Notes

No m'agrada que les coses es facin malbé, però sí que facin visible el pas del temps. Les esquerdes d'una safata de forn, de porcellana, que porta tant temps a casa com nosaltres, em fan notar que els anys passen per a tots. La fusta de tallar embotits i formatges, nova i meravellosa, que vam comprar en una botiga de Lucca, ara ja és vella. Ambdós objectes ens han acompanyat i ens han fet servei, i les marques del temps que em mostren em fan tenir-les en més estima.

***

Tenir raó no està renyit amb poder ser insuportable.

***

L'À. li diu a l'N. per fer-la enrabiar enmig d'un dinar familiar, que es farà monja. Ràpidament tothom posa el crit el cel. Jo penso en les monges de Vallbona -set o vuit em van dir que hi havien- que regenten, governen i administren un cenobi que té prou de nou-cents anys, d'una bellesa i un valor extraordinari, i penso que, al capdavall, són més lliures que molts de nosaltres. Netflix o el cister.

***

Li envio un text a l'A. Ignora els meus esforços. Potser és el millor.

***

La vida simple, títol immillorable del llibre de Sylvain Tesson que he comprat a Barcelona.

***

Al tren, però, em costa posar-me a llegir. Tinc necessitat d'escriure i apunto, a l'iphone mateix, aquestes notes.

***

L'amic R. em posa l'esquer d'una iniciativa una mica boja, però atractiva. Aquest cuc agafa aviat dimensions de serp i em poso a fabular. És això el que no em deixa llegir. Necessito triar algun text meu publicat i traduir-lo a l'anglès (al polonès no m'és possible). Ja no puc pensar en altra cosa.

***

Recordo haver escrit fa temps que les coses realment valuoses mantenen sempre un preu altíssim, mai es devaluen. I posava com a exemple la llibertat. Així doncs, em fa gràcia trobar-me amb aquesta cita de Montherlant obrint el llibre de Tesson: La llibertat segueix existint. N'hi ha prou amb pagar el seu preu (Carnets, 1957). Juro que no l'havia llegit.

***

Tants autors per descobrir, no llegits. Montherlant, per exemple.

***

Els títols que trobo a les taules de la Central preparades expressament per Sant Jordi em posen de mal humor.

El 24 d'abril és l'aniversari de la G. És un dia que m'agrada, no només per aquest motiu, sinó perquè és quasi com el 7 de gener.

***

Potser ja mai podrem anar a Sant Petersburg em diu la G. I sé que aquesta és una visió profundament egoista dels desastres d'una guerra, com la dels banyistes que veuen com a la platja on jeuen desembarquen les pateres, però són les contradiccions del món en què vivim, on la mundialització redueix espai i temps i fa conviure el benestar -quasi l'opulència- amb la mort i la injustícia.

Respecte a Sant Petersburg, sóc optimista, crec que sí que algun dia hi anirem. Les víctimes de la guerra, en canvi, són irrecuperables.

I encara ens queixem.