Nota

Hi passo gairebé cada dia i és ara mateix un dels meus racons preferits de Barcelona. Potser perquè no hi ha mai gairebé ningú; no hi circulen vianants ni cotxes, tot i ser un carrer ben ample, de doble sentit. Té les voreres espaioses i bancs i arbres i parterres amb flors. Ara hi han col·locat unes roques enormes, en una mena de museu geològic a l'aire lliure. Ho havia llegit al diari i ho vaig veure ahir. Podria mirar de recordar quan ha costat això al contribuent, però prefereixo no posar-me de mal humor. Vull seguir amb la meva visió idíl·lica del lloc, així que toco les roques amb les mans i miro els plafons. Com que he de fer temps, m'assec en un banc i em poso a llegir. Podria anar al bar de l'hotel Sofia, que m'agrada força, però em quedo aquí, assegut en un banc. M'ha costat triar entre sol i ombra. Com que ha refrescat, opto pel sol, però al cap d'una estona tinc calor. La novel·la de Lea Ypi no m'acaba de convèncer. Aixeco la vista i des del banc observo les cúpules del cementiri de les corts, que emergeixen darrere d'un mur. Si seguís les tendències del llenguatge actual diria que aquest indret forma part de la meva memòria personal. Però prefereixo dir que és part del meu record. Abans aquí hi havia un camp de futbol. I una pista de futbol sala. Hi havia jugat algun cop. Hi havia també uns descampats, plens de sots i bassals, on aparcàvem el cotxe els universitaris. I, sobretot, hi havia els barracons on anàvem a classe. No tinc mal record d'aquells barracons, ni d'aquells temps. Tampoc el tinc bo, si parlo amb sinceritat. Ara el veig com una època molt llunyana i difusa, gairebé com una ficció. Mentiria si digués que veig aquells moments com una pel·lícula. No, és una cosa més fragmentària i borrosa. Puc rememorar a la perfecció determinats episodis, fins i tot diàlegs. Em fan somriure anècdotes i facècies. Tinc alguns nomes ben impresos en la memòria, com en aquelles llargues llistes penjades a les parets amb les notes del exàmens, però algunes cares s'han esborrat. Quan em trobo amb els vells amics riem d'alguns d'aquells moments. Però també em veig en aquella època com qui camina sota un núvol negre, el del futur incert, el de la manca de convenciment. Aquesta manca de convenciment potser ha estat el comú denominador de la meva vida. Mai m'he cregut gairebé res, més enllà dels afectes personals. La família, sobretot. He begut sempre l'estrany còctel que formen l'escepticisme i la il·lusió, dos ingredients aparentment contradictoris. Però no ens desviem de la història. Arribàvem amb el cotxe, posant a prova la suspensió i mirant de no rascar els baixos i l'aparcàvem en aquells camps enfangats. Agafàvem la carpeta i el bolígraf i anàvem a classe. Escoltava amb atenció, sí, i prenia apunts de forma metòdica amb una lletra minúscula. Aquests apunts no tornaven a treure'ls de la carpeta fins la llarga temporada d'exàmens. Llavors estudiava fins l'extenuació. Algun any, a tercer o a quart, apareixia a mig curs un senyor gran -deuria tenir quaranta anys- i em demanava els apunts d'alguna assignatura. Bioquímica, crec, i alguna altra. Se'ls enduia, els fotocopiava i me'ls tornava al cap d'una estona. No sé per què me'ls demanava a mi, maig m'ho vaig preguntar. De tant en tant, apareixia un altre personatge, un noi més o menys conegut. El vèiem per la porta oberta de l'aula. X s'aixecava, a mitja classe, i se n'anava amb ell. Ara penso que li passava alguna droga. De les coses sempre ens n'assabentem tard. Com potser de les intencions d'Y, a qui coneixia només d'alguna pràctica de laboratori, i que em convidava a estudiar a casa seva: un pis d'estudiants forasteres. No li sé veure la cara, només sé que tenia un cert atractiu. No hi vaig anar mai. Estudio més bé sol, li deia. Ara, darrere meu, hi ha aquells edificis on vaig passar tantes hores, encara que només les justes -ni una més- per superar en temps i forma aquella carrera, aquell obstacle. En general, prefereixo ser l'home que seu en aquest banc amb un llibre a les mans, que aquell jove desorientat. Ell té el cofre amb el tresor de la joventut però la clau la tinc jo. Ell no tenia la clau i jo ja no tinc el cofre. Però estic bé, en aquest nou racó verge i despoblat de la ciutat. No sé si a la nit hi deuen haver putes, com llavors. Ara només passa de tant en tant algun estudiant i, a l'altra vorera, la gent que va al tanatori. Venen uns núvols i temperen la calor del sol. Tinc encara mitja hora de llibertat absoluta. M'adono que no hi estic gaire acostumat. Envio uns missatges de mòbil, llegeixo una mica més, tanco els ulls.