Maillol making-of

En aquests articles per al Presència els papers estan ben definits i delimitats: escriptura i fotografia. Tanmateix, qui escriu va fent també les seves fotografies rudimentàriament, amb la vella Fed, enfocant amb el telèmetre i calculant a ull obertures de diafragma i velocitats d'obturador. Aquests són alguns dels resultats a mode de making-of.

Les vinyes de la finca Berta-Maillol, prop del coll de Banyuls.

El fotògraf, a la vall de la Roma, enfilant el camí de la casa-museu Maillol.

Interior del Museu Maillol.

Portvendres, sota el sol d'hivern.

Banyuls, al capvespre.

Pinzellades

Parat en un semàfor, al carrer d'Aragó cantonada amb Diagonal, giro el cap de forma reflexa i em trobo amb una imatge de gran potència visual. Si fos fotògraf, no dubtaria en captar-la. Al fons d'un passatge estret, una vella nau de totxo, amb teulada a dues aigües, reconvertida en garatge i retolada amb grans lletres blaves, de tipografia démodé com a Parking Manhattan. En un segon pla, el darrere d'un edifici dels anys cinquanta o seixanta amb galeries plenes de roba estesa. I al fons de tot, però ben a prop, l'impacte d'un parell de torres, enormes, mig en obres, de la Sagrada Família. Tot plegat constitueix un conjunt gairebé al·legòric de l'evolució de la ciutat, des de l'esclat industrial fins al poder gairebé omnímode de les icones turístiques.

***

Llegeixo aquests dies El lugar de la estrella, de Patrick Modiano. Crec que és el seu primer llibre i forma part de la trilogia sobre l'ocupació nazi de França que ha editat ara Anagrama. És un llibre que m'incomoda, em desagrada. No s'assembla als altres Modianos que he llegit. Sembla com si l'autor busqués el més difícil encara en la depravació del personatge protagonista. I em fa pensar en aquella reflexió que feia un escriptor -i que inicialment pot semblar pueril i falsa- en el sentit que és impossible fer néixer bona literatura des de la malignitat. Tot i que en aquest cas la perversitat no prové de l'autor sinó del personatge, de la història, al capdavall acaba impregnant tota l'obra, convertint-la en indigerible. Almenys per a mi.

***

Arribo a casa i els nens em demanen que, abans d'anar a dormir, els llegeixi -i traduexi- Mon ami à trois pattes. És un conte magníficament il·lustrat que vàrem comprar a la llibreria del Museu de la impremta de Grignan i que explica una història molt trista sobre l'amistat entre un nen que ha perdut la mare i un gos de carrer que només té tres potes. L'À. acaba amb els ulls plorosos a causa del final, també infeliç, però la tristesa d'aquesta història d'amistat desgraciada té una noblesa que l'eleva i la transcendeix. El contrast entre el llibre anterior, que acabo de llegir al tren, i aquesta història que explico als nens se'm fa extraordinàriament evident.
Per cert, els autors són Kenzo Yamamoto i Hideko Ise.

El boomerang

Tinc una tendència innata -potser té a veure amb la meva militància futbolística- a desconfiar de les multituds i dels gustos majoritaris. Això pot arribar a resultar molt incòmode, excepte si un s'acostuma a viure-ho amb normalitat.
És per això que de bon principi havia arrufat al nas davant d'aquesta mena d'unanimitat i devoció generalitzada que provoca, en determinats segments socials, el grup Manel. Fins que un dia, casualment, vaig sentir per la ràdio la cançó El boomerang.
M'entusiasmen les històries d'infantesa i adolescència aparentement instranscendents, però carregades de profunditat en la seva quotidianitat. Per això, em va enganxar de seguida la història d'aquell boomerang que no tornava mai. Segurament també perquè jo he estat d'aquells nens que, de petit, mai aconseguien fer tornar boomerangs ni volar estels ni surar vaixells (l'habilitat manual no ha estat mai el meu fort). I potser també per la cita del referent mític estiuenc del Tour de França. A mi, les maleïdes rampes d'Hautacam, on es va pondre per sempre l'astre d'Indurain, ja em van agafar gran, però, en canvi, recordo amb vivesa els maleïts carrers de Luxemburg on es va perdre increïblement el meravellós Perico Delgado.
Grandíssims, doncs, els Manel i el seu El boomerang, ple de tendresa i humor.

