Escena matinal

Avui he estat testimoni d’una escena curiosa. Graciosa i alhora entendridora. En un carrer del Barri Gòtic una parella de nuvis es feia fer fotografies. Aquesta és una pràctica habitual en aquests carrerons, especialment en parelles orientals, però aquests d’avui eren del país. El nuvi era més aviat baix i anava amb l’habitual vestit fosc. La núvia, morena, portava el cabell recollit i un vestit blanc força escotat. No cal dir qui era l’estrella de la sessió fotogràfica. La gent, com ha estat el meu cas, passava pel seu costat i no podia deixar de mirar-los de reüll. En això, caminant amb dificultats s’ha anat acostant un senyor gran.  Cabells blancs, patilles llargues, americana gastada, una vuitantena d’anys, un cert toc castís. Malgrat l’edat, el seu posat era de no haver-se arrugat mai davant les dificultats de la vida. Li esqueia un passat de torero, per exemple. Quan encara no havia arribat a la seva alçada, li ha fet saber a la núvia, amb veu alta i clara, que la trobava molt guapa. Ella li ha agraït el comentari amb la mateixa naturalitat. L'home s'ha anat acostant a la parella i, ja amb veu més baixa, ha felicitat el noi. Després ha agafat la mà de la núvia i, sense deixar-la, li ha tornat a dir que era molt guapa. En veure que no la deixava anar, m’he temut que no s’arribés a una situació una mica incòmoda, però llavors simplement s’ha acostat la mà de la noia a la cara i ha recolzat molt lleument la galta al dors de la mà.  Ha estat un gest molt ràpid, gens impropi, més elegant que galant. Després s’ha acomiadat de la parella i ha anat seguint el seu camí, que segurament no duia enlloc.