1.4.23

Notes de tarda

Davant determinades mostres de cinisme, l'única resposta a l'alçada seria un cop de puny. Llàstima que l'educació ens ho impedeixi.

***
Mai he acabat d'entendre la diferència entre patriotisme, qualificat generalment com a bo, i nacionalisme, titllat habitualment de dolent. Normalment aquesta distinció es fa des dels estats poderosos. El president de la República Francesa, per exemple, acostuma a fer-la, criticant obertament el nacionalisme mentre grans banderes tricolors presideixen les seves cerimònies i milers de veus canten allò de qu'un sang impur abreuve nos sillons ! (que vindria a ser que la sang impura ompli els nostres reguerons).

***
Al president Macron se li ha de reconèixer, però, valentia política a l'hora d'afrontar una inajornable reforma de les pensions. Per les nostres contrades, els genolls ja haurien tremolat.
El que resulta sorprenent és que l'onada de protestes vingui liderada per individus de generacions a qui aquesta reforma, que continuarà sent insuficient, intenta protegir. Paradoxal.

***
L'alcaldessa de Barcelona declara: El dret a accedir a Barcelona no pot passar per sobre de la gent que hi viu. Pur salvinisme de ciutat benestant. Que no vinguin els de fora a contaminar-nos amb el fum dels seus cotxes tronats.

***
En relació amb això, sempre he pensat que la llibertat de moviments és un dels drets més sagrats que hi ha. I el cotxe, el seu símbol.

***
Un dels personatges -meravellosos sempre- de les històries de Joseph Mitchell explica que, al sud dels Estats Units, els ianquis mataven les mules perquè sí, deixant els pagesos sense poder llaurar els camps i sembrant la fam.
Això em fa pensar que la memòria històrica sempre acostuma a ser plana i unifocal. Donar-li diverses perspectives i ensenyar les diferents cares del poliedre no hauria de ser tan difícil.

***
Em truca l'amic X. i em diu que Powell, a qui sovint s'ha anomenat el Proust anglès, no s'assembla en res a Proust i que no li acaba de fer el pes (per dir-ho suaument). I, efectivament, té raó només s'assemblen en què tots dos van escriure un cicle llarg de novel·les que porta la paraula temps en el títol.
També fa uns anys, tampoc tants, quinze o vint, em pensava que el Manchester City era l'Espanyol anglès. I mira.

***
Un dels, pocs, avantatges d'anar fent anys és que la pràctica d'aquells costums que porten l'etiqueta de quedar bé es va abandonant. En els últims mesos he fet grans passos endavant en aquest camí.

***
Fa uns quants anys tenia una -relativa- vida social vespertina: sopars, trobades, copes... Fa un parell o tres d'anys vaig decidir limitar aquestes activitats a un màxim d'un dia a la setmana. Ara, com en aquell acudit, he decidit reduir-la, de manera bastant inflexible, d'un dia a zero. Crec que ha estat una decisió molt encertada.

***
Bergotte, personatge de Proust, va morir dient que volia escriure com Vermeer havia pintat la vista de Delft, en concret un petit mur groc que apareix en el quadre. Jo prendria com a model l'escriptura de Joseph Mitchell. La manera d'expressar-se dels personatges de Mitchell és el meu mur groc.

***
La sequera creativa que va patir Mitchell els últims anys de la seva carrera és mítica. Els testimonis expliquen que va passar dècades arribant de matí al seu despatx de la redacció del New Yorker, tancant-s'hi, i sortint-ne al vespre sense haver escrit res. Cap director va pensar en acomiadar-lo, era impensable. Avui el que és inimaginable és que això pogués passar: els rèdits es consumeixen molt de pressa.
En el prefaci, molt interessant, de l'edició espanyola de La fabulosa taberna de McSorley, Alejandro Gibert Abós cita un fragment d'un escrit pòstum de Mitchell publicat el 2015 al New Yorker: En el otoño de 1968, sin darme cuenta cabal de lo que me estaba sucediendo, comencé a vivir en el pasado, Hoy, cuando me paro a pensar en ello y voy sumando los años transcurridos desde entonces, me parece incríble: llevo más de veinte años viviendo en el pasado. Lo que quiero decir es que vivo en él la mayor parte del tiempo, tanto como me es humanamente posible.
Sento sovint una necessitat semblant. I entre la nostàlgia -l'enyor del passat- i intentar viure en aquest passat, crec que la segona opció és millor.

***
Malgrat tot, crec que aquest desig de viure en el passat és difícilment realitzable. Un van desio del passato escrivia el gran Leopardi a Le ricordanze, i crec que efectivament crec que tot desig del passat és en va.
(Un va desig del passat és precisament el títol manllevat de Leopardi d'un poemari que vaig escriure fa temps, malauradament inèdit).

***
I des de les tenebres del passat l'A. em demana que intenti reescriure, a través de la memòria, uns textos perduts en aquell robatori de motxilla que imprudentment vaig narrar-li. I potser sí que ho hauria de provar.

***
La llum d'aquesta tarda primaveral ha mort mentre escrivia aquestes notes, que han començat volgudament punyents per acabar involuntàriament elegíaques, en un procés inversament proporcional a l'evanescència de la llum primaveral.