El paradís de Maillol

La Mediterrània, d'Aristides Maillol. Foto d'Àlex Pinós

Article publicat al Presència:

El paradís de Maillol

Àlex Figueras

De vegades, conèixer els escenaris on els artistes han forjat la seva obra és imprescindible per entendre-la. És el que passa amb l'escultor Aristides Maillol i el paisatge de Banyuls de la Marenda. Fer el passeig que, seguint un rierol, ens porta fins el mas-taller on Maillol treballava resulta extraordinàriament enriquidor. Que avui en dia encara existeixi aquest indret és fruit d'una relació que començà amb un intercanvi epistolar sorprenent.

Benvolguda senyora, estaria interessat a tenir cura del camp d'oliveres que teniu a Banyuls. Si us hi aveniu, jo m'encarregaria del conreu i vós rebríeu la meitat de la collita d'olives.
Benvolgut senyor, perdoneu la meva resposta tardana però he estat a l'estranger. La vostra oferta sembla interessant però m'agradaria saber quina producció en podríem treure d'aquest camp d'oliveres.
Benvolguda senyora, us agraeixo el vostre interès i us faig saber que possiblement, amb les olives que en traurem amb prou feines podrem fer-nos una bona amanida.
Així s’inicia la relació entre dos personatges de caràcter: Dina Vierny, model i musa de l'escultor banyulenc Aristides Maillol, i Yvon Berta, besnét d'una germana de l'escultor; un lligam que va acabar donant un resultat valuosíssim: la recuperació i conversió en museu d'un lloc de bellesa i valor excepcionals, el petit mas de l’escultor situat als vorals del camí que s’enfila cap al coll de Banyuls.
Avui en dia Yvon Berta, vinyater i tresorer de la Fundació Dina Vierny, que gestiona el patrimoni de l'escultor, no té més que paraules i gestos d'admiració quan recorda la model, esdevinguda després galerista, especialista en l’obra de Maillol i impulsora de la fundació que porta el seu nom, morta tot just fa tres anys. Assegut davant la llar de foc del seu mas, on en època nadalenca no hi falten el pessebre ni el tió, Berta rememora l'encontre que va seguir a l'intercanvi inicial de cartes. En un petit cafè de Banyuls ella el va identificar de seguida, potser pels seus aires o pels seus ulls, com a descendent de l'escultor. Tot seguit, van anar a veure el vell olivar descuidat que Vierny havia heretat de Lucien, l’únic fill de l’escultor, i davant la visió imponent dels troncs retorçats de les oliveres –escultura més de Rodin que de Maillol- l’antiga model va exclamar:
- Aquestes oliveres són obres d'art. Cal salvar-les!
Després van venir anys d'esforços per convèncer les autoritats locals i aconseguir fites més importants: preservar la vella métairie –el petit mas- de Maillol, vestir la vila amb obres de l'escultor (n'hi ha quatre en diferents indrets del poble, a banda de la col•lecció del museu) o completar l'admirable conjunt escultòric de les Tuileries de Paris, on l'esperit mediterrani dels bronzes de Maillol aconsegueix integrar-se en la geometria i la vegetació septentrional -els marronniers- del parc de la capital. El vell vinyater tampoc oblida els detalls de la Dina -nom que accentua a la francesa amb el seu abrupte català rossellonès- com ara invitacions a dinars a París, alguns amb el president Mitterrand o el ministre Jack Lang. Caviar i champagne. Era així, la Dina- explica.
