Apunts

Les meves impressions, a partir del que llegeixo als diaris o sento a les ràdios (que, tanmateix, no és gaire) és que en política hem passat del voler ser votat per més al ser més. Pot semblar un matís de poca importància, però crec que no ho és. El tradicional objectiu polític de recollir el màxim nombre possible de vots és la conseqüència de múltiples factors: estratègia política, propaganda -és innegable, sempre ha existit-, ideologia, gestió, capacitat... En base a aquesta equació multifactorial, les majories varien i això fa que existeixi una (certa) relació entre els resultats obtinguts en l'obra de govern (o d'oposició) i l'elecció. Per contra, la lògica de les trinxeres, bàsicament ideològiques, fa que només compti ser més que l'adversari. Es tracta d'una dinàmica perniciosa, no només per la tensió social que genera, sinó pel fet que trenca tota relació unívoca entre resultats obtinguts i elecció. Simplement guanyarà qui tingui més gent al darrere, com en una guerra de baionetes. I tenir gent al darrere (amb baioneta) implica excitar-los, identificar l'enemic i renunciar al bé comú.

***

Canvi de terç. Dissabte a la tarda: el cel amenaça pluja, però com que no sap ploure, mai se sap. Agafem el dos cavalls amb l'À. Està migranyós, crec que no ha volgut renunciar a l'excursió per no deixar-me sol i perquè ja havíem quedat. És d'agrair. Recorrem camins pedregosos i de terra. Més que de terra, de pols. La falta de pluja s'evidencia d'aquesta manera. Quan baixem del cotxe, a la vora del cingle per mirar el paisatge, els peus s'ensorren i s'aixeca aquesta mena de pols astringent, quasi sahariana. És molt desagradable. La grisor del dia tampoc ajuda: és d'una terbolesa seca, sense humitat. Més tard, cauran algunes gotes de pluja, uns gotots que impactaran en el sostre de goma del vehicle gairebé com bales, sense arribar a mullar. Els camps de cereal -els que han crescut- es veuen esgrogueïts, quan encara no tocaria. Davant, la mola arrodonida del Montseny conserva el verd, però és fosc i apagat.

Com que el camí és progressivament més rocós, decidim aparcar i acabar de fer-lo a peu. A mesura que ens acostem a lloc, va dibuixant-se el petit campanar de l'esglesiola entre el fullam verd dels arbres que l'envolten. Aquests arbres no semblen afectats per la sequera: les fulles que van naixent ho fan tenyides d'un verd tendre -verd i pregon que diria Maragall. En un revolt del camí ens aturen els refilets d'un ocell. Pel virtuosisme del cant, hom diria que es tracta d'un rossinyol, fet que malauradament no podria acabar de confirmar. Sempre he volgut aprendre a distingir el cant dels ocells, sense èxit de moment. Si hagués de triar entre un MBA d'Esade i un curs d'identificació de veu d'ocells, tindria clara l'elecció. Así me luce el pelo (mai més ben dit), que diria un castís. Així que fem una aturada per escoltar amb plenitud aquest concert, que se'ns ofereix de forma desinteressada i inesperada, sense contrapartides. Mai apreciarem prou aquests regals.

El camí passa pel bell mig del lloc. Hi ha la casa, el petit pati i l'ermita contigua. Un oasi secret, que dirien els cursis d'instagram. Quan passem, hi ha els propietaris, regant i fent operacions de manteniment. Ens quedem xerrant una estona. Ells ens pregunten d'on venim, nosaltres sobre la seva vida allí, que no podem deixar d'envejar. Si fos en el seu lloc, jo diria com la folklòrica; si me queréis, irse, en la versió de: si us agrada aquest lloc, no vingueu. Però són molt amables. Hi vénen els caps de setmana, ens expliquen. I jo m'imagino que allò deu ser un refugi extraordinari. Un refugi de tot, excepte d'un mateix, aquell de qui mai ens podem escapar. Però com que cadascú té les seves dèries, jo pregunto si s'hi està bé a l'estiu o hi fa molta calor. Molta!- responen. I mira, això em fa sentir una mica menys d'enveja. Després, la senyora s'ofereix a obrir-nos i ensenyar-nos l'església. L'home se'n va a trescar pels camins amb la desbrossadora; es veu que això és el que li agrada. L'església em fa pensar molt en Aiguafreda de Dalt: té el comunidor, que, com ens diu la propietària, és un element poc comú. L'ermita és romànica, però la volta assenyala ja una mica de punta, enfila cap al gòtic, ens explica. A les parets, s'hi exhibeixen fòssils i restes de ceràmica, que han trobat aquí i allà. Em perdo una mica amb la història familiar, ara no recordo si era el sogre o l'avi, qui recollia aquests fragments i els classificava, construïa els puzles d'aquells plats antics segons els models existents. Ens explica els treballs que van haver de fer a l'església quan van comprar la casa... Tinc la sensació de viure un moment especial, un altre regal, com el del rossinyol. La capella, el xiprer, el comunidor, la verdor d'aquells arbres, la casa de pedra, tan austera i alhora tan valuosa.... La vida deu ser feliç aquí, penso com Pessoa. Però saberm que hem de marxar i ens acomiadem dient que tornarem el juliol, el dia de l'aplec. El més probable es que no ho fem; la vida és voluble. I no, no posem el nom del lloc, perquè són tants els lectors d'aquest quadern que no voldríem que passés com amb la folklòrica.

