Notes

Els meus germans explicaven que quan es van construir les primeres autopistes de pagament, tenien un amic, o potser era algun d'ells mateixos, que quan arribava al peatge s'adreçava al senyor de la guixeta i, amb un accent rústic imposat, preguntava: ¿Cuánto vale? I quan els responia, contestava amb una altra pregunta, amb un rictus de sorpresa, perplexitat i indignació: ¿Cuánto dise?. Doncs bé, a mi sovint em venen ganes de repetir, en el meu dia a dia, aquest ¿cuánto dise? La inflació, com és ben sabut, és un càstig terrible contra les classes mitjanes i populars. Els economistes saberuts hi busquen solucions. I bé que fan. Però hi ha una mesura força pràctica i útil, si fos generalitzada, de la qual els economistes i els governants no en volen ni sentir parlar: la contenció. No em refereixo a la trista contenció involuntària, cada vegada més estesa, fruit de la impossibilitat real de pagar alguna cosa. No. Em refereixo a la contenció voluntària. Tots portem un bitllet de cinc euros a la butxaca però altra cosa és que ens el vulguem gastar en un cafè. L'altra dia me'ls demanaven, aquests cinc euros, a l'aeroport de Barcelona per un galdós cafè amb llet amb got de paper. No me'l vaig voler prendre. I aquí estic, senyors, ben viu i amb els cinc euros a la butxaca. Contràriament al que hom podria pensar, aquesta contenció no genera frustració, sinó satisfacció, la de no sentir-se enganyat. Almenys això és així en el meu cas. Però ja se sap que jo soc un tipus estrany. Entrades de concert a cent euros? No, gràcies. Menús del dia a vint euros? No, gràcies. Carnisseries i peixateries amb mercaderia a preu de joieria? No, gràcies. Plataformes de pagament farcides de sèries de cultura escombraria global? No, gràcies (en aquest cas sense ni saber el preu). El problema el tenim amb les necessitats bàsiques, amb el nostre pa de cada dia, per exemple (més car i més dolent aquí que a un país com França, això també cal dir-ho). Però la contenció, el tancament de l'aixeta, fins i tot la garreperia són eines eficaces. Eficacíssimes.

***

Una altra de les coses que no aconsegueixo entendre del món actual és el fenomen Rosalía.

***

Així com en altres gèneres literaris el meu nivell de satisfacció és més alt, en el cas de les novel·les podria dir que més del noranta per cent de les que llegeixo em resulten totalment insatisfactòries. I això que soc molt selectiu alhora de triar. Potser per això cada dia en llegeixo menys.

Ara bé, quan trobo en una novel·la l'escriptura precisa, sàvia, radiològica, experimento una sensació de felicitat gairebé física. Philip Larkin és sobretot un poeta, però alguns fragments de les seves novel·les em generen aquest estat de complaença i, alhora, d'admiració.

***

Tots ens creiem en possessió de la veritat. Qui estigui lliure d'aquest pecat que tiri la primera pedra. Però la convicció amb què determinades persones es creuen en l'absoluta possessió d'una veritat, que nosaltres veiem totalment falsa, és d'una ingenuïtat gairebé còmica.

***

L'E. em diu que el museu Thyssen, arran de l'exposició de Hammershøi, ha organitzat un concurs de microrelats. El premi és el catàleg de l'exposició. M'anima a participar-hi. Jo no sé escriure relats i, encara menys, microrelats. Només conec aquell del dinosaure. Ara bé, crec que hi participaré igualment. De fet, ja el tinc pensat. Els relats aquests es publiquen com a comentaris d'instagram. Quan hi entro, veig que ja n'hi ha publicats més de quatre mil. En llegeixo uns quants i em cau l'ànima als peus. Em poso a la pell de qui hagi de llegir-los tots i penso que, com els treballadors de les xarxes socials que han de revisar i moderar continguts escabrosos i violents, necessitarà també tractament psicològic i indemnització econòmica.

***

Aquesta frase de Gaziel, tan sàvia: Jo crec molt en els fets, una mica en els homes i gens en les paraules.