Dina Vierny tenia només quinze anys quan va esdevenir model de Maillol, que aleshores passava ja dels setanta, però el seu magnetisme i personalitat la van convertir en un personatge indestriable de la figura de l'escultor. Jueva, nascuda a l’actual Moldàvia, provenia d'una família propera a Trotsky, que als anys 20 va haver de fugir del seu país. Exiliada a París, les fotografies de l'època expliquen perquè va captivar Maillol. Quan va morir, algú va arribar a dir que Maillol era ella, però possiblement seria més just dir que ella era una viva obra de Maillol. Vierny explicava que quan Maillol va enviar-la a posar per Matisse, l’escultor va escriure-li una nota que deia: T’envio l’objecte del meu treball perquè el redueixis a un simple traç. Segurament el més encertat seria parlar de simbiosi entre ambdós. En qualsevol cas, més enllà de la inspiració i influx que exercí en vida de l'escultor, Dina Vierny ha resultat després una figura clau en la projecció i conservació de l'obra de Maillol. Gràcies a ella, van veure la llum els museus de París i Banyuls i l'escultor català s'ha situat en el primer rengle dels artistes del segle XX.
Aristides Maillol va néixer a Banyuls de la Marenda l'any 1861 en el si d'una família de la petita burgesia rossellonesa. Fent els estudis a Perpinyà, les seves aptituds artístiques el van portar a estudiar arts a París, seguint un camí comú al de molts artistes catalans de l'un i l'altre costat de la frontera. Els tres-cents francs mensuals que li assignà la seva tia -administradora del negoci familiar de comerç marí- no foren suficients per evitar-li les estretors pròpies de la vida de l'artista finisecular. El seu escàs convenciment envers la seva pintura -disciplina que practicava aleshores seguint el mestratge de Gauguin i integrat en el grup dels nabís- i el seu caràcter poc donat a la bohèmia i a l'estridència inherent a les avantguardes, el van fer retornar a Banyuls, on va crear un taller de tapisseria. Maillol tingué sempre clar que l'art tenia les arrels en l’artesania i la noblesa dels materials més simples: el paper, la terra, les teles. Fou llavors quan féu coneixença de Clotilde Narcís, una de les empleades del seu taller, que esdevindria la seva dona. Resulta sempre recomanable quan tractem de conèixer a fons els personatges de la Catalunya de la primera meitat del segle passat recórrer a Josep Pla. L'Homenot que l'escriptor de Palafrugell dedica a l'escultor de Banyuls n'és una prova. Rememorant la joventut de la seva dona, Pla fa dir a un Maillol ja madur:
- Ah, quines anques tenia la pallaga en aquell moment. Quines anques, fava de Déu!
I, segons conta Pla, fou una escultura de fusta que Maillol féu de Clotilde el que el va convèncer de dedicar-se a aquesta vessant de l’art. Marxà llavors al nord, a la regió de París: Villeneuve Saint-Georges primer i Marly-le-Roi després. Però no perdé mai els lligams amb Banyuls, on passava els mesos d'hivern i primavera. Consagrat i reconegut com a escultor, gràcies als escrits que li dedicà Octave Mirbeau, captà l'atenció del comte alemany Harry de Kessler, que esdevingué el seu mecenes. Kessler li proposà la composició de les xilografies per a una edició de luxe de les Èglogues de Virgili, traduïdes pel poeta francès Marc Lafargue. Però Maillol, exigent, no va trobar al mercat cap paper que el satisfés. Sempre tingué aquesta obsessió pels materials de qualitat i aliens a la producció industrial: la terra irregular de Banyuls, tacada de partícules brillants de mica, que utilitzava en les seves escultures, la varietat d'una verdor característica que aconseguí per als seus bronzes o el paper artesanal que va fabricar -el famós paper de Montval- per aquestes edicions de luxe de Kessler. Fou amb el comte alemany, i amb el poeta austríac Hugo von Hoffsmannthal amb qui féu un viatge a Grècia. L'antiga escultura grega el va captivar, però no