Notes

Hi ha matins que semblen fets amb una paciència antiga. Baixes al carrer amb les mans encara tèbies del cafè i el poble es va despertant a poc a poc, com algú que no té cap pressa per obrir els ulls. A la vorera hi queda la humitat de la nit, i les primeres persianes metàl·liques s’aixequen amb aquell soroll cansat que tenen les coses de cada dia.

Camines fins a la botiga amb les butxaques mig buides i el cap també. És una bona hora per no pensar gaire. Un cotxe passa lentament. Algú rega les plantes d’un balcó i l’aigua cau sobre l’asfalt amb una olor neta, d’estiu primerenc. Al fons, darrere les teulades, el cel encara té colors tous, com si el matí no s’hagués decidit del tot.

Els ocells ja fa estona que hi són. No els veus gairebé mai, però els sents. Un merlot des de l’arbre de la plaça. Un pardal nerviós damunt d’un cable. I més enllà, potser una tórtora, repetint aquella tristesa petita i obstinada que tenen les tórtores. De vegades sembla que el poble respiri gràcies a ells.

A la fleca hi ha olor de pa calent i de conversa baixa. La dependenta et somriu amb aquell somriure automàtic però amable de qui ja ha vist passar mig matí abans de les vuit. Demanes quatre coses senzilles: pa, fruita, una mica de formatge. Res important. La vida acostuma a sostenir-se amb coses així.

Quan tornes, el sol ja toca alguna façana i les finestres s’encenen de cop. Penses que hi ha una felicitat discreta en aquests trajectes curts. Ningú no els recordarà mai, i precisament per això són veritat.

***

Aquest text anterior no l'he escrit jo. L'ha escrit la intel·ligència artificial (Chat GPT) quan li he demanat que creés un text seguint el meu estil. À la façon d'Àlex Figueras. He de reconèixer que no està malament, però no m'hi acabo de veure. No és que sigui cursi, però no sé, té un aire tòpic i impostat. Com si pel carrer es passegés un doble meu, que fos cerimoniós, robòtic i pastelós, sempre amb un somriure a la cara. Potser algun lector el trobarà més ben escrit que els meus i tal vegada tingui raó. Com potser també seria preferible topar-se amb aquest doble meu, més dòcil i adotzenat, sense tantes arestes.

Però voldria deixar clara una cosa: jo no he vist mai cap pardal en un cable ni al forn del meu poble venen fruita o formatge.

(I sort de tenir un avís al blog prohibint l'ús dels meus textos per part de l'IA. Encara podria posar una demanda a Open AI, fer-me ric i dedicar-me només a escriure. O que esgrigués el Chat GPT per mi i no fer absolutament res, només mirar els pardals penjats dels cables amb una paciència antiga).

***

Últimament dormo com un soc. Des que me'n vaig a dormir fins que sona el despertador el món desapareix per a mi. Només visc en el terreny dels somnis. Avui l'N. i jo anàvem a fer un examen. Arribàvem just a l'hora de començar, sense marge de temps. La peculiaritat era que l'examen es feia en una platja de sorra, llarga, verge, extraordinària. Allí, ben separades hi havia unes taules verdes d'escola, de fòrmica. I aquelles cadires tan típiques, del mateix material. No sé de què dimonis era l'examen. De fons se sentia el soroll que feien unes onades majestuoses que morien a la sorra amb un esclat d'aigua de Vichy. En un altre capítol d'aquest somni, veia una notícia al diari: Jeff Bezos es presentava a una plaça de funcionari a l'ajuntament de Vic. Se'l veia en una foto allí assegut, fent també l'examen, amb cara de no haver trencat mai cap plat. Fins i tot en la lògica -o absència de lògica- onírica, allò no em quadrava gens. Crec que ha contribuït a que em despertés. Perquè avui no tenia despertador.

***

Ha estat escriure aquest text i dormir, la nit següent, ben malament. Potser perquè l'N., després de la seva festa de graduació de batxillerat, rondava per aquests mons de Déu. O perquè la meva torticoli ha evolucionat cap a un dolor a l'espatlla i el braç, molt molest.

***

Per cert, l'N., l'altre dia:

- Avui he fet l'última classe d'història de la meva vida. Ja no em podran adoctrinar més.

De primer em va fer gràcia, després em va venir un sentiment a mig camí entre la tristesa i l'enuig.

***

Es una mierda, diu un diputat des de la tribuna del Congrés. Estoy jodido, afegeix. A la ràdio, el periodista que explica les notícies diu que la ministra del ram tiene a los médicos cabreados. No és que jo pertanyi a la lliga del bon mot, però de debò que cal utilitzar aquestes expressions des de les institucions o els mitjans de comunicació? Voler ser proper als ciutadans -al poble- implica haver d'utilitzar aquest llenguatge? Crec que no; ben al contrari allò que es coneix com els poders públics haurien de tenir un paper exemplificador. El despotisme il·lustrat tampoc estava tan malament, almenys era il·lustrat. La igualtat no és consisteix en igualar per baix. I tampoc consisteix en pensar que la meva opinió en física nuclear val el mateix que la d'un físic nuclear.