Notes

Després d'una nit -i ja en van dues: divendres i dissabte- en què he dormit malament, m'aixeco amb un dilema. Resulta que aquesta setmana he de lliurar una feina, que he anat ajornant i que ara ja no té més espai per a pròrrogues. De fet, m'hauria d'haver passat el cap de setmana treballant i, entre una cosa i una altra, no he pogut fer-ho. Però també em van venint al cap, sobretot en els moments d'insomni, les habituals idees o passatges de la vida que conformen aquest dietari en línia i que em sabria greu perdre. No perquè pensi que tenen un gran valor literari, sinó simplement perquè aquesta, l'escriptura memorialística, és la meva forma de viure. Ho vaig trobar explicat d'una manera molt precisa en el dietari de l'amic Xavier Jové, Un curs al Raval. Diari d'un doctorand provincià, que estic llegint aquest dies. Quan escriu sobre el diari de Gil de Biedma, Jové afirma que normalment els lletraferits pensem que la vida que no es transforma d'alguna manera en escriptura no té gaire sentit. És exactament així.

Després, de la mà de Gil de Biedma, dona un pas més i afegeix que no només cal escriure per donar sentit a la vida; cal escriure, també, perquè la vida mateixa es posi en marxa. Però d'això, jo ja no n'estic tan segur.

***
L'eufòria que em provoca l'enèsima (de fet només és la cinquena, però ja ens entenem) victòria de l'Espanyol fa que em quedi una bona estona davant la tele mirant el post-partit i tot el que convingui. Acaben fent un documental sobre Canito. Ja l'havia vist, però qualsevol excusa és bona per reafirmar la fe blanc-i-blava i per procrastinar. Quin personatge aquest Canito! I, en el fons, quina vida tan trista. Va nèixer sense res, ho va tenir -gairebé- tot, i va morir altra vegada sense res. I segurament l'explicació es troba en aquest gairebé. Els béns materials difícilment podien substituir el que a Canito li va faltar: l'escalf, l'estabilitat, l'acompanyamanent. El documental el condueixen els testimonis dels companys de l'època, ara homes grans: Marañón, Flores, Reixach, Gordillo, Longhi... I n'hi ha un que plora. I ja sé que el plor no és un indicador fiable d'una major estimació o sentiment, però el plor d'aquest home commou. És el plor d'algú que pensa, i així ho diu, que potser podia haver fet alguna cosa més per ajudar un Canito que transitava ja pels inferns. Era un jugador del Betis que a mi em queia força antipàtic, perquè sempre ens marcava algun gol. Però ara se'm projecta d'una forma totalment diferent. Bravo, Hipólito Rincón.

***
És un actor que amb la vellesa ha adquirit un aspecte patrici, però en el fons sempre ha estat bastant macarra. L'èxit li ha vingut pel seu atractiu i, més enllà dels èxits de taquilla, crec que no ha protagonitzat cap gran pel·lícula. Com que no sóc gens cinèfil, contrasto aquesta dada a viquipèdia, que em dona la raó. Casat, en la seva maduresa, amb una espanyola, ens ha vingut a explicar les excel·lències del nostre país, en contraposició amb els seus Estats Units trumpistes. Però, després d'això, sento ara per la ràdio que viurà mig any al seu país perquè el model tributari espanyol no el deu acabar de convèncer. És a dir, que aquest sistema tan extraordinari que tenim, millor que el continuem sostenint les classes mitjanes locals. I de les elits de fora només en rebrem les lliçons.

***

Quants perjudicis no causa la polarització! Ara fins i tot estic a favor del canvi d'hora.

***
Des del meu escepticisme amb l'acadèmia, quan sento parlar dels doctorats m'imagino una realitat virtual, ni tan sols tangencial amb el món real. I no puc deixar de pensar en les tesis com uns taüts que hom emmagatzema en nínxols, per al seu repòs etern.

***

Mentre m'espero a l'estació de tren de passeig de Gràcia, penso en un text -una peça que diuen els del ram- que he vist publicat al diari. Com en algun altre cas, no és que l'autor no sàpiga escriure, que ja seria greu, és que no sap ni pensar. Però lluny de provocar-me enuig o sorpresa, aquest fet em fa fins i tot gràcia. Com la publicació de determinats llibres, que veig en llocs prominents dels taulells de les llibreries, el resultat el percebo des d'una perspectiva de comicitat, de lògica inversa, de teatre de l'absurd. 

***
He acabat La finestra discreta. Ja ho vaig escriure: la seva lectura és un gaudi absolut i per a aquells que considerem lectura i escriptura com activitats indestriables, resulta difícil no estar-lo citant contínuament. A mi em resulta molt propera la seva visió del món. Sobretot del món actual, que Puigverd deconstrueix amb ull d'entomòleg i pols de rellotger. Tots els mites de la posmodernitat -el consumisme alienant, el culte quasi religiós a la gastronomia, el mimetisme gregari, la política emocional...- vam caient de la mà d'un Puiverd, que, sota una aparença tranquil·la i pausada, acaba esdevenint un autèntic contestatari. Però, Puigverd, que posa el dit sobre la nafra de tots els mals de la nostra societat, ens assenyala també el camí dels bàlsams i dels refugis: el paisatge proper, la mirada tranquil·la, l'amistat apacible, la natura acollidora, les ensenyances enriquidores, la lectura reconfortant.
Ocell de bosc i La finestra discreta són llibres -gairebé mil pàgines en total- que enriqueixen i acompanyen.