Palafrugell (i II)

De Sant Sebastià baixo a Calella, passant per Llafranc. Calella té ja un aire hivernal, tot i que ha sortit el sol i la temperatura és quasi d’estiu. Hi ha gent –poca- ajaguda a la platja i algú fins i tot es banya. Però l’atmosfera, l’actitud de les persones que s’hi passegen, fins i tot el seu desig, és ja d’hivern. També ho és la concentració humana, no gaire alta, cosa que s’agraeix. El Canadell em fa la impressió de sempre. La seva bellesa és serena, el seu caràcter indestructible. Quan m'hi passejo sempre se’m fan vius els episodis de El quadern gris. M’és fàcil també imaginar-me a Pla, de bracet amb Lilian Hirsch. Només la barana de ferro que limita el passeig em sembla pobra, trista, poqueta cosa. Aquí hi faria goig una barana més historiada, amb un pòsit més evident i un cert estil. Sense caure, però, en artificis. Com la de la platja de la Concha, a San Sebastián.
Recorro tota la cinta de la costa fins al Port Bo. Als restaurants hi ha encara la gent entaulada. Les ampolles de vi descansen buides en els cubs metàl·lics. Dels arrossos en resten quatre grans adherits a les paelles untades i una olor que ja resulta sobrera. En les cares de la gent, i en la seva postura, s’hi observa un cert tedi. L’eufòria del dinar viu ja el seu ocàs. En l’actual religió de l’hedonisme es passa fàcilment del desig, un hit en tota regla, a la cara B de la possessió aconseguida, on sonen melodies d’embafament. És així que aquesta tarda de dissabte té un inevitable aire de diumenge, per molt que al cap de setmana li quedin hores d’oci, en les quals apareixeran nous desitjos i inquietuds, que seran ràpidament sadollats, gràcies a la fe –i a la butxaca- dels devots d’aquest nou déu que és la satisfacció immediata.

***
Intento, sense èxit, acostar-me al Mas Pla. Fa molts anys, potser trenta-cinc, vàrem poder fer-ho. En tinc algunes fotografies, força maldestres. S’hi veu un cotxe aparcat al davant, un Ford de color blanc. Fins i tot algunes persones que surten de la casa per pujar-hi. Amb els anys, la presència de curiosos –com érem nosaltres- es deuria fer insuportable per a la família. Ara el mas és un fortí: tot el terreny que l’envolta està protegit per tanques infranquejables. Potser no només el protegeixen dels xafarders sinó també dels senglars que deuen baixar de les Gavarres per ficar-se als camps. En la meva fal·lera planiana, tal vegada excessiva, intento, però, trobar alguna escletxa en aquesta protecció. Uns gossos em fan fora d’una nau que llinda amb el mas. Són gossos escarransits però m'indiquen clarament que no sóc benvingut. Recorro alguns camins del rodal, sense èxit. Finalment aparco en un garden i vaig a peu, jugant-me la vida en una rotonda, fins arribar al voral de la carretera, des d’on puc contemplar el casalot i fer-ne alguna foto. Una heura tardoral, ben vermella, embelleix la façana, ja harmònica en si mateixa. Pla descriu el mas, on va fer vida durant dècades, en diversos textos de la seva obra. Els índex de l'Obra Completa n'identifiquen una colla. És lògic que sigui així, Pla escrivia a partir del que tenia més a mà i el mas era el seu entorn més immediat, l’element que feia palès el seu arrelament amb la terra i amb el país. L’existència del mas, i la seva pertinença durant segles a la família, condicionava la visió del món que tenia Josep Pla, la seva manera de ser i de pensar. El Pla escriptor és fruit d’aquest mas, que era l'arrel d’una nissaga familiar que hi va viure generació rere generació (exceptuant la dels seus pares). El genius loci que tant va modelar i impulsar l'obra de l'escriptor trobava en el mas un dels seus elements més significatius, perquè el lloc es relacionava aquí amb el temps, amb la construcció del món on va néixer i amb la força d’una tradició. Pla provenia del Mas i les seves idees en naixien. Qui cregui que pot aïllar-se dels seus orígens, fins i tot renegar-ne, s'equivocarà profundament.
D’entre tots els textos en què Pla escriu sobre el mas, en citaré un. Potser no és el més significatiu ni el més profund o descriptiu, però és molt efectiu en la seva simplicitat. És una de les seves Notes disperses:

