Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.
Efectivament, quan s'ha pogut donar, la mort canvia. Deixa d'importar, de fet, si queden els dons.
***
Vivim en una casa construïda el 1929. D'aquí tres anys serà centenària. L'altra dia pensava en fer algun tipus de celebració, però coincidirà amb què aquell any jo faré seixanta anys i això no ho vull celebrar de cap manera. Així que potser la millor celebració serà, com penso sempre amb gairebé tot, la no celebració, la rutina.
Pensava també que la casa quedarà i jo marxaré, però aquests versos de Joan Margarit m'han fet veure-ho d'una altra manera.
***
No tot és dolent a les xarxes socials. Els textos que publica J. a instagram són de les millors coses que llegeixo darrerament (incloent llibres). Fa uns dies, per exemple, citava el diàleg d'una sèrie de televisió en què un dels personatges diferenciava allò a què es dedicava d'allò amb què es guanyava la vida. Jo aquesta diferenciació l'he tingut sempre claríssima, potser massa i tot.
J. concloïa: Uno dedicarse, se dedica sobre todo a leer. Y me gano la vida perdiéndola cada día un poquito más. Como casi todos.
***
Instagram també permet conèixer persones. Amb conèixer no vull dir tractar-les, sinó tenir informació, encara que sigui esbiaixada, sobre elles. D'això no sé si en podríem dir espiar, perquè tot s'ofereix de forma voluntària. En tot cas, per als curiosos com jo, resulta interessant: les persones, millor si són desconegudes, es converteixen en personatges de novel·la. La seva realitat es converteix en una mena de ficció per qui se la mira des de la pantalla. No és possible conèixer els arguments, però si els entorns, el caràcter, les atmosferes. I això sempre és el més interessant. F. és per a mi el personatge més atractiu de la novel·la: intel·ligent, il·lustrada, bella, distant, pija, amb el pòsit d'una educació sedimentada durant diverses generacions.
***
I a instagram veig les stories del dia d'ahir que ja sé què portaran. Les imatges dels qui les han publicat m'ho assenyalen de forma inequívoca. M'esperen, com galledes d'aigua recolzades sobre una porta entreoberta, que no acabaré d'empènyer.
***
Que l'enemic guanyi també té avantatges. Sortir abans de la feina, per exemple, per escapar del col·lapse circulatori ocasionat per la rua. La rua. Així que arribo a casa d'hora. M'assec al sol a llegir. La pluja ha deixat l'herba d'un color verd brillant, insuperable. L'aire és fresc. Hom es diria a les illes britàniques. Al cap de poc, apareixen uns mosquits primerencs a recordar-me que res és perfecte. N'esclafo un parell. Un d'ells em deixa a la mà un regueró de sang que indica que ja havia fet la seva feina. El vermell inquietant d'aquesta sang pròpia com a contrapunt al verd calm de la gespa. El llibre de Vila-Matas que llegeixo tampoc em convenç.
***
No vull xafar, en canvi, una formiga que trobo a dins de casa arrossegant un objecte -no acabo de veure què és, potser una llavor o una brossa- que és cinc vegades més gran que ella. Encara que sigui un tòpic, la seva laboriositat m'admira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada