La oscuridad pesaba como la presencia de una catedral, como una ceguera. Se extendía sobre la ciudad y los yermos helados donde las casas comenzaban a distanciarse en el campo, luego sobre la hierba crujiente, luego sobre los bosques. Por las carreteras pasaban flotas de camiones con cadenas, pero nada más. Katherine pensó que la oscuridad cubría no sólo los kilómetros de calles que la rodeaban sino también las costas, las playas y las millas de mar ondulante que ella había cruzado y que la separaban de su verdadero hogar (...) Y allí también la gente estaría en su casa, y no pensaría mucho más que en el fuego, pues el mismo invierno caía rígidamente sobre todo el continente.
Philip Larkin, Una chica en invierno. Una novel·la magnífica, d'altra banda.
***
Sylvia Plath, al seu diari, reprodueix un fragment d'una carta al seu amic Eddie Cohen. És molt jove i en això rau part del valor del que escriu:
Ahir a la nit, quan tornava en cotxe de Boston, em vaig estirar al seient del darrere i vaig deixar que entressin dins meu les llums de colors, la música de la ràdio, el reflex del noi que conduïa. Tot fluïa sobre meu amb un bram de dolor punyent... Recorda, recorda, això és ara, i ara, i ara. Viu, sent, aferra-t'hi. Vull ser plenament conscient de tot el que he donat per descomptat. Quan sents que aquest podria ser el comiat, l'última vegada, la impressió és encara més gran.
He de retenir alguna cosa. Vull aturar-ho tot, aquesta broma colossal grotesca, abans que sigui massa tard, però escriure poemes i cartes no sembla que m'hi ajudi molt.
Em sorprèn aquesta visió de la realitat com una cosa que s'escola; és més pròpia de la maduresa. I aquesta funció de l'escriptura com a instrument per intentar retenir els moments també m'obsessiona.
***
- Ja tenim editat el teu llibre sobre Hammershøi
- Com? Però si jo no he escrit cap llibre sobre Hammershøi.
- Sí, sí que has escrit sobre Hammershøi.
- Sí, bé, algun fragment aïllat, personal i esfilagarsat. Però jo no en sé res sobre Hammershøi.
- Amb aquests fragments i alguna cosa que hem afegit nosaltres, el llibre ha quedat perfecte. Ja ho veuràs, ara t'enviem el pdf i demà rebràs ja uns quants exemplars impresos.
I em desperto de cop, molt inquiet, però alhora alleujat de que tot hagi estat un somni.
El llibre, tanmateix, l'he pogut veure somiant, era molt bonic.
***
Flaubert, pel que es desprèn de les seves cartes a Louise Colet, deuria ser un tipus difícil, complicat. Per determinades circumstàncies personals, m'hi sento afí, però alhora, llegint aquestes lletres, m'acaba resultant antipàtic, hi percebo un excés d'egolatria i el trobo massa ferotge jutjant els altres. Tot i això, és encertat en algun dels seus judicis, que són sempre implacables, sovint també amb ell mateix.
***
El gènere epistolar sempre m'ha interessat, però alhora el percebo com una certa traïció a la intimitat dels escriptors. No sé si tenim dret a llegir allò que no estava pensat per ser publicat.
Aquest és, però, un debat que tendeix a extingir-se, a no ser que el futur del gènere consisteixi a publicar correus electrònics o, encara més, converses de missatgeria electrònica. De fet, llegir algunes d'aquestes missives no difereix gaire d'introduir-se en converses de whatsapp alienes.
***
Hem tallat ben arran l'herba de casa i n'hem ressembrat de nova. Ara no la podem trepitjar. Només ho fan els ocells. Ara, després d'aquest ruixat de tarda, s'hi passeja una pasqüeta. Ahir eren una parella de merles, que hi paonaven, sempre juntes, com la parella de la guàrdia civil. També ahir, havent dinat, hi vaig veure -i això ja és més estrany- una parella de puputs, amb la seva indumentària de pallasso. En veure'm, van fugir de seguida i va ser una llàstima.
***
Aquests dies de primavera, assolellats però encara no calorosos, amb tardes inacabables acompanyades d'un aire fresc, són per a mi els millors de l'any. Mentre escric això, des del menjador sento el cantar dels ocells, que els celebren. No hi ha manera de retenir aquests dies. Voldria que fossin eterns (això és ara, i ara, i ara, que deia la jove Plath). Però vindrà primer la canícula insuportable, després la tardor depriment i per acabar l'hivern fosc i esmorteït.
***
Passejar sol, sense cap pressa ni cap pla, per la rambla Catalunya un capvespre de maig. Només caldria potser que fos l'any 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada