Bourges

Citar-se a un mateix deu ser considerat d’una immodèstia i d’un mal gust extraordinari. Fer-ho de memòria i amb inexactituds acaba de reblar el clau. Doncs bé, què hi farem.
Fa uns anys vaig escriure un conte –que vaig titular Tarda de gener- en què els protagonistes, un noi i una noia, es trobaven en un cafè de París i compartien, entre d’altres coses, els records de les tardes inacabables passades en les seves avorrides i quietes ciutats de províncies, allà pel nord de França, on els cels tenen una amplitud immensa.
Aquesta imatge de la immensitat d'aquells cels provenia de la impressió de viatjar en cotxe per algunes d’aquestes regions -recordo especialment el camí entre Tours i Chartres- amb un paisatge de planícies inacabables formades per petits boscos i quadrícules de camps de conreu. Només de tant en tant apareix un poblet amb el seu campanar punxegut que sembla voler abastar aquest cel infinit i blau, tacat per algun núvol pintat per Constable. Un d’aquests pobles és Illiers, el Combray de Marcel Proust, on fa anys em vaig posar deliciosament malalt, bressolat per una estranya febre, després de visitar la casa de Tante Léonie.
No coneixia llavors Bourges, però sens dubte aquesta ciutat podria ser la vila on hauria crescut Anne, la protagonista d’aquella història. És Bourges una tranquil·la ciutat de províncies, on el temps discorre amb parsimònia. El capvespre d’agost que ens va acollir ens va rebre amb una llum càlida, pròpia de l’horabaixa, que contrastava amb una frescor suau i gratificant. Els carrerons que duen a la catedral eren gairebé deserts. El pòrtic estava banyat pels últims raigs de sol. La catedral no té les ínfules d’altres companyes del nord de França i és discreta però sense falsa modèstia, ben sabedora de la seva bellesa austera. Alguns carrers conserven un bon nombre de cases amb bigues de fusta a la façana, moltes d’elles amb relleus al·legòrics als oficis dels seus antics estadants. Hi ha, a l’estiu, terrasses en algunes plaçoles, però sense massa estridències. Fa l’efecte que als habitants de Bourges no els agraden els sorolls ni els excessos. M’hi trobaria bé, aquí.
Hi ha palaus renaixentistes, alguns d’ells imponents –és la capital del Berry- que recorden el nord d’Europa. Té Bourges alguna cosa de ciutat flamenca o borgonyona. De vegades, el silenci és tan present que els passos i les veus ressonen. Això em transporta també, salvant totes les diferències, a algun barri de Viena. De nit, no hi desentonaria l’ombra d’Orson Welles.
Entre façanes renaixentistes austeres, portes impecables de fusta blanca, jardinets closos i ombrívols i alguna pastisseria belle époque, hi veig ben bé la meva Anne, deixant enrera l’adolescència i somniant ja amb París. Porta una bufanda vermella al coll i potser fins i tot ja s’ha posat una boina al cap. Es dirigeix amb una gran carpeta sota el braç cap a l’Acadèmia de les Arts. L’esperen a fora alguns nois, que no poden amagar els seus anhels. Fumen i riuen, nerviosos, esperant que s’obri la gran porta de l’edifici napoleònic. Fa fred, les veus es vesteixen amb el baf que surt de les boques, els peus es mouen, inquiets. De sobte, les rialles i les veus s’apaguen, la vorera del davant de l’escola queda buida, la imatge es volatilitza. Som al mes d’agost, cap al tard, el present i la realitat són inamovibles. No hi ha ningú a la plaça més que nosaltres, la porta de fusta és ben tancada i l’acadèmia dorm inert. Només l’omple la nostàlgia. Està trista i sola.