així el país que, a diferència dels centreeuropeus, va trobar molt semblant a la seva terra, amb un toc excessiu. La seva relació epistolar amb Kessler li va crear problemes durant la Primera Guerra Mundial, igual que l'amistat amb l'escultor Arno Breker durant la segona gran contesa. Uns problemes que segurament Maillol devia donar per bons, tenint en compte que fou Breker, l'escultor de referència del Tercer Reich, qui va intercedir per salvar Dina Vierny d'un mort segura l'any 1943. La model jueva havia estat empresonada a París en una razzia de la Gestapo i Maillol, a través de Breker, va aconseguir salvar-li la vida. Impossible no recordar-nos aquí d'una altra eminent jueva eslava, l'escriptora ucraïnesa Irène Nemirovsky morta, ella sí, a Auschwitz. Tot i que durant i després de la Guerra Civil espanyola Maillol va ajudar artistes catalans com Togores o Sunyer i malgrat Dina Vierny, gràcies al coneixement del país de Maillol, va ajudar a passar la frontera del coll de Banyuls a molts fugitius del règim nazi, la relació amb Breker -que va venir a Banyuls amb tots els honors a buscar a Maillol per portar-lo a París- van situar l'escultor en una posició difícil acabada la Segona Guerra Mundial. Primer ell, i després el seu fill Lucien, van ser titllats de col•laboracionistes i, aquest darrer va ser empresonat. Per tal d'alliberar-lo, un dia de setembre de 1944 Maillol va desplaçar-se a Perpinyà per entrevistar-se amb el doctor Nicolau, amic seu i home ben relacionat. Un cop allí, Nicolau va demanar-li que l'acompanyés a Vernet, on prenia les aigües el pintor Raoul Dufy. Fou durant aquest viatge quan tingué lloc l'accident que, uns dies després, acabaria amb la vida de Maillol a la seva casa de Banyuls. En aquesta casa del nucli mariner i costerut de la vila -l'anomenada Casa Rosa- tingué lloc gran part de la vida de Maillol a Banyuls. Però la seva existència més real, més pura i creativa es va donar al petit mas que avui en dia acull el museu. No costa gens d'entendre. Només cal arribar-hi seguint el camí que voreja el rierol de la Roma, portador d'aigües clares dels cims de les Alberes. Els marges són d'una verdor tendre i brillant, aquí i allà hi trobeu una olivera, un ametller, unes figueres de moro; les vinyes no són lluny. És aquest paisatge el que ofereix el millor vi, el millor oli, la millor mel del Rosselló, afirmava Pla a Contraban. No ho posareu en dubte mentre enfileu aquest camí, tot sentint el cant dels ocells, que fugen esparverats pel soroll dels vostres passos. A l'altra banda del riu, deixeu enrere l'antic mas familiar dels Maillol, on s'arriba per una passarel•la i, en acabat, enmig del clos silenciós que emmarquen uns xiprers trobeu la tomba de l'escultor amb una de les seves obres més belles i significatives, l'anomenada Mediterrània. Us sentiu afortunats de ser en aquest indret i ho sereu doblement si hi esteu sols. Donareu la volta a l'escultura amb el recolliment necessari per apreciar-la, sentireu l'esperit del lloc i entrareu finalment al petit museu, on hi havia les austeres estances –sense aigua ni llum- de l'escultor. Si teniu sort, us donaran unes explicacions apassionades que us acabaran de transmetre el geni de l'artista, de l'obra i del lloc. Serveixin de testimoni les paraules del propi Maillol, recollides per François Bassères:
La métairie és la meva vida... Cada cop que hi torno em sento de seguida transformat i més fort. Encara no hi he arribat que ja sento com una sensació física de benestar. I, si patia, em sento guarit!... Quina pau!.. Aquí tot és tan tranquil i assossegat!


