Notes

Regles d'or a l'hora de quedar amb un barceloní. La primera diu que la trobada es produirà indefectiblement a Barcelona. És com la llei de la gravitació universal, indiscutible. Qualsevol alternativa ni es contempla. La segona constata que, encara que vinguis de lluny, arribaràs el primer a la cita. Conec algunes excepcions honroses, però la majoria de barcelonins arribaran tard, apressats, disculpant-se, com si tinguessin entre mans el destí del món. La tercera regla assenyala que difícilment podràs quedar en una zona de la ciutat que quedi fora del seu radi d’acció. El fet que tu puguis venir de l'altra punta del país no serà obstacle per descartar iradament un dinar a Sarrià si la contrapart barcelonina viu a la dreta de l'Eixample.
El desconeixement d'aquestes regles abocarà el provincià al fracàs i al desengany més absoluts.

***
Jo visc en el meu petit món: les meves lectures, els meus pensaments (segurament equivocats), les ciutats on m'agrada anar, els quatre papers que escric, les meves il·lusions més o menys complertes, els meus pintors de capçalera, la família, els quatre amics de veritat, algun somni possiblement tòxic, les dèries del catawiki... I així vaig fent

- Per què ja no mires mai el programa X, que t'agradava?- em pregunta la G.

Li explico que és complicat mirar-lo per internet, es talla sovint, surten molts anuncis... Em diu que es pot programar perquè quedi gravat: és molt fàcil, només s'ha de fer així i aixà, ja t'ho explicaré, diu. I jo li dic que, gràcies, però que, com Bartleby, prefereixo no haver de fer així i aixà.

- Molt bé, si t'estimes més viure a l'edat de pedra, allà tu- em diu.

I li contesto que potser sí que preferiria viure a l'edat de pedra que a l'actual (crec que unes pells m'afavoririen), però que no és el cas, que precisament tinc competències digitals avançades recentment acreditades -ho dic amb un petit somriure de complaença- i que, per obligació, faig el que calgui. Però, per gust, no. Em quedo amb el meu petit món.
Alguna cosa semblant em passa amb l'escriptura. Segurament no em costaria gaire treure alguna columneta al diari, alguna col·laboració, si fes uns quants contactes i quatre trucadetes aquí i allà. Però novament s'imposa el Bartleby (i el Montaigne i el Pascal) i m'estimo més quedar-me al meu racó. Ni així i aixà ni aquí i allà.

***
A la tarda, abandono la meva torre de Montaigne per anar a la ciutat. Karl-Ove Knausgard s'ho val. Arribo molt d'hora a la llibreria i m'acomodo en un bon lloc. Al cap de poc ja arriba KOK, el veig passejar-se sol entre les taules, com si fos un client més. Es desperten els primers comentaris.

-Sembla més gran, diu un.
-Doncs jo trobo que està bé- li respon una noia jove.
-Home, té cinquanta-quatre anys- contesta ell. I jo en tinc seixanta, eh! (Cal reconèixer que no els aparenta: vestimenta moderna, aire enèrgic...)
-No, no, tu tampoc ho sembles, es veu obligada a respondre la noia. Però de seguida arriba el seu nòvio, que en deu tenir vint-i-cinc. No hi ha partit.

Davant meu, un grup de tres senyores que no sé en virtut de quin privilegi seuen als seients reservats també opinen que està gran. Jo el veig bé: robust, amb elegància natural i, després quan comenci a parlar, serè, amable, educat... Si no sabéssim que dins s'amaga la bèstia de La meva lluita...
La presentació transcorre en anglès, fet que m'obliga a extremar l'atenció. Però KOK no és difícil de seguir. Al noi que el presenta i guia la conversa se li percep l'esforç però se'n surt bé amb ofici i coneixement del personatge i la seva literatura. Què ens diu KOK? Tot i res. Que la ficció de la novel·la és gairebé un refugi després de tot el rebombori al voltant de la seva magna obra autobiogràfica. Que per escriure necessitem aquell lloc idoni que ens permeti fer-ho, amb elements artístics que ens estimulin, i amb una certa rutina que ens introdueixi en allò que estem creant. Que l'entorn on ens movem en cada moment és allò que ens marca. Que quan escrivia La meva lluita ho abocava tot a l'escriptura i no pensava en les conseqüències. Parla de Munch, de Bataille, de Bergman... No economitza explicacions ni estalvia detalls. Segurament podria permetre's algun punt de divisme però aquests trets li són del tot aliens. La parròquia està entregada, la llibreria ben plena. Plena, sí, però a anys lluny del que passaria si una estrella del rock o del cinema s'exposessin obertament al seu públic. KOK és el Bruce Springsteen o el Woody Allen de la literatura. Imagineu les empentes. A Barcelona, mon Dieu. Sembla que la literatura segueix sent la ventafocs de les arts, almenys a nivell popular. I potser ja està bé que sigui així.
A l'hora de les signatures segueixo el meu llibre d'estil (Regla 1: no saber què dir i passar a la regla 2. Regla 2: dir alguna bajanada) i no se m'acudeix altra cosa que dir-li:

- Thank your for writing these (pausa per buscar l'adjectiu, estic a punt de dir beautiful però penso en les escenes de La mort del pare i rectifico ràpidament sobre la marxa) magnific books.

(Magnific, mare meva!).

- Thank you, respon ell amablement i em somriu.

Marxem i, amb l'R. acabem fent-nos col·legues de l'home jove de seixanta anys. És agradable. Ha fet l'esforç d'arribar d'hora per cedir-li el seu lloc a una amiga fan de KOK. Ell es passa, doncs, tota la presentació a la rereguarda. Només això ja l'honora. Porta a les mans l'últim llibre de Carrère. Bon gust. Nosaltres sortim carregats de knausgards. La llibreria en fa net.