Notes

Imagineu un migdia d'estiu a Normandia. Fa sol (em direu que això, a Normandia, és molt imaginar, però és així). L'aire del mar tempera l'escalfor del sol. Perquè esteu just al costat del mar, en un petit promontori, amb unes belles vistes. El verd acarona el blau. Aquí i allà, hi ha une salpebrat de vil·les art nouveau, amb els seus jardins impecables. Esteu asseguts a la terrassa d'un establiment modest, però agradable. Amb les ulleres de sol posades us concentreu en la visió del mar, en el seu blau passat per aquest filtre. El vent l'arrissa una mica, com la carícia d'una mà sobre la pell femenina en els prolegòmens de l'amor. Beveu un vi blanc, sec, també modest però digne. Està tan fred que les copes s'entelen. Sentiu la salinitat de l'aire com un acompanyament estimulant. I, ara ja sí, us serveixen una olla per cap plena d'uns musclos blancs, joves, lleugers, frescos i mantegosos.

Doncs bé, suposant que això fos literatura, molts acadèmics se centrarien en disseccionar aquests musclos, com fèiem durant el batxillerat al laboratori de ciències, per explicar-vos amb tot luxe de detalls la seva anatomia. I us dirien que a Normandia, al migdia, el vent bufa majoritàriament del Nord Nordoest (NNO), amb ràfegues que poden arribar als cent quilòmetres per hora, mentre l'espectrofotometria detectaria el pantone exacte del color del mar, el dia 12 d'agost, passat pel filtre dels vidres verds polaritzats d'unes ulleres Ray Ban Wayfarer de l'any 2024.

(Aquesta experiència de dissecció és la que vaig tenir en una sessió recent a què vaig assistir sobre l'obra de Javier Marías).

***

Vamos a ver, cerramos el hospital de X, le damos la culpa al alcalde y a mí no me toquéis la polla. Aquesta frase, tan barroera, l'atribueix un periodista a una actual candidata a unes eleccions, en la seva època de responsable de sanitat al seu territori. Si és certa o no és una qüestió que incumbeix al periodista que l'ha publicada i a la seva relació amb la veritat. És un debat important, però aquí, ara, ens ho mirem des d'una perspectiva literària. Els estudiosos d'aquest camp acostumen a afirmar, i crec que l'encerten, que en literatura no és tan important la veritat com la versemblança. I des d'aquest punt de vista, la frase de la candidata, tant si la imaginem en boca del personatge concret a qui s'atribueix, com si ens la mirem des de la visió més abstracta i impersonal del que és la política actual, és perfectament versemblant.

***
Dinar amb C. Constato que els nostres camins segueixen direccions totalment divergents.

***

Aquesta nit, al meu somni, del qual no recordo gaire cosa, hi apareixia Emmanuel Macron. M'he llevat i just he llegit que s'han fet públics els motius de la plantofada que li va clavar la seva dona en el moment en què s'obria la porta de l'avió en què viatjaven, fa un parell d'anys. Sembla ser que Brigitte va poder llegir al mòbil presidencial una conversa íntima que Macron mantenia amb l'actriu iraniana Golshifteh Farahani. Té gràcia perquè Farahani és la protagonista de Paterson, una de les pel·lícules que més m'ha agradat en els últims temps. S'afirma que la relació entre Macron i Farahani és estrictament platònica i epistolar, la qual cosa resulta entranyable vista la trajectòria aventurera d'anteriors presidents de la República. Macron, la gran esperança frustrada de la moderació política, resulta ser també un moderat en la infidelitat (si és que aquestes converses poden tenir aquesta qualificació). Darrerament li havia agafat una certa mania -el trobo fals, superficial i hipòcrita- però ara em resulta més simpàtic, com el nen descobert en una malifeta lleu que rep un càstig desproporcionat de la professora. Professora avant la lettre.