Aristides Maillol, Dina amb vestit vermell, 1940. Durant l'ocupació nazi, Dina Vierny ajudava a fugitiusd a travessar la frontera. La clau per reconèixer-la a l'estació de Banyuls era el seu vestit vermell.


Aristides Maillol i Dina Vierny el gener de 1944. Foto de Louis Carré


Yvon Berta. Foto d'Àlex Pinós

>Informació pràctica:

Museu Maillol de Banyuls (Fundació Dina Vierny). Vall de la Roma. www.musee-maillol.com
Domaine Berta-Maillol (Vins de Banyuls i Cotlliure). Carretera dels Masos. www.berta-maillol.com

La platja de Banyuls

Un nen corre, feliç, per la platja de Banyuls i jo no puc deixar de pensar en aquest poema d'Eloy Sánchez Rosillo:

La playa

Nadie podrá quitarme -me digo- la ilusión
de soñar que ha existido esta mañana.
Se ha detenido el tiempo: oigo tu risa,
tus palabras de niño. Nunca he estado
tan conforme con todo, tan seguro
de mi alegría. Juegas junto al agua, y te ayudo
a recoger chapinas, a levantar castillos
de arena. Vas corriendo de un sitio para otro,
chapoteas, das gritos, te caes, corres de nuevo,
y luego te detienes a mi lado y me abrazas
y yo beso tus ojos, tus mejillas, tu pelo,
tu niñez jubilosa. El mar está
muy azul y muy plácido. A lo lejos,
algunas velas blancas. El sol deja
su oro violento en nuestra piel. Me digo
que es cierto este milagro, que es verdad
el inmóvil fluir de la quieta mañana,
la ilusión de soñar el remanso dulcísimo
en el que acontecemos como seres
dichosos de estar vivos, felices de estar juntos
y de habitar la luz.

Pero escucho, de pronto,
el ruido terrible y oscuro y velocísimo
que hace el tiempo al pasar, y la firmeza
de mi sueño se rompe; se hace añicos
-como un cristal muy frágil- la ilusión
de estar aquí, contigo, junto al agua.
El cielo se oscurece, el mar se agita.
Siento en mi sangre el vértigo espantoso
de la edad: en un instante, transcurren muchos años.
Y te veo crecer, y alejarte. Ya no eres
el niño que jugaba con su padre en la playa.
Eres un hombre ahora, y tú también comprendes
que no existió, ni existe, ni existirá este día,
la venturosa fábula de mis ojos mirándote,
la leyenda imposible de tu infancia.
Estás solo, y me buscas. Pero yo he muerto acaso.
Somos sombras de un sueño, niebla, palabras, nada.

(Foto d'Àlex Pinós)

Nota: m'adono que ja havia reproduït aquest poema en una entrada de fa sis anys, però de vegades crec que val la pena repetir-se.

Mr. Morris Lessmore

L'M., des de Menorca, m'envia un meravellós regal: l'enllaç a aquest curtmetratge, que no puc deixar de compartir:


(Els e-books, jo diria que no volen).

Mediterrània

M'agrada l'hivern però em cansa la seva persistència de tardes curtes i fosques. M'il·lusiona la neu però m'incomoden les seves conseqüències en la quotidianitat imposada. M'agrada viure, de tant en tant, l'element nòrdic d'aquest país, que la iconografia montsenyenca d'avets i aigües geliues sigui certa, però acabo enyorant la mediterraneïtat.

Després de dies submergit en l'esperit mediterrani de l'obra de Maillol, en la seva llum tan grega, aquests cels llisos i grisos, com llençols alemanys vells, m'entristeixen. Recordem, doncs, Maillol i la seva Mediterrània de Banyuls.

Aristides Maillol, Mediterrània. Museu Maillol de Banyuls. Fotos d'Àlex Pinós.

