Fårö

Knausgård parla de Bergman i de les seves novel·les, que lloa. Casualment, mentre faig cua perquè em signi un parell de llibres, ressegueixo la prestatgeria de literatura nòrdica i trobo un parell d'aquestes novel·les, però no les puc fullejar perquè estan plastificades. Gran error, plastificar els llibres i doble error mantenir-los plastificats un cop abandonada la taula de novetats.

Després, mentre sopem, l'À. parla de L'illa de Bergman, aquesta pel·lícula que han fet al voltant dels seus escenaris. Passats un parell de dies, la miro i em sembla excel·lent. Puc semblar pessimista, però en realitat m'il·lusiono fàcilment. Agafaria el primer vol a Estocolm i ràpidament el ferri cap a Fårö. És un paisatge meravellós. Per als que som de terra endins, desembarcar d'un vaixell en una illa provoca fascinació. Recordo l'arribada a les illes de Folegandros i de Milos com a moments de felicitat incomparable.

La protagonista de la pel·lícula es passeja per l'illa amb la mateixa motxilla que van robar-me, la del manuscrit perdut. Una simple coincidència, no crec en els senyals. Després hi ha tots els indrets de pelegrinatge bergmanians, amb la sala de cinema on cal deixar sempre buida la butaca del cineasta. Quan fèiem sisè o setè de bàsica, van atropellar una nena de la nostra classe. Va estar mig curs sense venir i vam deixar sempre la seva cadira buida, asseure-s'hi hauria estat un sacrilegi. Això de la cadira del director m'hi ha fet pensar. Llavors passava la carretera pel mig del poble, cotxes i camions tot el dia, era perillós creuar-la. Aquella carretera és com una al·legoria de la vida de llavors, més dura, sense xarxes, però alhora més simple que l'actual. És el que diem sempre. I també sempre acaba sortint la nostàlgia. De sobte penso en l'etimologia de la paraula, especialment en el sufix -àlgia, dolor. És el mateix que porten tots els termes estrictament mèdics relacionats amb el dolor. Això m'hauria de fer pensar. I ho faig mentre em deixo endur per les històries creuades de la pel·lícula, també simples, però a la vegada profundes. No calen artificis ni complicacions per commoure. L'amor, el desamor, la rutina, la dificultat de conviure... És això el que ens descriu.

L'illa de Fårö es troba al mig d'un romboide, als vèrtexs del qual hi podem situar Estocolm, Turku, Tallinn i Gdansk. Kaliningrad també cau en aquest perímetre. Dibuixo aquest polígon bàltic plurinacional i el meu instint viatger s'excita. Somio ja amb les platges de Fårö, els seus murs de pedra seca i els seus paisatges de bellesa inquietant. Somio potser també amb les agulles de Gdansk, amb la seva història, amb el mite juvenil que era Walesa i el seu bigoti com a símbol de llibertat, mentre alguns idealitzaven encara llavors l'estalinisme. I segueixen fent-ho, sense demanar perdó, sense vergonya.