parell d'evocacions molt poderoses. L'una fa referència a la pròpia obra, que va resultar un descobriment extraordinari (doble descobriment: el del llibre i el de l'editorial, que ha esdevingut també un referent). I l'altra, la remembrança d'una època perduda -com tot passat- de la qual ja fa -ai- quinze anys.
Qui em coneix sap que tinc una gran estima per Verd aigua. L'he recomanat fins a la sacietat. L'he deixat també unes quantes vegades, fins al punt de perdre el llibre, cosa que em fa una ràbia enorme (m'he comprat una edició posterior, però ja no és el mateix que aquella primera). Força gent m'ha agraït la recomanació, cosa que em satisfà i reforça el meu ego. Madieri i Modiano són dos dels meus èxits en l'àmbit del consell literari i els seus reconeixements posteriors els sento també una mica propis.
Però, més enllà de l'obra en si, aquest record dels quinze anys va molt lligat a l'experiència personal. Tenia llavors poc més de trenta anys i no es pot dir que estigués a la primera volada, però sí que tenia un grau més d'ingenuïtat. Qualsevol descobriment literari era molt viscut. La Central era com una mena de paradís, on setmana rere setmana s'obrien portes al món. Tenia més temps i menys obligacions. Menys condicionants i més pardals al cap. Passejava pels carrers de l'Eixample com si allò fos Trieste. El carrer Mallorca em semblava la rue de l'Odéon. El bar Mauri em semblava el Cafè de Flore. Els octògons de l'Eixample eren els rectangles de la Baixa lisboeta. Així eren aquells temps, que potser no eren tan idíl·lics, però així els veig ara. Quinze tardors després.

(PS: De vegades em pregunto si aquests escrits tenen alguna utilitat. Doncs aquest sí que n'ha tingut. M'ha permès recuperar (bé, de moment localitzar) el meu exemplar original de Verde agua. El culpable ha confessat. La seva bona voluntat i penediment li reduiran la pena).

Escena matinal

Avui he estat testimoni d’una escena curiosa. Graciosa i alhora entendridora. En un carrer del Barri Gòtic una parella de nuvis es feia fer fotografies. Aquesta és una pràctica habitual en aquests carrerons, especialment en parelles orientals, però aquests d’avui eren del país. El nuvi era més aviat baix i anava amb l’habitual vestit fosc. La núvia, morena, portava el cabell recollit i un vestit blanc força escotat. No cal dir qui era l’estrella de la sessió fotogràfica. La gent, com ha estat el meu cas, passava pel seu costat i no podia deixar de mirar-los de reüll. En això, caminant amb dificultats s’ha anat acostant un senyor gran.  Cabells blancs, patilles llargues, americana gastada, una vuitantena d’anys, un cert toc castís. Malgrat l’edat, el seu posat era de no haver-se arrugat mai davant les dificultats de la vida. Li esqueia un passat de torero, per exemple. Quan encara no havia arribat a la seva alçada, li ha fet saber a la núvia, amb veu alta i clara, que la trobava molt guapa. Ella li ha agraït el comentari amb la mateixa naturalitat. L'home s'ha anat acostant a la parella i, ja amb veu més baixa, ha felicitat el noi. Després ha agafat la mà de la núvia i, sense deixar-la, li ha tornat a dir que era molt guapa. En veure que no la deixava anar, m’he temut que no s’arribés a una situació una mica incòmoda, però llavors simplement s’ha acostat la mà de la noia a la cara i ha recolzat molt lleument la galta al dors de la mà.  Ha estat un gest molt ràpid, gens impropi, més elegant que galant. Després s’ha acomiadat de la parella i ha anat seguint el seu camí, que segurament no duia enlloc.

Anarquisme contemporani

L'amic X. m'ensenya una fotografia que ha fet d'una pintada vista al carrer. Acompanyant l'a majúscula encerclada es pot llegir: Ni Déu ni amo ni facebook.
Em fa gràcia perquè justament ahir em vaig donar de baixa del facebook. Puc afirmar, doncs, que per les meves venes corre un terç de sang anarquista.

Imatges

El genoll d'una noia que apunta, darrere el vidre d'un bar, entre uns texans estripats, el frontispici neoclàssic del Palau Moja amb el fons d'un cel d'una grisor ja hivernal, els nusos quasi tumorosos d'un plàtan de la Rambla, el relleu abrupte de la façana de l'església de Betlem, una frase en francès agafada al vol... Són flaixos retinguts durant uns instants d'atenció especial pels carrers de la ciutat, en què el ritme del món sembla alentir-se, la realitat difuminar-se. Dura un moment, com un encanteri, i després els sentits retornen a la normalitat. I després resulta difícil recordar aquestes imatges no revelades, escenes d'un film oblidat.