***

A cinc minuts hi ha el castell que volia ensenyar-li també a l'À. Abandonat des de fa dècades, després de la restauració feta fa cent anys, amb criteris dubtosos i plenitud d'ornaments neomedievals: merlets, finestres pseudogòtiques, una gran torre cilíndrica... Gairebé tot s'ha perdut. Es conserven els murs exteriors, imponents però dins quasi no hi queda res. Tot i això, la senyora de l'ermita ens ha dit que l'han comprat fa poc uns familiars dels antics propietaris. Costa d'entendre perquè sembla una adquisició totalment antieconòmica: que hi voldran fer allí? O millor, què podran fer-hi?

Al costat del castell s'hi preserva una construcció estranya, tubular, com una torre d'aigua. S'hi accedeix per uns graons. És de planta circular i s'hi conserva un fragment de l'antic mosaic. Després, la viquipèdia m'informa que es tracta d'una antiga capella. Costa d'imaginar-la. Però, l'À. que no sé com s'ho fa, m'envia l'endemà unes fotos antigues en què es veu aquesta capella. És com un templet neoclàssic. Només s'ha conservat l'estructura interior. Tota la columnata que l'envoltava i que li confegia la imatge de temple -com un èmul de San Pietro in Montorio- s'ha perdut. Algú s'ho devia endur, i és una llàstima perquè la construcció tenia la seva gràcia i harmonia. Segurament aquelles columnes de capitells corintis deuen decorar algun jardí neorric.

***

El nostre amic X treballa en un polígon, a l'altre costat de l'àrea metropolitana. Cada dia conviu amb un trànsit inhòspit i s'empassa hores de cua per arribar a la feina. Conec bé l'experiència. Ell ha voltat mig món, seguint la seva vocació però ha acabant havent de fer altres feines, com aquesta. Ens explica que l'altre dia se li va espatllar el cotxe enmig d'aquella autopista infernal de quatre carrils. Quedar-se allí al mig va ser horrible, explica: botzines, esbroncades... Va venir la grua i se li va endur el cotxe a un taller de Barcelona, però amb els nervis, la cartera se li va quedar a dins. Quan se'n va adonar ja era tard. L'endemà, dissabte, volia anar a recuperar la cartera amb el cotxe del pare, que té noranta anys (el pare, el cotxe gairebé). Però tenia dubtes raonables de si amb aquell cotxe, que habitualment corre només pel poble, podia entrar a la ciutat. Al final va haver d'acompanyar-lo sa germana. Fi del capítol u.

(Flashback: només per recordar que els trens que tenim en algunes zones són indignes, una autèntica merda. Demano disculpes pel terme, però segueixo el que deia Pla de l'exemple de Stendhal: escriure és posar un mirall al costat del camí. I, en aquest cas, això és estrictament el que reflecteix el mirall).

Capítol dos. Arriben a la ciutat amb jet privat, des de l'altra punta del món, només per veure un concert, que podrien veure perfectament al seu país. A Buffalo, a Menphis, a Boston, què sé jo. Són paladins, això sí, dels bons costums, entre els quals l'apostolat contra el canvi climàtic. Un d'ells ha estat l'home més poderós del món, tot i haver fet ben poc per canviar-lo. Aquí se'ls riuen totes les gràcies: benvingut Mr. Marshall en versió cosmopolita. Ells sí que poden entrar a la ciutat, amb jet o amb el que calgui. Els porten a veure ¡el MOCO! Potser aquesta ha estat la venjança sibil·lina, no sé.

Epíleg. Per què et fas mala sang? Deixa que la gent sigui feliç, em diu l'amic R. Però posats a ser feliços, crec que ho necessiten més l'amic X i altres com ell. Calla, que encara resultarà que el progre de veritat sóc jo.

***

Portar un diari, penso, no deixa de ser un símptoma d'egolatria. Però ja no ve d'un defecte.

***

Parlant de defectes, crec que l'escriptor de diaris tendeix a pensar massa en els seus lectors (amb cara i ulls) i escriure, a voltes, de cara a la galeria, buscant agradar. Com aquell futbolista que fa la filigrana o la carrereta inútil, mirant de reüll a la grada i buscant l'aplaudiment.

Així que, com més egòlatra i reconcentrat en un mateix, millor.