Notes

Aquesta nit ha plogut. Res, quatre gotes, però al matí tot tenia un altre aire. L'aire mateix, per redundar un mica. Era més fresc, més net. Les plantes semblaven haver reviscolat, la clorofil·la havia renascut, tot verdejava, fins i tot la gespa, que està més morta que viva. Que poc necessiten les coses que valen la pena per recompensar-nos! I tot allò en què aboquem esforços infructuosos, que ens costa maldecaps i pesars, ¿no serà que en realitat no s'ho val?

***

L'orgull és com un compte corrent. Podem gastar-lo, malbaratar-lo estúpidament. Però una mica, una mica, sempre n'hem de guardar. Per les necessitats més elementals.

***

Rublev guanya l'obert de Montecarlo. És el seu primer gran torneig. Me n'alegro, és un noi que em cau molt bé: tímid, respectuós... Medvedev és el contrari, però també m'agrada. Perquè es veu que no sap controlar les emocions. Treu de polleguera a les masses i les masses el treuen a ell de polleguera. No m'agrada el seu joc, però m'agrada que guanyi, que s'enrabiïn els seus haters. És autor de la gran frase with the idiots, please is not enough. Una veritat com un temple.

Hi ha qui creu que els esportistes russos no haurien de poder competir. Jo no sé quina culpa ni quina responsabilitat tenen aquests nois.

***

De vegades ens molestem amb algú perquè fa alguna cosa que no ens agrada o per una conducta que considerem inapropiada i tendim a jutjar-lo per aquest fet, sense tenir en compte tot el que hagi pogut fer-nos de bé abans. Com si no comptés el passat.

Amb els escriptors passa alguna cosa semblant, es tendeix a jutjar-los per la seva última obra, com si no haguessin escrit res abans, com si no comptés tot allò que ens han fet viure o ens han fet gaudir anteriorment.

***

Hi ha el bloqueig de l'escriptor i hi ha el bloqueig davant de l'escriptor. Quan em trobo davant d'un autor a qui admiro o que m'ha fet passar bones estones tendeixo a no saber què dir. O, encara pitjor, a dir absurditats o locucions sense sentit. Encara m'avergonyeixo del meu balbuceig inconnex en anglès davant Kalifatides, per exemple. I l'altre dia vaig repetir l'experiència -sense anglès- amb Marta San Miguel. Quan l'autor, autora en aquest cas, és especialment amable, encara em sap més greu.

I dimecres ve Knausgard.

***

Obro una ampolla de vi per dinar. La litúrgia del el tirabuixó (sacatapus en dèiem a casa), el so del suro en sortir de l'ampolla, el gorgoteig del primer raig servit a la copa; tot això gairebé té més valor que el vi en sí mateix. Vivim d'això, d'aquests moments; som fràgils però alhora de fàcil acontentar. Res seria el mateix si obríssim l'ampolla amb tap de rosca -com en el mercat anglosaxó- i ens el servíssim en un vas. La convenció dóna sentit i ens civilitza.

Aquest llevataps, el millor que hem tingut, ens el va regalar un botiguer de San Quirico d'Orcia. Volíem sopar alguna cosa en aquella bonica població toscana, però ningú volia servir-nos. Desolé a la italiana. No per excés de gent, sinó per tot el contrari: el poble era desert aquell divendres de maig. L'À. era molt petit, el portàvem a coll, i deia no ens volen donar nyam-nyam. Al final vam entrar en una botiga de vins, on vam comprar uns embotits, unes torrades, uns cantucci i una ampolla de vin santo per acompanyar-los. No sabíem si a la casa tindríem obridor i aquell home, molt amablement, ens en va regalar un. És el millor que hem tingut, repeteixo. Podere Picchena porta encara imprès. Quan l'utilitzem, tornem no només a San Quirico, a la vall d'Orcia, a Montepulciano, a aquella Toscana bella del sud, sinó a un indret molt més valuós, al de la memòria de la infantesa de l'À. No ens cal ni tastar el vi per ser feliços.