Notes

Ahir vaig estar buscant allotjament pels voltants de Florència, pensant en l'estiu. En realitat no vull anar a Florència, on vull anar és a l'any 1998. Vull veure les cel·les desertes, amb les pintures de Fra Angelico, al convent de San Marco. Vull pujar amb penes, i amb els meus quilos de més d'aleshores, a Sant Miniato al Monte. Vull menjar-me un plat de macarrons, sota un tendal, en un Fiesole quasi desert. Vull tornar a veure la Capella Brancacci amb els ulls d'aquell any i emocionar-me per primera vegada davant la capella dels Reis Mags de Gozzoli. Vull, en definitiva, les neiges d'antan.

Hem tornat algun cop a Florència però mai ha estat com llavors. Les multituds són el gran enemic del recolliment, el principal aliat del gaudi. Per contra, la nostàlgia no està renyida amb la il·lusió i val la pena pensar que potser retornarem, en algun moment, a reviure aquells temps. Sí, en una placeta de Lucca, al palau Medici-Riccardi, resguardat encara de les masses, a la plaça de la Santa Croce. Si cal, llevant-nos a les sis de matí.

***

Em trobo per carrer l'R. amb la nena i li explico la breu estada a Daroca. L'esperit que atresora aquell poble. Em diu que hauríem de comprar-nos a mitges una caseta en un poble d'aquests. O a Soria. O al Quercy, penso jo. Un bell somni de fa molts anys. Però no li dic -i és el que penso ara- que més que un refugi seria un maldecap més: reformes, impostos, viatges... En el fons, les possessions acaben fent nosa. Una cabana sense legalitzar en algun indret perdut, com Sylvain Tesson al Baikal, és ara el meu somni.

***

Les ressenyes i crítiques de llibres, quan no són bones, acostumen a posar sempre totes les culpes en l'autor. Però la lectura no deixa de ser una relació entre dos i no es pensa prou en què el lector, i per extensió, el crític també és imperfecte. Així que potser és una obvietat dir això, però quan una relació -una lectura- no funciona, la culpa mai és d'un sol.

M'agafaré en aquest argument per salvar una ressenya d'un llibre que, tampoc, m'ha agradat.

***

Després de tants dies de festa, el confort d'un dia laborable.

***

¿Y te tienes que ir tan largo?, un meravellós article d'Ana Iris Simón.

***

No sabria com descriure Daroca sense caure en llocs comuns ni pintoresquismes. Potser és allò que l'allunya del nostre món el que me la va fer atractiva. Les muntanyes gairebé pelades, amb parets d'argila. Les cabres hispàniques baixant fins al poble. L'ermita excavada a la paret. Racons que em fan pensar en Grècia. Les cases humils del carrer de los hiladores altos, amb la història que evoquen. El silenci matinal. La muralla feta també amb argila. La reminiscència àrab, i fins i tot jueva, encara present. Les cases construïdes en la muralla. Les botigues, algunes ja tancades, amb velles ressonàncies, fins i tot en els noms: coloniales, sedería...