Berthe, Anne

Em sembla indiscutible que les coincidències són una grandíssima font de literatura. M’apassiona aquest afany de la realitat d’inventar-se mecanismes per superar les històries de ficció. Hi ha autors, com Auster o Vila-Matas, que són autèntics especialistes en aquests jocs literaris en què l’atzar esdevé un element central. La història de Vila-Matas al voltant de la rue Vaneau de París, que s’inclou en el volum Doctor Pasavento i que vaig tenir la fortuna de sentir explicada pel mateix autor en una memorable presentació a Sant Cugat, n’és una mostra fascinant.
Doncs bé, de vegades hi ha coincidències menors, sense estridències, però que quan l’afecten a un resulten extraordinàriament estimulants. És el que m’ha passat amb la història que ara explicaré.
Fa uns anys vaig escriure un conte, que portava per títol Tarda de gener, en què l’enigmàtica protagonista, que acabava desapareixent sense saber ben bé per què, es trobava cada dia en un cafè de París amb un jove, que era qui recordava amb autèntica bogeria la història de les seves trobades. Uns anys més tard, Patrick Modiano escrivia una magnífica novel·la, Dans le café de la jeunesse perdue, en què, salvant totes les distàncies, es recordava la figura d’una estranya noia, Louki, que freqüentava un cafè parisenc i també desapareixia. Però això ara no ve al cas.
La meva noia, l’Anne, explicava que havia nascut i passat la infantesa en una ciutat de províncies del nord de França, de cels amplis, on el temps transcorria amb lentitud, com els núvols que creuaven aquell cel.
Doncs bé, aquest estiu vaig ser a Bourges, bellíssima i calmada ciutat del centre de França, on vaig decidir que havia nascut l’Anne. Vaig escriure-ho en aquest mateix blog i la vaig convertir en alumna de l’Escola de Belles Arts de la ciutat i objecte del desig –ben entès- dels seus companys adolescents. L’Escola de Belles Arts de Bourges és un edifici imponent, situat vora una plaça, que a l’estiu estava tancat però que resultava extraordinàriament evocador, amb la seva portalada de fusta, la sòlida façana i les finestres grans i lluminoses. L’Anne es va convertir, doncs, en estudiant d’art, amb una gran carpeta sota el braç.
L’altre dia vaig rebre un correu de l’E. en què em parlava d’una exposició de Berthe Morisot al Museu Thyssen de Madrid. El primer que vaig fer va ser lamentar-me de no haver-me’n assabentat abans –l’exposició s’acaba la setmana que ve- ja que és una pintora excel·lent. La seva obra tènue, molt admirada per Mallarmé, té una delicadesa especial que la diferencia dels seus coreligionaris impressionistes. Seguidament vaig mirar la pàgina web del museu i vaig trobar-me amb un apunt biogràfic de l’artista. Això em va fer adonar que no sé res de la vida de Morisot, ni de la majoria de pintors impressionistes, que tant admiro. I en fer un repàs a aquest esbós biogràfic em va frapar el lloc de naixement de Berthe Morisot: Bourges. Immediatament, inevitablement, vaig establir uns lligams entre Berthe i Anne, separades per generacions i per la línia –aquesta gens tènue- que, més enllà de la literatura, separa la realitat de la ficció. Però, personalment, les connexions em van resultar ineludibles. Encara que, segons llegeixo després, Berthe Morisot va deixar Bourges als onze anys, el 1852, i per tant no va poder ser alumna d’aquella escola de Belles Arts, no puc deixar de veure-la com a precursora d’aquella Anne que es va perdre estranyament, que també va deixar Bourges per París i que mai sabrem si algun dia va dedicar-se a la pintura. Berthe és una dama de l’impressionisme i Anne una jove amb aires de nouvelle vague però, dins meu, van agafades de la mà.

Interessant reportatge de TVE sobre Berthe Morisot aquí

Il·lustració de David Pla per a Tarda de gener (Ed. Costa Llibreter, 2000)

Presentació amb fruits

Ahir vàrem fer la presentació del Cuaderno de Binissaida. En el seu dia tenia dubtes sobre si valia la pena organitzar aquesta presentació (i més quan van irrompre uns entrebancs inesperats), però el cert és que ahir totes les prevencions es van dissipar. Em vaig sentir realment feliç, acompanyat de tants amics i persones estimades. També de fer noves i valuoses coneixences i de poder gaudir, de vegades amb una certa incomoditat -resulta difícil acostumar-se a que parlin de l'obra d'un- de la magnífica introducció del Xavier Jové.
Però les alegries d'ahir al vespre han tingut fruits i continuïtat. En arribar avui a casa, l'A. em diu que té una sorpresa per a mi. M'ensenya un foli plegat, al qual ha donat format de llibre, i m'explica que ha escrit un conte -molt curt, això sí, diu. Porta per títol El Ferrari vell (Autor: À. Il·lustracions: À.) i comença així:

Hi havia una vegada un Ferrari vell. Un dia al matí va passar un Ferrari nou i li va dir:
- Tu què fas ferralla?
Ell li respongué:
-Doncs bé.