Fou en els últims temps de la II República que vaig instal·lar-me al Mas Pla de la parròquia de Llofriu. Feia molts anys que la meva família paterna havia deixat d'habitar-lo per traslladar-se a Palafrugell. Estava en un estat molt precari, però l'arreglàrem una mica. Sempre m'havia agradat -i ja des de petit. Des de llavors, ha estat el meu domicili, l'he habitat permanentment -llevat els intervals dels viatges. Després de tants anys de taules i de llits llogats, em semblà que havia arribat l'hora de disposar d'una certa fixesa. Hi vaig portar l'única cosa que tenia: uns quants llibres.

És una casa gran, una mica desmantellada, immensa. És la casa romana típica: una gran sala central, amb una xemeneia de campana al fons i les habitacions al voltant. En aquesta casa, hi he viscut molts i molts dies -milers de dies- en una solitud completa. Hi he passat moments molt diversos. A l'hivern, més enllà del foc de la xemeneia, és molt freda. A l'estiu és una delícia. El ventet del sud, en la gran sala en penombra, inflant la cortina de malla de la porta, el cric-crac de les canyes de l'altra cortina... A la meva mare, la casa no li agradà mai: la trobava massa baldera. A mi m'agrada, en canvi, perquè sembla tenir la força de projectar la solitud en forma física: les grans habitacions, buides, mudes; el silenci, trencat un moment pel cruixir d'un corc en un moble, el dring llunyà del rellotge de caixa, un moble reflectit en un mirall... El millor moment de la casa és quan plou -i sobretot quan plou tota la nit.

Als fetitxistes ens costa resistir l’atracció que sentim pels indrets per on transcorria la vida dels personatges admirats. No he pogut acostar-me al Mas Pla, però m’acontento en veure’l de lluny. Me’l miro i el veig tal com és: sòlid, plàcid, harmònic. Rodejat de camps, d’oliveres i de files de xiprers, roman com el vestigi d’un món que no vol acabar de desaparèixer. Mentre l’observo, els cotxes passen rabent pel meu costat. Me’n protegeix només un guarda-rail. En contrast amb la visió de la casa, l’espai on trepitjo és ple de males herbes i deixalles. Les sabates que porto m’han quedat tacades d’oli de cotxe. Potser aquest, el dels cotxes, les autovies i l'efervescència humana és un món que també s’acaba.

***
Tanco la meva ruta planiana amb una visita al cementiri de Llofriu. Sempre l’he trobat tancat i avui no n’és una excepció. Remeno la porta metàl·lica i inspecciono el pany cercant l’impossible: la possibilitat de que s’obri d’alguna manera, per art de màgia. És en va. Després miro entre els barrots de la reixa per veure si identifico el nínxol de l’escriptor. Tampoc tinc èxit. Romancejo a l’espera de no sé ben bé què. Mentre m’espero, de la surera que protegeix l’entrada, en van caient glans. El terra n’és sembrat. És estrany que no vinguin els senglars a menjar-se’ls. N’hi ha molts, de glans, i en continuen caient. L’arbre és fenomenal, gros i sa. Té una escorça esplèndida. L’indret no resulta, però, gaire agradable. És desangelat i una mica inhòspit. Passa un cotxe, que fa mitja volta allà mateix. Quan torna el silenci se sent caure els glans: clec, clec,. No cal que m’esperi més. És hora de tornar a casa.