Notes

Avui l'ocell del garatge deuria tenir un son més profund perquè quan he entrat a buscar el cotxe ha estat incapaç de trobar la sortida. Ha sortit volant en la direcció equivocada i, desesperat, s'ha donat un parell de cops al sostre. Per fortuna hi tenim una mena de panells d'un material tou que han amortit els impactes. Jo he ajupit el cap, intuint que el següent cop em podria caure a mi, però finalment s'ha asserenat i ha buscat refugi en una taula de ping-pong plegada que tenim al fons del garatge. S'ha quedat allí quiet mentre jo pujava al cotxe i el treia del garatge. N'he vist la silueta però la foscor m'ha impedit distingir-ne bé els colors. És un ocell petit, potser un mosquiter, però el seu cos estilitzat em fa pensar més aviat en una cotxa. No he sapigut veure-li, però, el color vermellós de la cua. Tampoc li he trobat mai el niu. Crec que és un ocell solitari, un homeless que només busca refugis temporals. Potser es dona a la mala vida: al cant i a la vagància.

***

Això ho vaig escriure fa uns dies, avui l'ocell no hi era. Potser estava de celebració. Deu ser dels meus.

***

Si en algun cas la prepotència es pot mínimament disculpar és quan se sustenta en algun pilar molt sòlid. Quan s'expressa en miserables indocumentats (posem pel cas determinats futbolistes) és ridícula i nauseabunda.

***

L'altre dia vaig acompanyar l'N. a la sessió de portes obertes d'una universitat. Va haver-hi una llarga exposició oral, seguida d'un torn de preguntes, que se'm va fer materialment insuportable, fins al punt que vaig haver d'aixecar-me i marxar. Fa unes setmanes em va passar el mateix en una jornada professional, encara més llarga. La verborrea de la gent és infinita. O potser amb l'edat he desenvolupat una mena d'hiperactivitat que m'impossibilita resistir aquest tipus de sessions. En general, porto molt malament la passivitat. Veure una pel·lícula, si no té per a mi un interès molt determinat, també se'm fa difícil. Potser això és contradictori amb la quietud pascaliana, però les contradiccions em defineixen.

***

Llegir, pot pensar algú, també és una activitat passiva. No ho crec així. Ara bé, tampoc soc capaç de llegir molta estona seguida. Soc, en el fons, un mal lector. La lectura és per a mi una matèria primera per a l'escriptura, un ingredient del qual no es pot prescindir, més que una activitat que em valgui en si mateixa. La lectura és un mirall, un catalitzador; són els fonaments de l'edifici.

***

Marta Pera Cucurell, en la seva sessió a l'Institut d'Humanitats de Barcelona, em desperta l'interès per Sylvia Plath, de qui només he llegit una antologia poètica. Parla sobretot de La campana de vidre, però també de les cartes a la seva mare. Tant la novel·la com les cartes les ha traduït ella. En canvi, no és seva la traducció dels diaris, que són el que més m'atreu. La controvertida figura de Ted Hughes, el marit poeta, també em resulta d'interès.

Quan vam ser a Londres, al barri de Primrose Hill, mentre la G. i l'N. passejaven per un square, vaig acostar-me a la casa de Plath, identificada amb la típica placa blava. Mentre deambulava per allí va obrir-se la porta i en van sortir uns operaris. Hi feien algun tipus d'obra. El petit jardí del davant em va semblar una mica descurat. No fou en aquella casa, com jo creia, on Sylvia Plath es va suïcidar. Pera ens explica que quan Plath i Hughes van marxar a viure a Devon, van llogar-la a una parella de poetes, David i Assia Wevill. Assia, que era bellíssima, va acabar sent amant de Ted Hughes i estava embarassada d'ell en el moment del suïcidi de Plath. Al cap dels anys, Wevill també es va suïcidar, matant també la seva filla. Són històries terribles. No sé si m'agradaria viure en aquella casa d'aparença meravellosa de Chalcot Square.

***

Coincidències. M'arriba un article de The Spectator sobre el costat fosc de Primrose Hill. El llegeixo amb interès. Sean Thomas l'escriu arran de l'assassinat d'un jove de vint-un anys a la falda d'aquest turó. Repassa la història tràgica d'aquest barri al llarg dels segles, coronada amb el suïcidi de Plath en un altre immoble del veïnat, on havia viscut també el poeta Yeats. Però Thomas insisteix en el recent assassinat: Hi ha vídeos a les xarxes socials que pretenen mostrar el moment previ a l'assassinat, però són tan desconcertants com discordants. Hi ha l'escena típica de Primrose Hill –joves guapos fent un pícnic amb prosecco M&S– i hi ha un jove a punt de ser apunyalat fins a la mort. No té sentit. Com pot acabar una baralla absurda en un cadàver jove? Això no pot ser. I acaba preguntant-se si aquest episodi és només un dia més en la història d'una gran ciutat o un senyal ominós d'alguna cosa terrible que s'acosta.

Sovint, veient les històries del dia a dia del nostre món més proper, em faig aquesta mateixa pregunta. I la resposta no és gaire encoratjadora.

***

Deixar l'òrbita d'Occident -un Occident trasbalsat, sí, però Occident- per situar-nos com aliat del règim més sanguinari, repressor i lliberticida del món. I sense que ningú piuli. No me'n sé avenir.

***

Conversa amb X. Molt preocupat per un cas que ara no ve al cas (disculpeu la cacofonia). No li falta raó, ni raons. Però des de la meva posició actual d'outsider, no puc deixar d'experimentar una certa satisfacció malsana quan certs estaments corporatius de l'establishment es tensen o trontollen.